Tres poemes de Hàfidh de Xiraz. Versió catalana de Salvador Pila.

Miniatura d’un Divan de Hàfidh de cap a 1600-1610

Els seus ulls

L’arc de les teves celles, oh estimada,
és com l’enramat del paradís sota el que, somrient,
habiten els encisadors àngels dels teus ulls.

La lluïssor que s’escampa pel món
prové d’aquests àngels, que han portat la resplendor
dels camps del paradís.

Homenatge

Les perles de la meva ànima
no tenen cap altre sentit, oh tu dolça,
que de ser espargides
davant dels teus petits peus capriciosos.
Mentre bategui el meu pols,
jo seré teu.

Quan un dia m’enterrin,
vindré arrombollant-me com pols de la tomba
i besaré l’orla del teu vestit,
ple d’amor.

Tu em vols dir coses ofensives.
T’equivoques.
L’acrimònia que passa pels teus llavis,
que són tan dolços, fa que tot
el que arriba a les meves orelles,
no sigui més que un amorós afalac.

Mai restarem units,
tu i jo,
el que jo faig per complaure’t,
tu ho menysprees.
De l’aflicció que em produeixes
jo me’n desfaig.

Si t’adorno amb coses de gran valor,
t’enutges amb mi.
I les teves paraules enfurismades
me les prenc amb un somriure,
com una salutació de la teva gràcia.

Amb els teus cabells
voldria fer una trena sense fi,
per gronxolar
d’estrella en estrella,
a l’entorn de tots els cercles del món,
per proclamar-hi, joiós, la teva beutat.

La totpoderosa

La força més gran de la terra no seu a cap tron.
Floreix al teu rostre, tu, magnífica!
No és pas el daurat sol qui il·lumina el dia,
la llum meravellosa brolla dels teus ulls!

A les teves fines mans rau el poder de la vida
i també l’ombrívol poder de la mort, al teu voler.
Tu maligne, fas el mal en gran mesura.
Fes-lo sense por, el cel no et guardarà rancor.

Si el deure dels àngels fos d’anotar
el mal que fas, no podrien acomplir llur comesa.
Ells t’estimen.

Enllaç a la biografia de Hàfidh a la Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/H%C3%A0fidh

Lieder, Op. 77, “Gesänge des Orients”: Huldigung, de Richard Strauss, sobre el segon dels poemes de Hàfidh publicats en aquest post: