«Signes dels temps». Ressenya crítica d’Òscar Rocabert

NADAL (Bernat), Camille
[Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra 2017]

Pagès Editors, 2018.
(Biblioteca de la Suda, 204).

Sempre hi ha hagut, a tot arreu, des que els homes es van organitzar en societats que necessitaven algun mecanisme de control, certs personatges que han mirat de mantenir una individualitat radical, una resistència a allò que se’ls ha dit que havien de fer per mantenir-se membres del grup. Però, indefectiblement i sistemàtica, tot i que aquests personatges han volgut vincular interiorment la seva rebel·lia amb la seva llibertat, els mecanismes de control els han portat de Rodes a Pilans i els han acabat empresonant, sigui en presons físiques (cel·les, manicomis) o mentals (publicitat, hipoteques, culpabilitat, mecanismes culturals diversos). Des d’Espàrtac fins als Comitès de Defensa de la República, aquest ha estat el joc a què ha jugat la humanitat, incapaç de fer d’aquest món la vall de somriures que necessitem com el pa que mengem. Cal perdonar-nos la incapacitat? Potser sí. Cal que mantinguem això en silenci? Se’ns fa evident, ben dramàticament, que no.

Si els tipus mòbils de Gutenberg van permetre que cadascú s’imprimís el seu llibre, amb les idees i continguts que li venia més de gust de difondre, la internet ha fet més o menys la mateixa feina, tot eliminant distàncies i, gairebé, fent que el temps deixi d’existir a l’hora de comunicar-se. Sembla que la vida hagi de ser encara més fàcil, amb tota aquesta tecnologia i amb tanta informació a l’abast. Tot i això, el joc de rebel·lia versus mecanisme no s’acabarà. Igual que micos i lleons, estem programats biològicament per fer-nos la vida impossible eternament. Sempre hi haurà una massa de conformes, que conviurà amb un reduït nombre de dissidents.

Pel que fa al món literari, els poetes n’emergeixen com a rebels sense causa, com a darrers pàries d’un grup més ampli de pàries, els escriptors amb finalitats mínimament estètiques. Enric Casasses afirma que, per alguna raó, la gent continua escrivint poesia. I això vol dir alguna cosa, no sabem ben bé quina. És l’última de les arts pobres, com deia Joan Oliver, però roman, impertèrrita, amb els seus objectius primers intactes: donar bellesa, aportar experiències úniques, fer fimbrejar la ment i el cor de qui llegeix.

Bernat Nadal, que ha guanyat el darrer Premi Agustí Bartra a decisió del jurat corresponent, se’ns presenta com un poeta rebel, molt rebel. Primerament, decideix dedicar tot un llibre a Camille Claudel, una artista apassionada que, després de ser abandonada pel seu amant, August Rodin, entra en crisi profunda i és tancada en un manicomi. Quan recupera la sanitat, familiars i altra gent la mantenen reclosa, com a peça massa vergonyosa per ser mostrada a la societat benpensant. El poeta Nadal és rebel a l’hora de donar veu a una dona silenciada i apartada del grup per causa de la seva pruïja de llibertat, però no ens presenta Camille com una heroïna, sinó com una dona que sap el que li han fet, que coneix el món de fora, que s’expressa de la manera més racional i correcta. Que és conscient, al capdavall. Tanmateix, la consciència no li permet fugir de les muralles que l’empresonen. Ella és allà dins, nosaltres som a fora. Algú ha d’explicar-ho.

La rebel·lia de Nadal és també estètica: en un temps de versos lliures sense ritme, de proses retallades, de petits textos-totxos sense escandir ni mesurar, el poeta de Manacor s’entossudeix a escriure poemes en versos regulars, amb aquell ritme pausat i gronxador de l’Odissea de Riba, amb totes les troballes de sons i d’imatges que aquesta manera d’escriure proporciona a l’autor i als lectors. A més, la seva capacitat, ben proteica, de generar metàfores i comparacions a dojo, de fer presents imatges noves i emocionants, ens fa avinent una gran riquesa d’estil, on la sensació estètica predominant és l’abundor. Aquest fet amplifica encara més la lectura dels textos. Ben sàviament, Bernat Nadal expressa, amb aquesta abundor, amb aquest excés, la follia d’amor que envaeix la protagonista, que es dedica a recordar amb pèls i senyals la vida amorosa amb el seu antic estimat.

La tercera rebel·lia de Nadal és la de plantejar, a mesura que avancen els poemes, l’activitat artística no com a teràpia per consolar-se dels embats d’un món injust, sinó com a una de les fonts de vida a què pot recórrer la persona. Llegim com Camille vincula el seu art a l’experiència mateixa de viure, orgànica, còsmica, intemporal. Plena, al capdavall. Poques vegades un poeta ens fa viatjar de la cultura a la natura i viceversa, i cal agrair aquest regal a Bernat Nadal. La penetració psicològica que el poeta fa en la ment de l’artista ens permet d’accedir a tot un món interior que es connecta directament amb l’exterior i ens fa entendre que la vida passa a través de nosaltres, i sense nosaltres, per tal de perpetuar-se. La lliçó d’humilitat que n’obtenim és, certament, molt valuosa. Camille Claudel es refugia en el silenci, però no deixa de viure intensament.

La segona part del llibre es troba formada per un seguit de cartes imaginàries que diverses escriptores, des de Safo fins a Rodoreda, envien a Camille, tot solidaritzant-s’hi, tot donant-li consells, tot queixant-se dels homes que menystenen a les dones. Aquesta mena de concert coral, de moltes veus de dona que parlen a una altra dona humiliada, converteix el llibre en una peça feminista de molt alta volada. Un home poeta, mitjançant el seu art, fa d’altaveu de tot un seguit de reivindicacions de dones compromeses amb el bé comú, amb l’art, amb la civilització. Aquest acte, noble i útil, de donar la veu als altres és també una acte valent i rebel. Tal com demana Marina Garcés al seu llibre Nova il·lustració radical, ja és hora que, amb tot el que sabem, utilitzem la llengua per fer que s’escoltin aquells que no són escoltats, ans silenciats. Bernat Nadal, tal com també fa Josep L. Badal a Cants materials, ens demostra que els poetes continuen essent necessaris en un món que oblida fàcilment que tothom té dret a la felicitat. Així doncs, tres voltes rebel. I per molts anys.

Òscar Rocabert

Òscar Rocabert (1975) ha publicat els llibres de poesia La mandonguilla (1998), Hi ha pus res: 1998-1999 (2001), Però jo ja no sóc jo (2003) i FIA: un poema (2009). Va formar part del duet poètic-musical Víctima i Botxí (2003-2009).

Bernat Nadal (1950). Llibres de poesia publicats: Més enllà de tots els límits – Poesia (1969-1983) (1995), Memòria fòssil (2005), El vestit vermell (2008), La carn que cruix (2009) i Camille (2018).