UOC
Converses sobre la postveritat – Xerrades a la Llibreria Documenta i a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
Michael Carruth | Unsplash
CONVERSES SOBRE LA POSTVERITAT ORGANITZADES PER LA UOC
Organitza:
Estudis d’Arts i Humanitats / Màster d’Humanitats: art, literatura i cultura contemporània / Màster de Filosofia pels reptes contemporanis / UOC (Universitat Oberta de Catalunya)
Col·laboren:
Llibreria Documenta & Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
Coordina i presenta: Francesc Núñez Mosteo (professor delsEstudis d’Arts i Humanitats de la UOC i director del màster en Humanitats: art, cultura i literatura contemporànies).
El concepte de postveritat, potser també «el problema», s’ha popularitzat i estès molt ràpidament. Podria gairebé considerar-se ja com un estat natural del coneixement en les societats tardomodernes.
El diccionari d’Oxford va definir l’any 2016 amb el terme postveritat aquelles circumstàncies en les quals els fets objectius tenen menys influència per formar l’opinió pública que l’apel·lació a l’emoció o a les creences personals. J. García del Muro (en un llibre titulat Goodbye, veritat: una aproximació a la postveritat) ens diu que la veritat s’identifica cada cop més amb allò que vull que sigui veritat. La veritat d’una creença, doncs, es defineix en funció de la seva efectivitat a l’hora de produir emocions agradables. La veritat, per això, es defineix, en realitat, en funció de l’interès. Veritat es allò que m’interessa que sigui veritat. Jordi Corominas a un article a la revista Perifèria (http://www.revistaperiferia.org/revista-2018-catalagrave.html) diu: «Entenc per postveritat una situació personal, cultural i política on l’aparença de veritat de qualsevol cosa, i l’emoció i sentiment que suscita aquesta aparença, és més important que la veritat mateixa». En definitiva, el súmmum d’aquest concepte, la seva versió mes radical, podria posar-se en boca del filòsof Richard Rorty quan afirma: «Veritat és allò que pots defensar amb èxit».
Des d’una perspectiva filosòfica, com les que s’aniran desgranant en aquest cicle, trobaríem moltes explicacions (indicis) de com el tema del coneixement i del coneixement verdader ha arribat fins aquest punt. L’èxit del concepte (el fet, no només que sigui un concepte conegut, sinó que tingui tants partidaris, així com detractors) té a veure, segurament, amb que la postveritat sigui d’alguna manera un fenomen (un discurs) acollidor, que reconforta a molta gent. Els humans necessitem certeses, seguretat. En la vida diària, en les preocupacions vitals, avorrim la incertesa. És aquesta necessitat de «veritats», de llegir o escoltar (en els diaris, en la TV, en els tweets) allò que confirma la nostra manera d’estar en el món (estereotips i prejudicis), el que ens fa amics de la postveritat, alguna cosa així com filopseudosofs. La nostra subjectivitat (allò que creiem ser) fa temps que s’ha desvinculat de qualsevol referent transcendental. No cerquem conèixer la veritat (la realitat del món?), sinó enfortir la nostra visió.
És des d’aquest context socio-filosòfic des d’on proposem varies reflexions-converses per afrontar el tema de la postveritat i els, creiem, reptes que planteja. Apostem per la conversa com la possibilitat d’establir una comunicació que ens impliqui existencialment i que sigui capaç de transformar-nos com a subjectes.
Conversa 1. «Les fakenews i les “veritats fetes a mida”» per Joan Albert Vicens
Lloc: Llibreria Documenta (Pau Claris, 144)
Dia: Dimecres 29 de setembre de 2021 / Hora: 18:30h
L’aforament és limitat a 35 persones. Cal inscriure’s a correu@documenta-bcn.com
Enllaç de la conversa 1: meet.google.com/zah-dkhb-xcs
Resum:
Les fakenews i les «veritats fetes a mida» envaeixen l’espai social, condicionen la vida política i dificulten el debat racional sobre molt assumptes i problemes cabdals del nostre temps: l’emigració, la salut, la crisi ambiental, el govern o la qualitat de la nostra democràcia. No es tracta simplement de les mentides de tota la vida usades pels polítics i la premsa com a armes del combat polític, sinó de fluxos d’informacions falses que recorren les xarxes socials i convencen a multituds de persones, complicant qualsevol debat racional. Responen a la manera comensrelacionemavuiindividualment i socialmentambelsfets i amb la veritatmateixa. Delaten l’hegemonia del sistema de la postveritat, un veritablerègim de gestió de la veritat que decideiximpersonalmentallò que s’ha de creure o no, un sistema que s’alimenta d’idees, formes de vida i de recursos tecnològics. Cal que reflexionem sobre elsfactors que el determinen, el seusignificat i les seves causes.
Joan Albert Vicens és doctor en Filosofia i ha estat catedràtic d’institut i professor de la Universitat Ramon Llull. Dirigeix la revista Perifèria. Cristianisme, postmodernitat, globalització.
