Dos poemes de Margaret Atwood. Versió catalana de Núria Busquet Molist.

HI HA MANERES MILLORS DE FER-HO

Seria fantàstic si et

quedessis allà dalt

on t’he posat, podria

creure que resoldries

la majoria dels meus problemes religiosos

has d’admetre que és més fàcil

quan ets en algun altre lloc

però avui és aquest

matalàs desert, la música que se sent

a través de la paret del fons, tu, que em fas

passar-ho malament altre cop només

per divertir-te o per 

aconseguir publicitat, quan ho deixem estar

serà per 

poder dir que ho hem fet.

Què és, no es mou

com l’amor, no

vol saber-ho, no

vol acaronar-me, obrir-se

ni tan sols vol

tocar-me, és més com

un animal (no és

amorós) una

cosa atrapada, avances

ferit, t’han fet mal, tu fas mal,

vols sortir, vols

arrencar-te la trampa, jo soc

l’exterior, soc neu i

espai, camins, et

recuperes, els teus músculs

m’atrapen, penetres

en mi com si jo

fos (forçant

el teu camí, és

urgent, és la teva

vida), la teva última

oportunitat per ser lliure

Política de poder, poemari publicat l’any 1971 coincidint amb l’auge de la segona onada del feminisme, projecta una mirada crítica i esmolada entorn de les relacions de parella. […] El llibre d’Atwood presenta el relat descarnat d’una història d’amor, un cicle poètic que acaba amb la separació definitiva dels amants. Tal com s’entreveu en el títol, la relació entre els protagonistes és una anècdota que li permet explorar les relacions desiguals de poder i les estructures socials que les promocionen o, com a mínim, les mantenen. El plantejament del poemari és certament provocador. Malgrat que l’amor és el més íntim que posseïm, aferrat a l’espai més pregon i recòndit de cadascú de nosaltres, es troba captiu en aquest entramat que tot ho contamina. Per a Margaret Atwood, l’Amor és també una qüestió política. (Del pròleg de Caterina Riba).