Quatre poemes de “El colós”, de Syvia Plath. Versió catalana de Núria Busquet Molist.

El dia que va visitar la sala de dissecció

hi tenien quatre homes, negres com un indiot cremat,

mig desllorigats. Duien aferrat

un baf avinagrat de dipòsits de la mort;

els nois de bata blanca van començar la feina.

El cap del seu cadàver s’havia desmuntat,

i ella no podia discernir gairebé res de res

en aquella runa de cranis i de cuiro vell.

Un cordill grogós en mantenia la unitat.

Dins dels flascons, nadons amb nas de cargol somien i brillen.

Ell li entrega el cor extirpat com una relíquia esmicolada.

En el panorama de fum i de carnatge de Brueghel

només dues persones cegues a l’exèrcit de la carronya:

ell flota en el mar de la faldilla blava

de setí, canta fixat en l’espatlla

nua d’ella, que s’inclina

cap a ell, amb una partitura als dits,

tots dos sords al violí a les mans

del mort que els fa ombra a la cançó.

Aquests amants flamencs floreixen; per poca estona.

La desolació, no obstant, fixada a la pintura, perdona el petit país

ingenu, delicat, del racó inferior de la dreta del quadre.

Soc una endevinalla amb nou síl·labes.

Elefant, una casa robusta,

un meló sobre dos aixadells.

Fruita roja, ivori, bigues fines!

Llesca grossa del llevat que creix.

Diner encunyat en moneder gruixut.

Conducte, estadi, vaca prenyada.

He menjat un sac de pomes verdes,

he pujat a un tren d’on no es baixa.

Sobre un matalàs de fang sota el signe de la bruixa

en un garbell de sang, la verge que parla en somnis

enforca l’home de la lluna amb la maledicció,

l’homenet amb la llenya és dins del seu ou intacte;

trencat i amb un barril de claret per empassar a glops,

regna tot sol, amb el melic cosit sense queixar-se,

però pel preu d’una pell plena de repunts

noies amb cua de peix compren cada cama blanca.

Enllaç a les biografies de Sylvia Plath i Núria Busquet Molist a la Viquipèdia:

Sylvia Plath (1932-1963)