Quatre poemes de «El temps revingut» de Ramon Bosch

VII

El llast al cor;
els dies passats
en l’aire que respirem.

Aquests temps d’ara
(només anar fent)
que decala
tots els temps.

Mesclats
deliri i esperança
dins l’àmfora vella.

A la celístia del jo ermat,
on l’ànima es desdiu de
les altres ànimes.

Per retrobar-se cruament
nu, sense futur.

IX

Mullo el pa a les ales de les hores
amb el just per viure.

El lloc tranquil
em tranquil·litza,
arran de l’animal en llibertat
que em deixa ser;
l’arbre solitari,
sota el cel brostat
i el núvol pla
que es difumina
sense presa.

XXVI

Facturo l’equipatge
pel darrer vol.

Hi porto el cor,
diluït en l’estranyesa.

La identitat perduda
el passaport gastat.

Agullonat i rebregat.

Sóc el vestit dubtós
de les paraules
reescrites.

La llibertat planxada.
La raó impossible.

XLIII

I el lliri esplèndid que es marceix
i resplendeix florit en temps passat.

I la vibració sonora que s’allunya.
I la plenitud cromàtica que s’esvaeix
no sumant restes en silenci?

Si tot és ara i és res
el dring de la campana
s’escola en hores mortes.

Com es perd l’instant?
Com  desapareix l’espai?
Com es derrueix el casal de la memòria?

Venim d’un tot i recomencem en el no-res,
veníem sense història
i acabem per ignorar la nostra.

Ramon Bosch Boada (Terrassa, 1956), viu en una masia al peu dels Pirineus, en contacte amb la natura, va començar a publicar la seva poesia, tardanament, el 2008 (ell com a mínim s’ha esperat a tenir alguna cosa que dir…). Fins ara li han publicat tres poemaris, l’editorial Emboscall va treure el primer, Claror de fons (Vic, 2008) i el darrer, El temps revingut (Vic, setembre de 2015), en què convida a utilitzar el pensament poètic «com a instrument de restauració de les coses i els dies cremats pel temps». El seu segon poemari el va publicar Pagès Editors, Trau de llum (Lleida, 2011).