Un poema de Cris López traduït a l’asturià per María García Díaz

Instant

Veloç
la vida s’esquitlla
entre milions de minúscules
noses estranyes
i és que tots som tants
i tan sencers

que ens perdríem
diluint-nos entre l’estímul
i la resposta correcta
amb la gola seca
la pedra al ventre
i el límit de la pell
si no fos pel tremend rastre
l’impossible oblit
de l’instant de glòria

en què l’horitzó
era sols a una passa
i la mar udolava
i esclafava onades
contra els ports
i les barcasses,
però en aquell instant
sentíem el miracle
del cos jove i audaç
i desafiàvem mar i tempesta
i fins en fèiem burla
estirats a la platja
panxa enlaire
i amb la rialla forta
trons i bramuls de vent
tot ho omplíem
morien les puixances
i apagàvem el buit
ballant com si creméssim
tocant-nos, torçant-nos
dins la lluita dels cossos
que s’estimen
obrint la vida pels budells
per crear-ne de nova
lligant els nusos amb els nusos
i calant-los foc
tot espurna i tot cendra
endevinant el brot
de la primavera nua
corrent pels marges
pintant-ho tot de verd
i omplint-ho tot de grills
amb la veu ronca de tant pregar,
i mai més
hem vist tan clar
ni ha estat tan fàcil
menjar-se la por
ni dir-te
t’estimo.

Després de l’instant de glòria
sempre més
hem estat orfes.

Instante

Veloz
la vida escabúllese
ente millones de minúsculos
estorbos estraños
y ye que toos somos tantos
y tan enteros

que perderíemonos
diluyéndonos ente l’estímulu
y la respuesta correuta
cola garganta seca
la piedra nel vientre
si nun fuera pol tremendu rastru
l’imposible escaecimientu
del instante de gloria

nel que l’horizonte
taba a un pasu
y la mar aullaba
y aplastaba les oles
escontra los puertos
y les barcaces,
pero nesi instante
alvertíamos el milagru
del cuerpu xoven y atrevíu
y desafiábemos mar y tormenta
y hasta moflábemos d’él
tumbaos na playa
boca arriba
y a carcaxaes
truenos y bramides de vientu
too lo enllenábemos
morríen les potencies
y apagábemos el vacíu
baillando como si quemásemos
tocándonos, retorciéndonos
na llucha de los cuerpos
que se amen
abriendo la vida peles tripes
pa crear una nueva
atando los nuedos colos nuedos
y prendiéndo-yos fueu
too chispa y too ceniza
adivinando’l brote
de la primavera desnuda
corriendo pelos marxes
pintándolo too de verde
y enllenándolo too de grillos
cola voz ronca de tanto rogar,
y ñunca más
fuimos tan llucios
nin fue tan fácil
comese la medrana
nin decite
quiérote.

Tres l’instante de gloria
siempre más
fuimos güerfanos.

Cristina López Garcia neix a Terrassa el 1982. Ha estudiat filosofia i filologia catalana, ha viatjat a l’Índia i cerca respostes a través de la contemplació i pelegrinatge dins la naturalesa. Ha publicat el llibre de poemes Naturant (2015).

María García Díaz va néixer l’any 1992 a Oviedo. Graduada en Física per la Universitat d’Oviedo. Després de viure uns anys a Alemanya, actualment resideix a Barcelona. Va guanyar el Premi Gloria Fuertes de poesía española amb el llibre Espacio virgen (2015).  La seva obra poètica en asturià es va donar a conèixer a l’antologia La prueba del once (2015) i posteriorment ha publicat el llibre Llírica astraición (2016).