Monthly Archives: novembre 2018
Vuit poemes de Màrius Sampere extrets de la seva antologia “123”
Va ser una nit
Va ser una nit.
Anem-nos-en a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de la dona.
Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.
Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar, perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.
Llibre de les inauguracions, 1986
Flors al gerro de la taula
No sabrem mai qui era
que ens posà flors al gerro de la taula.
Com que la mà invisible
volia el nostre bé,
no ho sabrem mai.
Fou la llum de la tarda
qui descobrí l’escena,
i jo vaig dir-me, és màgia!
Però l’autor de totes les coses
–només era això–
s’ha fet molt petit en la persona
que ens estima en silenci.
I no ho sabrem mai.
Oniris i el tret del caçador, 1987
Com m’agrada
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més en dins de la terra!
La taula i les estrelles, 1992
Koan
Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
m’aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.
També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.
Demiúrgia, 1996
Temps de preeternitat
Si és cert que crema el firmament
bufeu ben fort, així
potser n’apagareu
l’estrella culpable.
Potser. Car el temps de cada cosa
té una mateixa dentadura blanca
per a tots els atzars, l’esmolaren a la mida
de la fam i el bes.
A l’últim, si em pugeu
en una ambulància,
no la feu córrer:
que jo tingui temps de morir.
Subllum, 2000
Mai no arribarà la fi del món
Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.
Les imminències, 2002
Mare, no em renyis
Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!
Jo no he sigut, deia d’infant
a l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer
de l’ombra?
Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida
ha estat aquell.
I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.
Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.
L’estació dels espiadimonis, 2010
Tot un cel
Tot un cel
enorme, excessiu,
només per posar-hi un menjador.
Tot un cel
ferit d’immensitat
per un plat a taula.
Per un ventre prenys,
per un anus contràctil,
per una ànima amb dentadura
i un front amb rodes.
Tot un cel i morir.
I no saber si un ou o una castanya.
Ningú més i l’ombra, 2014
Enllaç a la pàgina de Màrius Sampere:
https://www.escriptors.cat/autors/samperem/pagina.php?id_sec=1027