Conversa 2. «Acceleració, ressonància i postveritat» per Albert Florensa
Lloc: Llibreria Documenta (Pau Claris, 144)
Dia: Dimecres 10 de novembre de 2021 / Hora: 18:30h
L’aforament és limitat a 35 persones. Cal inscriure’s a correu@documenta-bcn.com
Enllaç de la conversa 2: meet.google.com/jgz-pxav-dwr
Resum:
És el temps un dels problemes determinants a les nostres societats? El pensador alemany Hartmut Rosa així ho assenyala quan, per exemple, destaca l’asincronia manifesta que es dona entre el temps que exigeix la praxis política democràtica i la gran velocitat amb la que es van plantejant qüestions cada vegada més complexes que, a més, han de ser resoltes urgentment pels responsables polítics. Una asincronia que també es palesa en la crisi ambiental que vivim: l’avidesa de recursos i la contaminació pròpies de les societats hiperproductores i hiperconsumistes no respecten els temps que exigeix la natura per mantenir el seu equilibri.
Rosa recorre les causes profundes que han afavorit l’acceleració social, així com els efectes alienadors que ha provocat l’acceleració en els éssers humans. Rosa no es conforma amb l’anàlisi de l’alienació dels individus que viuen en les nostres societats, els quals no es senten «connectats de manera vivent amb el món», també proposa en la seva obra un camí per sortir del laberint provocat per l’acceleració: restablir el diàleg amb el món, ressonar amb el món.
Segons Rosa, «el silenciament del món, és la por fonamental de la Modernitat». Així, malgrat l’indiscutible poder de la tecnociència sobre el món, no s’esdevé l’efecte paradoxal d’un món més il·legible en comptes d’un món més comprensible? No estarà també en la base de la postveritat la disminució de la nostra capacitat de relació amb el món?
Albert Florensa Giménez és professor emèrit de la Universitat Ramon Llull. Filòsof i enginyer tècnic ha estat professor de l’Institut Químic de Sarrià i ha impartit docència en diferents universitats nacionals i estrangeres. La seva docència s’ha centrat en les ètiques aplicades, especialment en l’àmbit les ciències, l’enginyeria i la bioenginyeria. La tècnica i les relacions entre l’ésser humà i la tècnica ocupen bona part de la seva tasca investigadora, fet pel qual va analitzar la obra del pensador francès Jacques Ellul. Actualment segueix impartint cursos i conferències sobre aquestes temàtiques.
Conversa 3. «Postveritat i desafecció (o sense comprimís no hi ha veritat)» per Francesc Núñez Mosteo
Lloc: Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (Carrer de Sant Pere, 46 / Carrer del Teatre, 2 – Terrassa)
Dia: Dimecres 26 de gener de 2022 / Hora: 19:00h
L’aforament és limitat. Cal inscriure’s a literatura.aajm@gmail.com
Enllaç de la conversa 3: meet.google.com/psa-crdx-nxq
Resum:
Els éssers humans necessitem certeses, seguretats. Aquesta condició afavoreix la postveritat. En un món on cada cop som més individus desvinculats i sense gaires (o cap) referents transcendentals (o incondicionals), requerim creences i narracions sobre el món i sobre les pròpies vides que produeixin satisfacció i emocions positives i també defugir de les preocupacions i inseguretats. La postveritat té el poder d’oferir-nos una perspectiva del món que resulta reconfortant.
A més, a aquest poder sanador de la postveritat és possible tenir-lo sense una implicació (sense un compromís) gran amb el món. Si «ser viu» és estar implicat i ser afectatpelmón (allò que en podríem dir «viure plenament»), les formes de vida i de relació amb el món cada cop més interferides per informació (i estímuls) i pantalles permeten una vida desimplicada i desafectada.
En aquesta conversa reflexionarem sobre com la desafecció és el context que permet la postveritat. Sense compromís, és a dir sense que calgui «posar-hi el cos» no é spossible parlar amb veritat.
Francesc Núñez Mosteo és professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC ondirigeix el màsterd’Humanitats: art, literatura i cultura contemporània i centra la seva recerca en l’àmbit de la sociologia de les emocions. També ésprofessorconvidat de la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL). Més informació a: https://fnunezmosteo.wordpress.com/
Conversa 4. «”Post-” viene de “postizo”» per Montse Crespín
Lloc: Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (Carrer de Sant Pere, 46 / Carrer del Teatre, 2)
Dia: Dimecres 16 de febrer de 2022 / Hora: 19:00h
L’aforament és limitat. Cal inscriure’s a literatura.aajm@gmail.com
Enllaç de la conversa 4: meet.google.com/usb-dfwm-yic
Resum:
A las palabras como «posverdad» o fakenews, usadas para hablar de bulos, les sucede como a toda jerga o argot utilizado socialmente. Son nociones efímeras que pasarán, más pronto que tarde, a ser «palabras moribundas», siguiendo la conocida denominación de Álex Grijelmo y Pilar García Mouton. En el fondo, lo «post-» viene de «postizo»: algo que se agrega o sobrepone a otra cosa. Es la peluca desencajada, el bisoñé de mala calidad, que no puede tapar la calvicie… sea la causada por falta de pelo o por falta de ideas.
