«Algú», un poema de Pep Rosanes-Creus

ALGÚ

Ens en parlava sovint, dels poemes
que no escrivia: castells construïts,
com ho fa el nen, a la platja mes fosca
del seu insomni. Les noies, rient,
s’enduien sempre tot el sol.

Un dia no el vam veure mes.
En rebíem postals (Lisboa,
Casablanca, Úbeda, Bali…)
sense l’adreça
que l’hauria pogut fer pròxim. Tothom,
amb rancor, l’oblidava.

Era l’estiu. Va tornar
sense ningú que esperes telegrames
d’un temps perdut. Ens en vam riure,
vam beure junts: havia escrit poemes
que explicaven com la neu se’ns pot fondre,
com la neu gela els dits i es fon.

Neu fosa ais dits. Si volia la perla,
tenia còdols, després fang, la lluna
indiferent i només la buidor
d’una copa sense xampany.
Dits sense el perfum de l’enyor,
com l’esquelet d’alguna absència.

Feia sol quan no el vam veure marxar.
Algú ens devia explicar, molt més tard,
la seva mort.

(La venjança de l’eunuc, 1993)

Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957). 

Poesia: La venjança de l’eunuc (1993), El gos i l’ombra de l’alzina (1995), Voltor (2000), La rosa (2004) i Cants inespirituals. Obra pòstuma [1975]1991-[2006]2008 (2014). Narrativa: El cap amb el llençol (2004).