EL SEMBRADOR
|
|
Quetzalcòatl eixí del bosc obscur a l’alba… |
|
|
|
|
S’aturà, alt el sol, cansat, entre atzavares, |
|
|
|
i a un gest lent del seu braç un falcó davallà |
|
|
|
a posar-se al seu muscle… |
|
|
|
Oh ¿quan la visió
|
|
|
|
total del seu destí baixaria a son ànima |
|
|
|
com un ocell de foc |
|
|
|
i els cants esdevindrien missió i acabança, |
|
|
|
no xiscle migratori creuant monòtons cels |
|
|
|
ni arbrissó vernal llampferit en sa glòria |
|
|
|
de blancor esbadellada? |
|
|
|
Oh! ¿I quan una veu, una veu entre totes |
|
|
|
les del seu esperit, seria com un vent |
|
|
|
rosegador del rostre petrificat dels déus, |
|
|
|
sota l’assentiment de les pures estrelles |
|
|
|
terrestres de ses nits…? |
|
|
|
|
El matí, pel cel, era una destral de jade. |
|
|
|
|
Amb el falcó posat sobre el seu muscle esquerre, |
|
|
|
Quetzalcòatl vagà, |
|
|
|
amb els ulls sempre plens de pures llunyanies |
|
|
|
i embolcallat de llum i vent i remor d’arbres. |
|
|
|
|
Oh les altes cruïlles de ses veus-meteors: |
|
|
|
paratges de corol·les, iris, flautes silvestres, |
|
|
|
sements voleiadisses, cordes sonores, pluges…! |
|
|
|
I mai adveniment! Sempre, sempre l’efímer |
|
|
|
condemnat a distància, adéus i davallades! |
|
|
|
Mai, mai el cant profund, |
|
|
|
el gran cant precursor, com una epifania, |
|
|
|
la visió que infanta la paraula cabdal. |
|
|
|
|
|
El dia |
|
|
|
davallava dels cims amb els seus càntirs grocs. |
|
|
|
|
Pellucant baies roges, tèbies de migdia, |
|
|
|
Quetzalcòatl senti la veu llarga del riu |
|
|
|
i, enllà de la salzeda, |
|
|
|
encaminà els seus passos vers l’ombrejada riba. |
|
|
|
|
Nu, va acostar-se a l’aigua, sota l’arbre més alt. |
|
|
|
Ivarsós, el falcó volà vers l’altra riba. |
|
|
|
Un augural silenci estrangulà les veus |
|
|
|
i la pau del rabeig envaí Quetzalcòatl. |
|
|
|
Oscil·laren les branques de fulles adormides |
|
|
|
i de la blava altura baixà un raig de llum, |
|
|
|
brusca rella daurada que es trencà |
|
|
|
en la gleva diàfana on, reflectint-s’hi, queien |
|
|
|
la sorpresa del cos i l’arbre tremolós… |
|
|
|
I llavors Quetzalcòatl |
|
|
|
senti la veu endins de la seva ànima: |
|
|
|
«Tu, sembrador de sols…», |
|
|
|
i, aixecant lentament la mà ja mig oberta, |
|
|
|
s’inclinà devers l’aigua i deixà que caiguessin |
|
|
|
les baies, una a una, dins el clot lluminós |
|
|
|
cavat en son imatge, a l’altura del pit… |
|
|
|
|
La fluvial amplada solcava Quetzalcòatl, |
|
|
|
fúlgid hereu de ses difícils albes… |
|
