Deu poemes de Catul. Versió catalana de Jordi Parramon.

Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,

que dels vells rigorosos els murmuris

ni tan sols en un as hem de preuar-los.

Quan es ponen, els sols poden renéixer,

mes la nostra llumeta en apagar-se

una nit dormirem que serà eterna.

Dóna’m, doncs, mil petons, que cent segueixin

i mil més al darrere, i la centena

repeteix, i mil més, i cent encara,

i després els milers, quan a bastança

ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;

perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos

que no sàpiguen mai quants besos foren.

VIII

Pobre Catul, no facis més ximpleries

i els que veus mort com a perdut considera-ho.

Per tu llavors uns sols esplèndids brillaven,

quan sempre anaves on et duia una noia

per tu estimada com cap més no ha de ser-ho.

En aquell temps us fèieu moltes moixaines

que tu volies i ella no defugia.

Per tu, ben cert, uns sols esplèndids brillaven.

Ja no ho vol ella; doncs tu, ximple, no ho vulguis

ni persegueixis el que fuig, amargant-te,

ans no cedeixis i, obstinat, porfidia.

Adéu, xicota, ja Catul porfidia

i, si no ho vols, no et farà precs ni propostes.

però et doldrà que ja ningú no et pretengui.

Ai, pobrissona, quina vida t’espera!

Qui et vindrà a veure? Qui creurà que ets bonica?

Qui estimaràs? Per qui seràs estimada?

Qui et farà els besos i els mossecs entre els llavis?

Mes tu, Catul, estigues ferm, porfidia.

XXXII

Em vindria de gust, dolça Ipsitil·la,

ara que ets el meu goig i el meu caprici,

que em deixessis fer amb tu la migdiada.

I aleshores, si em deixes, et demano

que el portal del carrer ningú no el tanqui

i també que no et vagui sortir a fora:

tan sols queda’t a casa, disposada

a cardar nou vegades sense treva.

Però el que hagis de fer digues-m’ho ara,

que he dinat i ajagut mirant el sostre

ja traspasso la túnica i el pal·li.

XLI

Ameana, una noia prou fotuda,

me’n demana deu mil d’una vegada;

la del nas majorfat, aquella noia

amigueta del gastardor de Fòrmias.

Els parents de la noia responsables,

feu venir tot seguit amics i metges:

no està bona la noia, ni es demana

prou sovint com es veu, té fantasies.

LVIII

Celi, Lèsbia, la nostra, aquella Lèsbia

que era l’única per Catul preuada

més que a ell i que a tots els seus, sols ella,

ara va pels portals i les cruïlles

a fer palles als nèts de Rem magnànim.

LXX

La meva noia amb ningú, si no és amb mi, no vol jeure,

diu, a despit que el mateix Júpiter li ho demanés.

És el que diu, i el que diu a l’amant desitjós una dona

cal escriure-ho damunt l’aigua corrent i l’oreig.

LXXV

Fins a tal punt ha arribat per culpa teva el meu ànim,

Lèsbia meva, i el seny que posseïa ha perdut,

que ja no et pot preuar bé ni tornant-te la més virtuosa

ni, per molts torts que faràs, et deixarà d’estimar.

LXXXV

Sento l’odi i l’amor. Potser els motius em demanis.

Jo els ignoro: només sé que és així i això em dol.

LXXXVII

No hi ha cap dona, ben cert, que pugui dir-se estimada,

Lèsbia, més del que tu ets estimada per mi,

ni una fidelitat hi ha hagut en cap tracte que iguali

la que en el teu amor jo de part meva he posat.

CIX

M’assegures que aquest amor en comú, vida meva,

entre nosaltres joiós i inacabable serà?

Oh grans déus, procureu que de veres ho pugui prometre

i que sincerament digui el que sent en el cor

perquè tota la vida es mantingui ferm en nosaltres

aquest pacte sagrat d’una amistat sense fi.

Catulli carmina, de Carl Orff: