Arrauxades 2019. Poemes de Josep Fàbrega, Jordi Guardans, Carles Rebassa, Cèlia Sànchez-Mústich i Blanca Llum Vidal.

JOSEP FÀBREGA

XERIC

Ningú no ho sap, i els límits de les hores
t’inviten inclements a la desfeta
que duus clavada amb fel al moll dels ossos.
Ningú no ho sap, ningú, i aquest silenci…
Els rostolls et travessen l’espinada
i amb un vencill t’has fet un nus al sexe
perquè resti en somort. Sents les cigales?
Xerriquen, xerrotegen i s’esbafen
bo i mirant-te, tot nu. Quin espectacle!
Verolarà el raïm i seràs lluny,
es vinclarà el sarment curull de fruit
i no hi seràs. Les figues coll de dama
esperaran, estoiques, les formigues
i els ametllers s’esqueixaran de branques.
La casa del teu pare, la masia,
ja no s’adorm amb tu. Vols que ho escampi
a tots els vents? Aquesta malifeta
et cremarà per dins per anys que visquis.
Que malparit. Fins els gripaus et fugen.

Sense bitllet de tornada (Pagès, 2016)

JORDI GUARDANS

Quant d’esperit i de sexe
per endollar-se
a la llum de la matinada
i fer una comunió
de bellesa i de lluita
contra allò que pot passar
quan es fon la Unitat
de Vigilància Intensiva
i les infermeres criden.

CARLES REBASSA

4

Sons bruts de fera neta. Així es fa llebre
la meva veu d’espines feta aritja.
No és nit. No és mai de dia. És que m’espitja
el meu amor que duc com una febre.
Em ve una febre… Quan t’enyor, la febre
s’estotja negra en malmenada sitja.
El meu amor: jersei per la calitja,
engany de llum per la fal·laç tenebra…

Jo sé que és un engany aquesta pensa.
La fera salvatjada i criminal
de les tenebres de la llum total
m’allunya de sentir-me en tal ofensa.
La deïtat sens dubte és Dionís.
Epicuri, tu i jo en som els nabís.

6

Me’n toc un ou, ja, de la meva vida.
Em referesc al sou, al pis, l’ofici
i a aquella forma nova de desfici
nada de l’ànima espaordida.
Ni a damunt l’ànima no tenc ferida
i d’anar tan a lloure he pres el vici
de fer el que vull, abandonar el seguici
del món que sé. Callar. Seguir la crida.

Vull créixer. El cos em crida rabiós.
Vull encegar la llum. Vull vent. Tenc fred.
Vull arribar a aquest lloc que jo et promet
on ens hi esperen, fa segles!, als dos.
De camí es veu, d’enfora, la lluerna.
Allà hi ha el ventre de la vida eterna.

Sons bruts (Proa, 2018)

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

Si les boques d’antics amants s’esborressin
nosaltres desapareixeríem.
Cristalls d’un floc de neu fent un dibuix
que no coincideix amb cap altre
i per això no l’oculta.
Així ens besem,
com un deixar d’ocultar neus
que ens han cobert els llavis.

L’he triat. M’hi atanso.
Al mateix temps ell també
s’apropa a mi com si em triés.
Desconeguts enmig d’un carrer
desconegut. Dos miralls imantats,
alhora entrebadem la boca.
L’estranya sincronia ens desconcerta.
Què hi fem, l’un davant de l’altre
puntuals a una cita inexistent?
Destravem, per fi, la gola
sobreposant les veus:
—Jo preguntava…
Titubeig, mitja rialla.
Tots dos demanem per un carrer
—Quin és, el seu? —fem a l’uníson.
I ens diem els carrers
com qui fa un intercanvi
de targetes, de noms de fills,
de contrasenyes per accedir
a un club selecte.
No ens hem triat,
ens hem reconegut:
estels binaris,
cànons inversos,
éssers que busquen i troben
uns altres éssers que busquen i troben.

La gota negra (Pagès, 2018)

BLANCA LLUM VIDAL

NEGRANIT

Grata l’afrau fins que l’entén
i quan en ell corre el perill
de ser real, se deixa caure
fins a caure fins a l’art
i fent-se mal. Llavors ho diu,
et diu que hi vagis, que la raó
és amb tot l’esgarrapada
i que si cou i si anuncia
depèn de lo fonda que sigui.

AMOR DELS AMORS

T’enyoro només si cantes que cantes
que fugirem dels lleons i els lleopards,
que creuarem el jardí de les nogueres,
que en l’ull de cap a dins hi haurà serena
i en el de fora el seny ple de rosada,
que mirarem si a cor obert la vall rebrota,
que farem nit per les masies
i que al matí, a sol ixent,
te’n tornaràs sempre a muntanya,
sempre corrent, com la gasela.