Pròleg i notes a «Circumstàncies», de Pere Quart

EXCUSES

Heus aquí un recull de versos de circumstàncies, com el seu títol tan descaradament proclama (bé que em pregunto: ¿per ventura no són circumstancials tots els versos i tantes d’altres obres dels homes?). Poemes tot just o només per ocasió poètics, més poc bonics que mai, a vegades formulats a raig de màquina sota una impressió suscitada fer una notícia, una lectura, una conversa. Notes sovint força anecdòtiques, potser massa personals o massa òbvies, no gaire elaborades; fer bé que genuïnes. També composicions escrites sobre comanda, la qual cosa no vol fas dir fetes a contracor, o per quedar bé, ans al contrari: estimulades per la certesa d’una compartició moderadament plural.

Ara bé: un recull, sí que ho és, aquest llibret, i sense cap reserva. Gairebé diria un ramassage. Res de tria, doncs, i menys encara d’antologia. El quadern aplega simplement els versos escrits pel poeta durant els darrers sis anys.

No poques d’aquestes peces són dures, depressives, ingrates, bàrbares a estones, com si obeïssin a ressentiments incivils o a humors negres; però, al cap i a la fi, suposo, tolerables. Nues de tota esplendor, més d’un cop quasi pamflets ritmats. Perquè encara no em sento decantat a donar la raó al nostre Marià Manent i als qui, com ell, professen i cultiven, força contra corrent, una poesia rimada, mesurada, elegant i fins i tot exquisida de fons i de forma, i ahistòrica. Més val un bon pamflet que un mal poema, entesos. Tanmateix, les condicions externes encara ens cenyeixen i ens castiguen massa i els libelli continuen tenint mala premsa; el suposat poeta ha de recórrer a l’enganyifa de les ratlles curtes per no desvetllar la curiositat dels burots. Però no és pas aquest el mòbil determinant: en el cas d’ara, com en els immediatament anteriors, l’autor diu o prova de dir —li cal dir—, interpreta i modula a la seva manera, part d’allò que honradament pensa sobre certes realitats circumdants, sobre l’home actual, sobre ell mateix. El seu estil és encara aquest. No pretén d’escandalitzar ningú, ni de seguir una moda que afalagui o no decebi una clientela. El poeta ha demostrat que podia intentar de rompre motlles i d’obrir passos per estrets que fossin, en un impuls voluntari, en el qual, d’arrencada, es barrejaven, potser sí, la intuïció i la consciència —i en aquest punt l’abona la crítica més lúcida i més atenta.

Una altra nota resulta de la consideració del contingut d’aquest quadern: el dubte religiós —concretament cristià— en què es debat el poeta. El problema continua oferint un petit nucli irreductible, torbador, amb senyals positius al seu entorn, bé que minats per refusos essencials. El producte és vacil·lant, naturalment, i incomplet, com llançat de bursada, però tenaç i, en bé o en mal, autèntic. La figura històrica de Jesús, per exemple, inquieta, atreu, fascina. Però la fe del poeta és massa humana i es corromp instantàniament en xocar amb la irracionalitat del sobrenatural. Malauradament la seva crisi particular no s’alleuja amb simples reformes, és a dir, amb restitucions, canvis, destil·lació de formes. Al cap i a la fi, aquesta fe deu ser a penes una tendència tal vegada d’arrels atàviques o mimètiques, un fruit del contagi, de l’exemple, de l’autoritat; o una sonda que hom eleva o enfonsa una mica a l’atzar, desesperadament, en defecte de tota altra operació en principi satisfactòria o prometedora; esfuma viva però no apta, sembla, a l’abrandament.

Hom cerca, a manca de l’altra, la també prou revessa pau interior. A més de delir-se fer una convivència afectuosa i sana, per una participació general en els goigs i els dolors de la terra, hom anhela d’instal·lar-se en una creença segura i caminar, ni que fos ranquejant, cap a un horitzó, que donessin —l’una i l’altre— un sentit transcendent i final a la nostra lluita en comunitat. Aquest és el gran projecte. I també, penso jo, el gran conflicte; el qual es mantindrà ben test després que el món haurà resolt si més no els destrets de la guerra i de l’odi cruent, i de la misèria extrema de milers de milions de criatures —cosa possible, aquesta ultima, i per tant inajornable; abandoneu, si us plau, la cursa dels armaments i, per al temps que calgui, la grandiosa i petulant temptativa de colonització extraplanetària. No fer-ho és criminal, simplement.