Quizás fuera más conveniente centrar la atención en lo que sigue al guion —aquí, la verdad. En el interesante libro titulado La posverdad o el dominio de lo trivial (Ediciones Encuentro, 2019), sus editoras, Lourdes Flamarique y Claudia Carbonell, afirman que, si es el caso que todavía nos importa la verdad, que nos interese y la valoremos, incluso, se podría añadir, que la queramos «preservar», es un fenómeno que coincide con el predominio de lo que describen como «desrealización» mediática y cultural.
En esta conversación se propone un diálogo que aporte, primero, algunas reflexiones sobre la verdad, la veracidad y el autoengaño consentido, siguiendo las ideas que, sobre la cuestión, aportara Bernard Williams. Si, según el DRAE, la posverdad es la «distorsión deliberada de una realidad, que manipula creencias y emociones con el fin de influir en la opinión pública y en actitudes sociales», conviene preocuparse por desvelar qué fenómenos específicos —políticos, tendencias sociales o comunicativas— contribuyen a que la moneda falsa saque de circulación a la buena. Y, luego, conectar ese ambiente cargado de «distorsiones deliberadas» con dos procesos que confluyen: la confianza inestable, o, simplemente, desconfianza generalizada en las personas e instituciones, y, por otro, lo que Liesbet Van Zoonen denomina «I-pistemology», esto es, un modelo epistemológico centrado casi exclusivamente en el «Yo» de cada cual y en sus experiencias que sirven para «autovalidarlo» casi todo, pues nadie osará cuestionar «lo que yo siento», «mi verdad»…
Montse Crespín. Doctora en Filosofía (UB). Licenciada en Derecho (UPF)y en Filosofía (UB). Máster en Investigación en Asia OrientalContemporánea (UAB). Actualmente es profesora lectora en la Facultadde Filosofía de la Universidad de Barcelona. Miembro del Grupo deInvestigación ALTER (UOC). PhilPeopleProfile: https://philpeople.org/profiles/montserrat-crespin-perales
Conversa 5. La postpandemia i los límites de la política, per Juan Manuel Cincunegui.
Lloc: Es farà exclussivament via Meet.
Día: Dimecres 8 de març de 2022 / Hora 19:00h
Enllaç de la conversa 5: meet.google.com/eba-fgvy-aow
Resum:
La crisis que afecta a la humanidad parece abarcarlo todo. Sin embargo, cabe preguntarse, de qué modo interpretar el presente. ¿Estamos ante el final de un ciclo histórico, el final del actual régimen de relaciones sociales capitalistas tal como lo conocemos, o más bien, como señalan otros, en la antesala de un colapso civilizacional, o incluso la extinción de nuestra especie? ¿Será la tecnología quien nos salve, o las circunstancias nos forzarán a un nuevo modo de vida, a establecer una nueva forma institucional para organizar nuestras relaciones sociales y nuestra relación con el resto de la naturaleza no humana, un nuevo contrato socioeconómico, político y ecológico que haga sostenible nuestra existencia en la Tierra? Si hablamos de cambio de paradigma, de un final de ciclo, lo que siga no necesariamente será mejor de lo que hemos tenido hasta el momento. Sin embargo, ¿podemos continuar por esta misma vía? El horror se asoma como alternativa, pero el miedo a errar no justifica nuestras precauciones conservadoras.
Por otro lado, debemos pensar qué hay detrás del giro global neoconservador que se extiende a lo largo y ancho del planeta, en un momento en el cual parece urgente articular una respuesta mancomunada para enfrentar la crisis que afecta de manera transversal a la humanidad en su conjunto.
En este marco, las dificultades que enfrentan las fuerzas progresistas para resucitar un proyecto genuinamente internacionalista, capaz de hacer frente a la globalización neoliberal y sus alternativas neoconservadoras (cuyo rol consiste en proteger el actual orden de privilegio por medio de una estrategia anti-política) echan sus raíces, en parte, en nuestros modelos de representación epistemológica y política, dando lugar, por un lado, al fin de la verdad, y a la simulación democrática.
Juan Manuel Cincunegui. Licenciado y Doctor en Filosofía (Universitat Ramon Llull). Doctor en Ciudadanía y Derechos Humanos (Universitat de Barcelona). Doctorando en Sociología (Universitat de Barcelona). Fundador y director del centro Mente, Vida y Sociedad. Autor de Miseria planificada. Derechos humanos y neoliberalismo (Dado Ediciones, 2019).
Nota: Una o dues setmanes abans de cada conversa, es publicarà una entrada sobre el tema de la conversa en el blog d’Humanitats (https://humanitats.blogs.uoc.edu/es/)
