L’Ègloga 2a. de Virgili, versió poètica catalana d’Antoni Cobos

 

 

El pastor Còridon crema pel bell Alexis,

delícia del seu amo, sense cap esperança.

Caminant entre faigs frondosos, sostres ombrívols,

en soledat, llançava als boscos i muntanyes,

en inútil esforç uns mots sense polir:

El meu cant, cruel Alexis, ja no t’importa gens?

No tens pietat de mi? Potser pretens que em mori?

Les bèsties busquen ara les ombres i la fresca,

els llangardaixos ara s’amaguen als matolls.

Tèstilis, a l’estiu rabent, aixafa els alls

i el serpoll olorós per als segadors cansats.

Jo et segueixo les passes sota aquest sol ardent,

mentre els arbres ressonen amb les ronques cigales.

No fou prou trist patir les ires d’Amaril·lis

i la seva supèrbia? I haver patit Menalcas

malgrat tu siguis blanc i ell sigui negre?

No te’n refiïs, vailet formós, del teu color:

l’albenga blanca cau, collim el mírtil negre.

Em rebutges, Alexis, no vols saber qui sóc,

molt ric en bestiar i en formatge de neu.

Mil xaies meves vaguen pels monts sicilians

i tinc formatge fresc a l’estiu i a l’hivern.

Canto tal com cantava, quan cridava el ramat,

Amfíon de Dirce en l’Aracintus d’Acte.

I no sóc lleig; m’he vist fa poc en una platja,

amb el mar encalmat i sense vent. Amb tu de jutge

Dafnis no em farà por, si el reflex no m’enganya.

Tant de bo t’agradés viure amb mi al camp rústec

en una humil cabana i sortir a caçar els cérvols,

aplegar un ramat de bocs amb verd malví,

i imitar el déu Pan, tot cantant amb mi al bosc.

Pan decidí ajuntar amb cera moltes canyes,

Pan té cura de les ovelles i dels pastor.

I que no et desagradi posar el llavi a la flauta.

Que no ho feia Amintas? Ho feia com sabia.

Tinc una flauta feta amb set canyes impars,

me la va regalar Dametas ja fa temps

i em va dir moribund: “N’ets el seu segon amo”;

Dametas m’ho va dir i engelosí Amintas.

I tinc dos cabirols, trobats dins d’una vall,

amb la pell encara ara esquitxada de blanc,

que assequen cada dia dues mames d’ovella.

Jo te’ls reservo, malgrat que Tèstilis els vol.

Al final seran seus: no t’agraden els meus regals.

Vine, vailet formós! Ja les nimfes t’apleguen

cistellets plens de lliris; la càndida Naís

et cull violes pàl·lides i les flors del cascall,

i barreja narcisos amb flors d’anet flairós;

i trena la canyella amb herbes delicades,

mentre tenyeix els mírtils amb galdirons groguencs.

Jo mateix colliré els fruits blancs de fi borrim

i les castanyes que Amaril·lis estimava;

hi afegiré prunes de cera -també són dignes-

i us colliré, llorers, i a tu, murtra propera,

perquè així barrejats doneu aromes tendres.

Còridon, ets pagès, ni Alexis vol els teus regals

ni, competint en dons, superaries Iol·las.

Ai, què pretenc, pobre de mi? Perdut, he empès

el vent contra les flors i els senglars a les fonts.

Boig, de qui fuges? Els déus també van viure al bosc,

i Paris, el Dardànida. Que Pal·las visqui als pobles

que va fundar; nosaltres preferim els boscos.

La cruel lleona busca el llop; el llop la cabra

i la cabra lasciva busca l’alfals en flor;

a tu, Alexis, Còridon; a cadascú captiva el seu desig.

Mira, els jònecs porten l’arada que els penja del jou

i el sol que es pon redobla les ombres que s’allarguen.

Jo m’abruso d’amor; quin seny tindrà l’amor?”

Còridon, Còridon, ai! Quina follia t’ha atrapat!

Tens una parra a mig podar en l’om frondós.

No seria millor que trenessis amb vímet

i joncs flexibles tot el que hauràs de menester?

Ja trobaràs un altre Alexis, si aquest no et vol!

 

 

Enllaç a la biografia de Virgili a la Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Virgili

 

 

 

 

Concert per a cor, dos pianos, instruments de vent i timbals sobre extractes de les Èglogues de Virgili (1966), de Hans Werner Henze (1926-2012):