«Presoner» de Jordi de Sant Jordi

Presoner

Desert d’amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s’haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço que em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d’u qui al cor me destenta

e em fai tot jorn d’esperança partir:

com no vei res que ens avanç d’una espenta

en acunçar nostre deslliurament,

e mes que vei ço que ens demana Sforza,

que no sofir algu raonament,

de que llangueix ma virtut e ma força.

Per que no sai ni vei res al present

que em puixa dar en valor d’una escorça,

mas Déu tot sol, de qui prenc fundament

e de qui fiu, i-z amb qui mon cor s’esforça;

e d’altra part del bon rei liberal,

qui em socorrec per gentilesa granda,

lo qui ens ha mes del tot en aquest mal,

qu’ell me’n traura, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda,

mas que us record que vostra sang reial

mai defalli al qui fos de sa banda.

Presoner

Privat d’amics, de béns i de senyor, en un lloc estrany i en una contrada estranya, lluny de tot bé, fart d’enuig i de tristesa, captivades la meva voluntat i la meva pensa, em trobo sotmès del tot a un mal poder, no veig ningú que tingui cura de mi i estic vigilat, tancat, encadenat i pres, cosa que he d’agrair a la meva trista sort.

Jo he vist temps en què res no em plaïa; ara m’acontento d’allò que em fa tristesa, i ara considero més lleugers els grillons que en el passat les belles robes brodades. Veig que la Fortuna ha mostrat la seva voluntat sobre meu volent que hagi arribat fins en aquest punt; però no me’n desassossego, car he fet el meu deure amb tots els bons amb qui em trobo en companyia.

Car prenc conhort per tal com sóc presoner per mon senyor, servint-­lo tant com podia, superat per les armes i per un major poder, no pas per cap mancament de cavalleria. I prenc conhort quan no puc aconseguir posseir res sense patir fatics, però d’altra banda estic a punt de morir de tristesa quan veig que el món s’acontenta amb el contrari.

Tots aquests mals no em costen gens de suportar en esguard d’un que em trasbalsa el cor i que em fa apartar contínuament de l’esperança: el fet de no veure res que em faci avançar ni una empenta en procurar el nostre alliberament, i més, quan veig el que ens demana Sforza, que no s’avé a cap mena de raó, per la qual cosa defalleixen la meva virtut i la meva força.

Per tot això no sé ni veig res per ara que em pugui afavorir ni en el valor d’una escorça sinó tan sols Déu, en qui prenc fonament i de qui em fio, i amb qui el meu cor es conforta; i d’altra banda el bon rei liberal, que em socorregué per la seva gran gentilesa, el qual ens ha posat del tot en aquest mal, i ell me’n traurà, ja que sóc sota el seu comandament.

Rei virtuós, mon senyor natural, tots ara no us fem altra demanda, sinó que recordeu com la vostra sang reial mai no decebé aquell qui fou dels seus.

Jordi de Sant Jordi (València, circa 1400 – 1424) va ser un cavaller al servei del rei Alfons el Magnànim. Es conserven divuit de les seves composicions líriques. El 1423, a Nàpols, va ser fet presoner per les tropes de Franchesco I Sforza, Duc de Milà; en aquell context va escriure el poema «Presoner».