Joan Josep Barceló i Bauçà
Sis poemes de “Electronegativitat” (2019), de Joan Josep Barceló i Bauçà.
pell retràctil de rubidi
em despullaria
per a ser lleuger com els núvols,
i em disfressaria
d’àngel amb el cos pintat d’equilibri.
m’esfullaria
sobre les pedres d’un camí sinuós,
sobre el carmesí de les flames d’una orogènesi activa,
batent les ales de seda negra,
per entrar a l’avern
de l’oceà de les ànimes.
enfangat en el nèctar intractable
de la mort,
em donaria tot per res a canvi.
sublimació de cobalt
vaig ser un humit gemec de l’altra cara del vent,
indiferent i submís a tot el visible,
vaig ser el bri presoner de l’acidesa assassina.
vaig veure set caps a les hores nonades
i l’espasa traïdora que em parlava de tu,
un tallant artefacte dels braços d’una terra deserta.
vaig posar els dits dins la boca de l’arbre del sexe,
per a adormir-me en el vigor del temps
i prenyar-me de l’efímera religió de la llum.
just ara, assumeixo que els cactus tinguin pues,
quan et veig com un estel capgirat,
i assevero que els almanacs del futur
no arronsen rumors de la incerta horabaixa,
quan copulen juntes la papallona i la flor del prèssec.
l’anònim individualisme del seleni
ferit en les mans de l’eufòria,
mort en el temps dels homes,
reneixo de l’oblit
amb genives d’aigua viva i ulls oscil·lants de llum.
i encara bull la vida entre victòria i suor,
són les etapes primerenques del meu nou organisme
que creix del foc ardent d’un ventre fort.
però, hi ha un esperit maligne
que té les dents impregnades de dies sense principi i final,
actor d’una performance inacabada
d’una festa de drag queens
en un taller mecànic de motos antigues.
llançant-se al no-res,
els llangardaixos, en èxtasi, anuncien la formació
de nous planetes.
irrealitats de l’emergència del níquel
desconsiderant la demanda dels segles,
l’embriaguesa de l’aire
entona una pregària i confirma el repte.
a poc a poc,
els tres es van anar acostant l’un amb l’altre.
la semblança de bob mostrava sorpresa,
mentre les mans de mim li estaven tocant l’entrecuix.
davant d’ells,
tom deixava veure que, tan sols ell,
era el mascle alfa.
no cal demanar qui en té la culpa.
segmentació instantània del zinc
la senyora del tercer pis es vesteix
com un travestí.
potser ella no n’és conscient,
que amb les ungles tan pintades de negre,
i els llavis tan vermells,
s’insinua i es delata.
a les nits,
quan surt de casa,
agafa un taxi per anar al club d’alterna,
on es passa llargues hores,
ignorant que jo sé
que no hi ha cap incertesa,
i que amaga, en el seu fals silenci,
la natura del seu sexe.
finestres atàviques de l’itri
en el vertigen explosiu dels paràmetres anònims,
el substituent reclama sinònims dins una esfera genital.
els arrogants confinats en la negligible acceptació
de l’electronegativitat de l’ésser
clamen perdó,
no saben que ho he tornat a fer una altra vegada,
perquè jo sóc el qui us paga.
Video-poema de “Electronegativitat”:
