Nou rimes de Miquel Àngel. Versió catalana d’Àngel Carbonell.

 

 

28

 

Perquè d’hora en hora m’acarona

la memòria dels ulls i l’esperança,

pels quals no sols sóc viu, també feliç;

sembla que m’obliguen força i raó,

Amor, natura i el meu antic costum,

a mirar-me’ls tot el temps que m’és dat.

I si canviés d’estat,

vivint en aquest, moriria en l’altre;

ni pietat trobaria

on aquells ulls no hi fossin.

Oh Déu, i són tan bells!

No és nat encara qui no en viu;

i després es veurà,

per dir-ho entre nosaltres,

cal que, tot just nat, mori de seguida;

que qui no s’enamora

de bells ulls, no viu.

 

 

38

 

Quanta dolcesa al cor porta pels ulls

el que en un punt el temps i la mort furta!

Que tanmateix és el que m’aconsola

i que en els afanys creix i sempre dura.

 

Amor, com virtut que dona i treu vida,

desvetlla els esperits i és més digna cura.

I em respon: -Com si fos persona morta

mena la vida qui de mi és estalvi.

 

Amor és un concepte de bellesa

imaginada o vista dins del cor,

amiga de virtuts i gentilesa.

 

 

39

 

Del cop salvatge i del dard penetrant

la medecina era passar-me el cor;

però això sols correspon al meu senyor,

fer créixer la vida on hi creix el mal.

 

I si el seu primer cop va ser mortal,

amb ell va venir un missatger d’Amor

que em va dir: – Estima i crema’t, que qui mor

no té altres ales per al cel anar.

 

Jo sóc aquell que en els teus primers anys

vaig inclinar-te els ulls a la bellesa,

que condueix de la terra al cel viu.

 

 

53

 

Qui de nit cavalca, convé de dia

que alguna vegada reposi i dormi:

espero així, després de tantes penes,

que el meu senyor em restauri vida i forma.

 

No perdura el mal on no dura el bé,

però sovint es transforma l’un en l’altre.

 

 

58

 

Si l’immortal desig, que alça i governa

pensaments aliens, mostrés els meus,

potser fins a casa d’Amor faria

pietós qui despietat hi regna.

 

Prôpuix que l’ànima, per llei divina,

té llarga vida i el cos mor en breu,

no poden els sentits lloar o prear

el que no poden comprendre del tot.

 

Llavors, ai las!¿com podrà escoltar

l’honest anhel que encén el cor per dins

qui tothora es veu reflectit en d’altres?

 

De l’amable tracte me n’han privat

amb el meu senyor, que fa cas d’enganys,

car, de veritat, fals és qui no hi creu.

 

 

72

 

Si en el rostre pels ulls el cor es veu,

altre senyal no tinc més evident

de la meva flama; que n’hi hagi prou,

car senyor meu, per demanar mercè.

 

Qui sap si el teu esprît, amb major fe

que no crec, en esguard del foc honest

que em crema, n’haurà pietat, sol·lícit,

com do atorgat a qui ho demana bé.

 

Oh, feliç el jorn, si acabés passant!

Aturi’s en un punt el temps i l’hora,

el jorn i el sol pel seu antic camí

 

si puc tenir, i no pasper mèrits propis,

el desitjat i tendre senyor meu

per sempre als amatents i indignes braços.

 

 

76

 

No sé si és la tan desitjada llum

del seu creador, el que l’ànima sent,

o per la memòria de la gent

que una altra bellesa al cor resplendeix;

 

o si fama o algun somni la fan

a l’esguard evident i al cor present,

deixant d’ella un no sé què de coent,

que és tal vegada el que ara em fa plorar.

 

El que sento, el que busco i el que em guia

amb mi no hi és, ni sé veure on podria

trobar-ho, i sembla que altres m’ho revelen.

 

Això, senyor, passa des que us vaig veure,

que un dolç amarg, i un sí, i un no, em remouen:

ben cert que això m’ho han fet els vostres ulls.

 

 

92

 

Encara que el temps m’esperoni,

sempre amb major guerra,

a tornar a la terra

els membres afligits, cansats i peregrins,

no s’ha acabat però

allò que l’ànima entristeix i em fa feliç.

No sembla que vulgui alliberar-me

qui m’obre i em tanca el cor,

ni en l’hora més propera

i més dubtosa de l’altra vida;

que com de costum,

com més envelleixo, més es fa fort.

Oh cruel sort, dura més que d’altres,

és tard perquè em llevis tants afanys,

car un cor que fa tants anys que crema

esdevé, si la raó l’apaga bé,

no ja cor, sinó cendres i carbó.

 

 

259

 

Bé pot, com el meu desig vehement,

créixer l’esperança i no ser fal·laç,

que si la nostra amistat desplau al cel,

¿per què havia de crear Déu el món?

 

¿Quina raó més justa d’estimar-te

hi hauria, que lloar la pau eterna

d’on prové allò diví que de tu agrada,

i que en un cor gentil és pur i cast?

 

Vana esperança té l’amor que mor

amb la bellesa, perquè sempre passa,

car és subjecta als canvis d’un bell rostre.

 

I és dolça l’esperança en un cor púdic,

que quan marceix la pell o en l’hora extrema

no decau, i anticipa el paradís.

 

 

Enllaç a la biografia de Miquel Àngel a la Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Michelangelo_Buonarroti

 

 

Simfonia nº4, “In memoria di Michelangelo”, de Giya Kancheli: