«Terra endins» d’Antón García

TERRA ENDINS

Terra endins, Antón García, traducció de Xavier Macià i Àngels Marzo, Pagès editors, Lleida, 2021

Com a lectors, i eventuals comentadors de llibres, fa estona que, al marge de les seves virtuts estètiques i les seves aptituds tècniques, els demanem quelcom fonamental a hores d’ara: que siguin capaços d’acompanyar-nos, d’oferir-nos aixopluc. Que la veu narrativa o poètica que els recorre i conforma, aconsegueixi, com demanava T. S. Eliot, alçar imperceptiblement el to del llenguatge que fem servir en el nostre dia a dia aqueferat, i d’aquest mode esdevenir capaç de reflectir i encabir allò que d’universal i compartit tenen les nostres emocions.

Acompanyar no significa necessàriament complaure. Significa que la nafra, la ferida, l’esquerda que a tots ens ocupa, posada en perspectiva, vista, a través del llenguatge i la sensibilitat aliens, possibilita traçar-ne una cronologia, una història. I això, si no salvar-nos, ens alleuja: ras i curt, ens ajuda a veure el món, els altres i a nosaltres mateixos d’un altre mode. La càrrega del pes que transportem és compartida.

Antón García (Tuña, Astúries, 1960), és poeta, narrador i editor. Amb la pulcra dedicació que ens és habitual, Pagès editors ens presenta un recull de la seva poesia escrita en la llengua autòctona del Principat en la versió solvent i fluent al català de Xavier Macià i Àngels Marzo. Per l’ús que fa de la memòria, de la mirada sobre el passat un xic o un molt desencantat, pel seu revisitar el paisatge familiar que el va fer possible, la poesia d’Antón García podríem comparar-la a la d’un Jon Juaristi. Per l’ús d’un tu i un nosaltres amarats i encarats a l’experiència d’una quotidianitat compartida, amb la dels seus companys generacionals Carlos Marzal i Vicente Gallego, o Luis García Montero. Per la utilització de la natura com a correlat, especialment en aquells on evoca la infantesa asturiana a la casa pairal, la d’un Thomas Hardy melangiós, forestal: Aquest cel que contemples ja no és teu. / L’obscur silenci que cobreix / la fèrtil plana / és tot el que queda / d’una llar apagada i massa buida. / Res no abasta la mirada (Vida). Hom seu a mitja tarda amb el llibre d’Antón García a les mans, llegeix els fragments que conformen la primera de les seves parts, Set homenatges, i sent estremir-se rere els vidres la memòria dels que no hi són, però varen ser, i encara potser estan: Mentre la nit anava esmicolant / petits bocins d’hivern damunt els vidres, / unes paraules càlides ordien / un estorat tapís per a l’enigma, / el darrer glop abans del comiat («Poètica»).

El títol de la segona part, Memòria i vida, resumeix a la perfecció allò que escadusserament apuntàvem sobre la poètica de García, i el conté poemes que conformen la seva clau de volta, tenyits d’una melangia punyent i elegíaca amb ressons leopardians: Els cavalls / que una nit van passar al galop / alçant guspires de les pedres, / alts i obscurs, van minvar la seva alçària / a l’alçada que tenen els teus ulls. El pou aquell del riu, / la mar immensa, / el pèlag sense fons de la infantesa, / amb prou feines avui et semblen un toll / que creues a ple hivern sense mullar-te («Casa»). Però també la tossuda realitat del nou dia que comença passa sota el sedàs del poeta per filtrar-ne allò que de bell i inevitable conté: Fora, de nou la nit espera / el primer autobús del matí: / hauries d’escriure sobre el vol que l’aire dibuixa, / d’aquells cotxes molls on la rosada / ha posat a assecar el seu humit mantell («Taller de poesia»).

Finalment, el poeta, en el darrer apartat, Art menor, assaja cançons, tonades, balades la fosca música de les quals deixa al lector, en cloure el llibre, el record que l’esmolet i d’altres oficis ambulants deixaven en allunyar-se dels carrers i les places on es buscaven la vida. Carrers i places que sobreviuen en la memòria dels poetes capaços, i en la dels lectors que s’hi apropen i es deixen acompanyar: ¿Escoltes aquells mots / que en l’enlluernadora / i extrema solitud / deixa escampada una veu clara / distesa i neta / fermada en els filferros de l’absència? // Una veu que bandeix l’oblit d’aquesta terra / i porta, / amor, / un so que ja no sents / i que adelita: / la pedra d’esmolar al tall de la dalla («Tonada»).

Xavier Rodríguez Ruera

Xavier Rodríguez Ruera (Barcelona, 1975). Poeta i crític cultural. Col·labora a publicacions com Kopek, Quimera i Malarrassa. Autor dels poemaris Suburbio y lejanía (Ediciones Oblicuas, 2014), La vida enorme (Témenos Edicions, 2017) i El ocio nocturno de los pájaros (Témenos Edicions, 2022).