Davant aquestes circumstàncies el poeta —i l’home vell i poc reeixit que el suporta— experimenta entranyablement impotència i vergonya, resta més escèptic que mai, i perplex, fastiguejat; també, no cal dir-ho, accepta el seu necessàriament modest tant de culpa. I, vist el seu estat, només troba un camí d’aparença decorosa: la deserció en el silenci i l’ombra (mentre, trist consol, considera que l’aventura de l’home tot just comença i no admet judicis, sinó que requereix indefinidament esforç i esperança, passi el que passi). Però, incapaç de resistir la temptació de la paraula, ni que sigui pronunciada amb veu curta, s’explica, xerra, fantasieja i al capdavall cau sovint en el sarcasme, la forma més barroera del moralisme; els cards no lleven raïms.

Ça com lla, i tornant a la poquedat del present llibre, només vull afegir que aquesta vegada l’autor en tindria prou amb la tàcita comprensió dels vells amics i amb el respecte curiós d’uns possibles lectors desprevinguts. Si més no.

JOAN OLIVER

Calella de Palafrugell, maig de 1968.

* * *      * * *       * * *

NOTES PROVISIONALS SOBRE POESIA

No oblidem que el pensament i la paraula —i la poesia— són eines, crosses, expedients amb què hom pretén de suplir defectes. El preu —un acompte— de la tal vegada inassolible hominització integral. La vida pròpiament dita se’n podria ben passar.

La poesia és un assaig, un projecte en moviment il·limitat, com el mateix home. La meta i l’enemic de l’una i de l’altre és, doncs, la perfecció.

L’activitat poètica sembla ser un dels resultats sensibles de les friccions de l’home amb els fenòmens que el rodegen: els altres, els fets, les imatges, les idees. Manca d’ajust i de lubricant. Si elevem el punt de mira, la poesia és una crida o una resposta (els crits de les bèsties a la selva). Necessitat de relació, d’amor, de respecte, d’assistència; amb les inevitables dosis de libido i de vanitat. En definitiva, fruit de les deficiències, de les insuficiències, de les lesions del subjecte.

Respectem el poeta que s’afanya a disfressar d’orgull o de rebel·lia la soledat i la feblesa pròpies de l’ofici.

El poeta és responsable com un ciutadà qualsevol, però caldria que restés sempre innocent.

Avui, els artistes, el mateix poeta, han de crear a pocs anys vista. Viure al dia. La posteritat cada cop s’encongeix més.

Poetes altrament assenyats no reculen davant el risc de caure en el profetisme. Parlen en plural, com el papa de Roma o el mariscal Pétain.

És trist de verificar que, en el nostre temps, les negacions solen ser més sinceres i son més operatives que les afirmacions.

No us fieu del poeta que no gosa desafiar el ridícul.

Les confessions del bon poeta poden ser agençades, però no son mai sacrílegues.

Reivindiquem el dret a errar i a contradir-nos.

La poesia, com la musica, hauria de tendir —pausadament, però ansiosament— al silenci. Un silenci prenyat, com deia no sé qui. Tanmateix, pocs se n’acontentarien.

«…i és plena de virtuts inconegudes.» I també de vicis inconeguts, llamps!

Tot poeta és un pedant per definició. Procurem de contrapesar aquesta servitud amb declaracions senzilles, clares, genuïnes i fraternes. Encara que siguin coents 0 aflictives.

Francament, ja no suporto sense angúnia la poesia contemporània de to noble, d’aparences magistrals, de ressons clàssics.

Potser per raons circumstancials, ara com ara, trobo més poesia, en una simplicíssima cançó d’en Raimon que en una densa i sàvia elegia de Carles Riba. Ho confesso amb no poca nostàlgia.

Ara més que mai, la poesia —de tan rància i gloriosa ascendència, sembla— és un art menor, mínim; més encara: caduc, arraconat, gairebé clandestí. Però, gràcies potser a tanta degradació, resta un quefer lliure, gratuït, desinteressat. Excepció potser única. Deixem, doncs, que la poesia, en el seu afany de sobreviure i de fer-se sentir, pretereixi les regles i la recerca de la bellesa. I fins i tot les bones maneres, si cal. Aquest serà, de passada, en molts casos, el premi del poeta, raríssim ocell.

Tots els vocables del Diccionari són poètics.

P. Q.

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986), que va emprar com a poeta el pseudònim Pere Quart, va ser un poeta, dramaturg, narrador, traductor, director literari i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX. Obra poètica publicada: Decapitacions (1934), Bestiari (1937), Terra de naufragis (1956), Vacances pagades (1960), Dotze aiguaforts de Granyer (1962), Circumstàncies (1968)…