Novetats al voltant de l’obra literària d’Anna Murià

Anna Murià (Mèxic, 1960)

Anna Murià (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002) ja era una figura reconeguda en l’àmbit de la cultura catalana quan travessà la frontera francesa camí de l’exili el 31 de gener de 1939: havia estat autora de dues novel·les, Joana Mas (1933) i La peixera (1938), i d’un opuscle que qüestionava la moral afectivosexual establerta, La revolució moral (1934); secretària de la Institució de les Lletres Catalanes; col·laboradora en publicacions com La Dona Catalana, La Rambla, La Nau i Meridià; directora del Diari de Catalunya el 1938; membre de la Unió de Dones de Catalunya; destacada integrant del Club Femení i d’Esports; militant successivament d’Acció Catalana, Esquerra Republicana i Estat Català, del comitè central del qual formà part; i cofundadora del Grup Sindical d’Escriptors Catalans de la CNT.

Començava llavors un llarg període en el qual dos condicionants estroncaren la seva trajectòria creativa. El de l’exili, amb totes les seves dificultats materials i l’allunyament del seu públic lector natural, és evident i l’altre és el del seu aparellament amb Agustí Bartra —formalitzat l’octubre de 1939 a l’alberg de Roissy-en-Brie, on es refugiaven una vintena d’escriptors catalans—, una relació per la qual Murià deixaria en segon terme la seva activitat creativa per afavorir la projecció de la del seu company.

¿Podem atribuir aquesta renúncia a l’influx de la cultura patriarcal i d’una concepció romàntica de l’amor, a la devoció gairebé religiosa cap a l’«Home»? Possiblement, però tan sols en part, perquè crec que, en una persona tan intel·ligent i assenyada com ella, la decisió també havia de ser conseqüència de valorar el potencial literari d’Agustí Bartra com a més interessant que el seu. Una decisió arriscada, això sí, perquè en aquells moments Bartra era una figura molt modesta—un novell gairebé desconegut, amb una obra escassa—, mentre que ella comptava amb un reconeixement en el context literari i intel·lectual català del primer terç del segle XX.

Durant la trentena d’anys d’exili tan sols publicà els llibres, el recull de relats Via de l’est (1946), i Crònica de la vida d’Agustí Bartra (1967), la seva obra més valorada i un bon exemple de text memorialístic pels seus continguts històric, biogràfic i autobiogràfic. No fou fins al seu retorn a Catalunya, el 1971, que veieren la llum les reelaboracions d’altres obres seves que havien estat redactades durant l’estada en terres americanes: El país de les fonts (1978), El llibre d’Eli (1982), Res no és veritat, Alícia (1984) i Aquest serà el principi (1986).

Anna Murià, «Sota la pluja», Editorial Comanegra, 2022

Sota la pluja, recentment publicat, reuneix els contes de Via de l’est i els d’El país de les fonts, més un parell dels publicats a Lletres, una de les revistes literàries catalanes dels exiliats a Mèxic.

Via de l’est és un recull de set narracions —algunes de carregades d’un lirisme sensual, però també en algun cas d’una cruesa punyent— que reflecteixen diversos episodis relacionats amb l’estada a Roissy-en-Brie del grup d’escriptors exiliats.

El país de les fonts conté una desena dels contes que havia escrit al llarg d’una quarantena d’anys, des de «Sota la pluja» (1937) fins a «El país de les fonts» (1978) —alguns de publicats ja en revistes i diaris, i altres d’inèdits— en els quals la presència d’alguns elements fantàstics mostra altres inquietuds que van més enllà del retrat psicològic dels personatges.

Una bona notícia, tot i que, segons el meu parer, la Murià que més pot atraure els lectors actuals (o almenys els de la meva edat), no és la que escriu narrativa —biogràfica i autobiogràfica ficcionalitzada en la majoria dels casos—, sinó l’autora dels articles d’opinió, reflexió i ressenya de lectura —recollits en gran part a Reflexions de la vellesa (2003)—, tant per la claredat i qualitat dels missatges com per la sobrietat i la manca d’artificis del llenguatge emprat. I, per descomptat, també l’autora de la Crònica de la vida d’Agustí Bartra.

De la seva obra narrativa, em sembla especialment interessants Aquest serà el principi (1986), la seva creació més ambiciosa, una novel·la mai publicada de manera íntegra.

El llibre d’Eli (1982), que es pot considerar un short story cycle, un subgènere narratiu poc freqüent a la nostra literatura, i la novel·la Res no és veritat, Alícia (1984) completen el tercet dels llibres de narrativa amb què tancà la seva producció en aquest gènere. Totes dues presenten diverses perspectives al voltant de la condició femenina, la maternitat i les relacions de parella, i els seus contextos i conseqüències; i en totes dues es manté, encara que de manera més fonamentada, la reflexió sobre les alternatives a les relacions afectivosexuals establertes, que ja havia manifestat a l’opuscle de 1934 (paradoxalment per a una dona aparentment tan sotmesa en la pràctica a una concepció romàntica de la parella).

Aquest serà el principi presenta la vida d’uns personatges molt especials durant el llarg període que va des dels anys de la Segona República fins als del retorn a Catalunya passant pels de guerra i exili. Uns personatges molt especials perquè Martina Ordal, Víctor Montclar, Berta Mariner, Haima, Abel Urgell i Roger Galceran viuen unes experiències i mostren uns comportaments que, sense una correspondència exacta, reflecteixen en bona part els viscuts i desenvolupats per Anna Murià, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Andreu Nin, Armand Obiols i Pere Calders.

Segons sembla —i aquesta és realment una molt bona notícia —, properament es tornarà a publicar, i en aquesta ocasió sencera, és a dir, amb les prop de cent pàgines inicials que mancaven en l’edició de 1986 i que són imprescindibles per aconseguir que, tal com volia l’autora, els lectors segueixin l’evolució de les seves personalitats des de l’adolescència fins a la vellesa sota el pes dels esdeveniments personals i les circumstàncies històriques que els havia tocat viure.

De tota manera, encara que potser no siguin allò més rellevant de l’obra d’Anna Murià, els dos llibres de contes que aplega d’aquesta nova edició, són ben interessants per començar a endinsar-se en la seva obra. I, sobretot, perquè contenen respectivament dues petites meravelles: «Sota la pluja» i «Via de l’est», el conte que dona nom a tot el recull.

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, n. 82 (Terrassa, març de 2022)