John Keats
«Ode on Melancholy» de John Keats, versions de Marta Salvador
ODA A LA MALENCONIA
No, no vagis al riu de l’oblit,
ni espremis l’acònit púrpura,
desitjant el seu verinós vi.
Ni deixis que el teu pàl·lid front sigui besat
per la nit, robí raïm de belladona.
Ni facis el teu rosari amb fruites del bosc
ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin
a la teva trista ment
ni que l’òliba pernoctadora sigui
una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi:
perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida,
i afoga la vigília angoixant de l’ànima.
Però quan la malenconia arriba,
repentina des del cel com un núvol ploraner
que rega les flors cuidades pel sol,
i abril amaga el verd turó en una mortalla,
aleshores eixuga la pena en una rosa del matí
o en el salat arc de San Martí de les ones marines,
o en la riquesa rodona de les peònies;
o si la teva amant la seva abundosa ira mostra,
pren la seva mà i deixa-la tronar
i mira el profund dels seus incomparables ulls.
Amb la bellesa viu, bellesa que morirà,
i amb la joia del seu dit que sobre els llavis
sempre diu adéu,
desitjant l’adéu; i amb plaer dolorós
l’abella es torna verí.
Ja que al temple del desig, amb el seu vel,
la malenconia és sagrada,
encara que només la pot veure aquell
qui amb infatigable llengua
menja el raïm fatal de la joia.
La seva ànima provarà la tristesa del seu poder
i l’exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.
(Versió de Marta Salvador)
ODA A LA MELANCOLÍA
No, no vayas al río del olvido,
no exprimas el acónito púrpura,
deseando su venenoso vino.
No dejes que tu pálida frente sea besada
por la noche, rubí uva de belladona.
No hagas tu rosario con frutas del bosque
ni dejes que el escarabajo ni la polilla vivan
en tu melancólica mente.
Ni que el búho trasnochador sea
un compañero en los misterios de tu tristeza infinita:
porque la sombra a la sombra retorna, adormecida,
y ahoga la vigilia angustiada del alma.
Pero cuando la melancolía llega,
repentina desde el cielo como una nube llorosa
que inunda las flores cuidadas por el sol,
y abril esconde la verde ladera en una mortaja,
entonces, seca la pena en una rosa de la mañana
o en el salado arco iris de las olas marinas,
o en la riqueza redonda de las peonías;
o si tu amante muestra su fabulosa ira,
toma su mano y déjala tronar
y mira en lo profundo de sus incomparables ojos.
Con la belleza vive, belleza que morirá,
y con la alegría, cuya mano sobre sus labios
siempre dice adiós,
deseando el adiós; y con placer doloroso
la abeja se vuelve veneno.
Pues en el templo del deseo, envuelta en un velo,
la melancolía es sagrada,
aunque solo la ve aquel
que con incansable paladar
saborea la uva fatal de la alegría.
Su alma probará la tristeza de su poder
y la expondrá entre sus nebulosos trofeos.
(Versión de Marta Salvador)
John Keats (Londres, 1795 – Roma, 1821) va ser un dels principals poetes britànics del romanticisme.
Marta Salvador Torras (Terrassa, 1978 – 2011). Llicenciada en Història i Màster en Cultura Històrica i Comunicació per la Universitat de Barcelona. Va col·laborar en diverses editorials com a redactora, documentalista, investigadora, analista, correctora, organitzadora i responsable de comunicació.
