W. H. Auden
Tria de poemes de W. H. Auden. Versió catalana de Marcel Riera.
QUI ÉS QUI
Una biografia barata te’n donarà tots els fets:
com el seu pare li pegava i com en va fugir,
els entrebancs de joventut i quins actes concrets
en la gran figura del seu temps el van convertir;
com va lluitar, pescar, caçar, treballar de nit
i, malgrat el vertigen, com escalà cims i batejà
un mar; uns biògrafs recents fins i tot han escrit
que l’amor, tant com a tu i a mi, el va fer plorar.
Però, tot i els seus èxits, ell per algú es delia
que, segons els crítics astorats, a casa vivia;
era un manetes en les feines de la llar i prou;
també xiulava i després potser s’asseia de nou
o s’entretenia al jardí; alguna carta li va contestar
– eren tan meravelloses! -, però no les va guardar.
MUSÉE DES BEAUX ARTS
Sobre el patiment, mai no es van equivocar
els mestres antics: que bé que van entendre
la seva posició entre els homes; com fa acte de presència
mentre algú menja o obre una finestra o només passeja avorrit;
com, mentre els de més edat esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver
criatures que no tenien pas ganes que allò passés i que patinaven
en un estany a la vora del bosc:
ells mai no van oblidar
que fins i tot l’espantós martiri s’ha d’acomplir,
de qualsevol manera, en un racó, en un lloc desendreçat
on els gossos van fent vida de gos i el cavall del botxí
refrega les anques innocents en un arbre.
A l’Ícar de Brueghel, per exemple: com tot s’aparta
pausadament del desastre; el llaurador potser
va sentir el clapoteig, el crit isolat,
però no li va semblar un daltabaix; el sol brillava
com calia sobre les cames blanques que desapareixien a l’aigua
verda; i el vaixell fràgil i car que hauria hagut de veure
una cosa esbalaïdora, un noi caient del cel,
tenia on anar i va salpar tranquil·lament.
EL NOVEL·LISTA
Encabit en el talent com en un uniforme,
amb el rang de cada poeta tothom hi és conforme;
ells ens poden esbalair com un temporal,
o morir molt joves, o viure tots sols fins al final.
Poden anorrear com els hússars, però ell
s’ha d’alliberar del seu do infantil i procurar
ser planer i enrevessat, esdevenir aquell
al qual ningú no creu que valgui la pena tornar.
Perquè, per aconseguir el seu més ínfim desig,
s’ha de convertir en un complet avorriment,
sotmetre’s a planys vulgars com ara l’amor, enmig
dels justos ser just i, entre indecents, també indecent,
i en la seva dèbil persona, si li és donat,
hostatjar sordament tots els mals de la humanitat.
SOLS
Cada amant es fa una teoria quan vol
sobre la diferència entre el dolor
d’estar amb el seu amor i estar tot sol:
¿per què, quan somniem, l’os i la carn estimada
són, de fet, els que estimulen els sentits mentre
que, desperts, semblen el seu simulacre?
Narcís no creu en el que és desconegut;
no pot encalçar la seva imatge al llac
mentre assumeixi que l’envolta la solitud.
El nen, la cascada, la pedra, el foc,
tanmateix sempre fan entremaliadures
i donen per fet que l’univers és el seu lloc.
Els més vells, com Proust, sempre predisposats
a pensar que l’amor és una impostura subjectiva;
com més estimen, més se senten isolats.
Pensem com pensem, cal constatar
per què cada amant es vol apropiar
de qualsevol mena d’alteritat;
potser, de fet, mai no estem en soledat.
NO HI HAURÀ PAU
Encara que el bon temps clar
somrigui de nou al comtat de la teva estima
i tornin els seus colors, la tempesta t’ha canviat:
no oblidaràs mai
la foscor que entela la teva esperança, la tempesta
que augura el teu daltabaix.
¿Què els has fet?
¿No res? No res no és una resposta:
arribaràs a pensar — ¿i com pots evitar-ho? —
que sí, que els vas obligar a fer alguna cosa;
arribaràs fins i tot a desitjar fer-los riure,
et deliràs per la seva amistat.
No hi haurà pau.
Torna-t’hi aleshores, amb tot el coratge que tinguis
i totes les astúcies poc cavalleroses que coneguis,
amb una cosa clara a la teva consciència:
la seva causa, si és que en tenen cap, ara tant se’ls en dona;
ells només odien per odiar.
NOSALTRES TAMBÉ HAVÍEM CONEGUT HORES DAURADES
Nosaltres també havíem conegut hores daurades
quan cos i ànima eren en sintonia,
havíem ballat amb els nostres amors veritables
quan la llum de la lluna ens acollia,
i havíem segut amb els bons i els savis
mentre llengües alegres paladejaven d’allò més bé
algun plat noble
cuinat per Escoffier;
havíem sentit la glòria indiscreta
que les llàgrimes posen a part.
I d’aquella antiga, grandiosa manera,
des d’un cor ressonant havíem cantat.
Però, grapejats i malvistos
per la promíscua gentada,
els editors van convertir-nos
en encanteris per confondre la gentada,
paraules com ara Pau i Amor,
qualsevol discurs afirmatiu i assenyat
esdevingués un horrible grinyol mecànic
embrutat, profanat, degradat.
Cap estil civilitzat sobrevisqué
a aquest pandemònium,
llevat del xiuxiueig sorneguer,
monocrom i irònic:
¿i on podríem trobar refugi
per a l’alegria o l’acontentament
ara que dempeus ben poca cosa quedava,
excepte al barri del dissentiment?
Enllaç a l’entrada d’Auden a la Viquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/W.H._Auden