«Antígona», un poema de Maria Àngels Anglada

Antígona

Anant a Delfos, la sagrada, atura’t
en el camí: florides de records
t’esperaran les pedres, el teu somni.
¿No sents com entre el blat l’aire es commou
i síl·labes ardides resplendeixen
contra el tirà que canvia de nom?
Els mots d’una ombra, com espases, tallen
el temps, el vell tapís de sang i d’or.
Entre els fils esquinçats, la noia altiva
les lleis dels déus escolta i el seu cor,
els ossos blancs del seu germà somriuen
i es torna a cloure el temps com una flor.

Maria Àngels Anglada (1930-1999). Va publicar poesia: Díptic (1972), Kiparíssia (1980) i Columna d’hores (1990); assaig: Aproximació a la poesia de Salvador Espriu (1974), Viatge a Ítaca amb Josep Carner (1982) i Paisatge amb poetes (1988); i narrativa: Sandàlies d’escuma (1985), El violí d’Auschwitz (1995), Nit de 1911 (1999)…