Dos poemes de «Final del laberint» de Salvador Espriu

VI

A poc a poc beus mort:

la set feia el riu maligne.

No et miris en el corrent,

no t’allunyis del vent.

No estimis la teva imatge

al fons de l’aigua.

Tota la tarda és perill,

pel vespre ve basarda.

En veure’t en el mirall,

petit amic, tan fràgil,

endins de l’esguard de glaç

per sempre t’has deturat.

Ara no pots fugir

i escoltes com s’atansaven,

sortint de la por del bosc,

lents passos de caçador.

VII

Esdevindrà la tarda,

cérvol, mort amagada.

Or, pregonera llum

als palaus de l´aranya:

claror de sol ponent

a poc a poc filava.

El corn del caçador

em cerca per la llarga

ferida de la set

en el mirall de l’aigua.

Com els ulls de la nit

m’acollien, em saben!

Molt lentamente el glaç

allunya les paraules.

Salvador Espriu (1913 – 1985). Poeta, dramaturg i novel·lista.