Tres poemes inèdits d’Estel Julià

Flor desconeguda

Bifurcada, ferida, tremolosa,
com treta d’un quadre
pintada del natural
va aparèixer gairebé imperceptible als ulls.
Amagada, petita, molt nena,
va niar en un lloc oblidat
en el cos de la mare.
I es va elevar, va voler tocar el cel,
el sostre de les fulles,
beure l’aigua inaccessible.
Però només va llepar el vent de la memòria
mentre els altres desconeixien
el secret de la seua llengua.
Com abandonada
va ser descobrir-la
en un petit buit de la terra.

Seré vida

Em vestiré d’heura
germinaré en tu
naufragaré en els teus camps
sense que te n’adones, de la lleu brisa.
M’embolicaré en el teu ventre,
per tu, seré primavera d’algues
i blat verd.
I quan la tardor m’arribe
m’anunciaré amb la lluna,
vela gruixuda
en un mar del firmament,
i ens naixerà la vida.

El vent, aquesta nit ha portat la tinta del passat

Recordes aquell bany, nus a la platja?

Llegat de la lluna que fa anys
es va esvair darrere un fanal de boira.
Algunes nits il·luminava la cambra,
ressuscitava les estrofes de la mar.

En la capçalera del teu llit
en un àlbum tot roman
està ple de llum, de sol i escuma.

El preu del pas del temps,
els peus dins l’aigua,
i dos noms escrits
amb la tinta del passat.

Aquest tres poemes pertanyen al poemari inèdit Sabates impossibles.

La fotografia de l’autora que reproduïm és un fragment d’una de feta per Adrián Ripoll.

Estel Julià (València, 1962). Poeta, escriptora i traductora. Els seus textos poètics en valencià han estat publicats als volums Mar d’estels (2013) i Anadna (2014); i, en castellà, han estat recollits a Zapatos imposibles (2015).