“A Orfeu”, de Iannis Ritsos. Versió catalana d’Eusebi Ayensa.

A ORFEU

Enguany, a l’estiu, sota la constel·lació de la lira, restem pensatius.

¿Què en tragueres de fetillar Hades i Persèfone amb el teu cant

perquè et retornessin Eurídice? Tu mateix, desconfiant de les teves forces,

et girares enrere per assegurar-te’n, i ella desaparegué novament

dins del reialme de les ombres, sota els àlbers.

Aleshores, doblegat per l’impossible, proclamares amb la teva lira

la soledat com a veritat suprema. I això, ni els homes ni els déus

no t’ho perdonaren. Les Mènades esquarteraren el teu cos a les ribes

de l’Evros. Només la lira i el teu cap arribaren a Lesbos,

arrossegats pel corrent. ¿Quina és, doncs, la justificació del teu cant?

¿Tal vegada la cohesió momentània (fictícia ella també) de la llum i l’obscuritat?

¿O el fet que les Muses hagin penjat la teva lira enmig dels estels?

Sota aquesta constel·lació, enguany, a l’estiu, restem pensatius.

Karlóvassi, 27.VI.69