Joan Alcover
Els “Sis sonets” d’Eduard Toldrà.
SONETÍ DE LA ROSADA (Trinitat Catasús)
Queda l’hora extasiada
de veure el món tan brillant,
i es fa tota palpitant
en el si de la rosada.
Cada gota un diamant
on retroba sa mirada
la joia meravellada
del que li és al voltant.
Mars, muntanyes, firmament,
ço que mou i frisa el vent,
ço que res no mou ni altera.
Tot quant amb l’hora somriu
s’encanta, s’irisa i viu
dintre una gota lleugera.
AVE MARIA (Joan Alcover)
Miràvem el crepuscle d’encesa vermellor:
mes un secret desfici tos ulls enterbolia,
cercant en el silenci que terra i mar omplia
un so per exhalar-hi la fonda vibració.
I, rodolant, llavores del bosc a l’horitzó,
baixà de l’ermitatge el toc d’Ave Maria.
Sa veu trobà natura, i el cor sa melodia,
expandiment de l’hora prenyada d’emoció.
Jamai d’un vas més tendre, la plenitud de vida,
el plor de l’inefable defalliment vessà;
jamai fores tan bella, o dona beneïda!
Jamai en el món nostre ni el món d’allà,
d’allà, mon llavi, qui eixugava ta galta esblanqueïda,
un glop de més divina dolçura fruirà.
LES BIRBADORES (Magí Morera i Galícia)
Les he vistes passar com voleiada
de cantaires ocells quan trenca el dia,
i del tendre llampec de sa alegria
ne tinc l’ànima alegre i encisada.
Al cap i al pit, roselles; la faldada
entre herbatges i flors se’ls sobreeixia,
i en cara i ulls i en tot lo seu lluïa
del jovent la ditxosa flamerada.
Passaren tot cantant!…La tarda queia…
i esfumant-se allà lluny encara les veia,
lleugeres, jovenils, encisadores…
com si amb llum de capvespre cisellades
sobre marbre boirós, les birbadores
fossin el fris d’algun palau de fades.
ORACIÓ AL MAIG (Josep Carner)
Fes, Maig (que potser jo no gosaria
d’anar-li en seguiment pel corriol),
que per grat de l’atzar la trobi un dia
tot arran de mon cor que vol i dol,
que hi hagi molts d’ocells damunt la via
(tots cantadissos, amagats del sol)
que ofeguin mon batec, i a ma agonia
ofreni un glop de pau al fontinyol,
que, sense veure’m ella ni escapar-se,
jo em trobi als dit sa cabellera esparsa,
a frec del meu el llavi seu rogenc,
i que ella estigui amb les parpelles closes
i, encara, dins l’encanyissat de roses.
(Tot perquè jo no sigui temorenc.)
DELS QUATRE VENTS (Anton Navarro)
Dia fervent d’agost era aquell dia…,
sota la volta de l’atzur serena,
com una copa d’or d’hidromel plena
la vall de Lys de llum se sobreeixia.
Flama dels camps, la palla refulgia
com l’escuma del mar damunt l’arena
i l’eral ple de fruits de tota mena
tota sa glòria al vent seré expandia.
Ella’m mostrava les triomfals monteres
de la flor del forment, com nova Ceres
sorgida allí per art de meravella,
i allà d’enllà cantaven les cigales,
passaven dos coloms de blanques ales
i sonaven remors d’ègloga vella.
LA FONT (Joan Maria Guasch)
Recó tranquil, recó guarnit de molsa,
recó dels arbres vells, mig desmaiats,
la font que hi veig té una naixença dolça,
no té el dolor dels naixements forçats.
Brolla gentil i alegrement devalla;
la filla de la neu mai defalleix;
meitat cançó i altra meitat rialla
és una vida en flor que resplandeix.
Jo quan baixo dels cims a l’hora santa
cerco el recó tranquil, la font que canta
el misteri sagrat del fill del glaç
i veig d’un tros lluny que ja m’espera
com una dona fresca i riallera
portant el càntir ple sota del braç.