«Arrelats i lliures». Ressenya crítica d’Òscar Rocabert

CABRERA (Maria), La ciutat cansada
[Premi Carles Riba 2016]

Proa, Barcelona, 2017.
(Els llibres de l’Óssa Menor, 355).

Maria Cabrera, poeta i catalana, va irrompre en el nostre món editorial amb un brillant llibre de poemes, Jonàs (Galerada, 2004), que ens oferia una de les dolces preses que, als lectors (investigadors) en poesia ens fan xalar d’allò més: una veu poètica nova, intocada, fresca, fruit solitari de tot un arbre de lectures intenses, adolescents, viscudes, feridores. La condició de primer llibre d’un poeta acostuma a desenvolupar-se en dos vessants, completament oposats. Per una banda, un primer llibre pot ser una mena de coseta sense cap importància, potser amb molta pretensió extraliterària, que serveix, únicament, per satisfer la pruïja, que només experimenta l’autor, de veure sobre paper comercial uns poemes que, de tan marcadament personals, no arriben a comunicar gairebé res als sacrificats lectors que els han de suportar. A l’altre plat de la balança, que sempre pesa molt més, ens trobem amb primers llibres que sorgeixen de la manera més natural, i que es troben allunyats del sistema literari imperant: obres que contenen poemes que són producte d’un intens camí d’iniciació poètica, escrites per poetes que, des de ben joves, han fet vots de servir, tota la vida, aquesta deessa ingrata, vil i, només de vegades, accessible que és la poesia.

Maria Cabrera, amb el seu Jonàs, va fer aquest vot. És un llibre excel·lent, ple de força i de reflexió lingüística alhora, i que porta el lector a mons nous que no podria aconseguir sense l’ajuda de la poeta. Aquesta hi arribava a sintetitzar la força tel·lúrica de la vida animal i la força dolorosa del llenguatge; id est, ras i curt, la doble condició de la humanitat. La jove autora ens semblava prometre tota una sèrie de futurs títols que ens portarien a aquells estadis als quals ens podria haver portat la grandíssima Anna Dodas. Però.

Sempre hi ha un però, però. Aquest és el joc. Ràpidament, Maria Cabrera entrà en contacte amb tota una colla de pseudopoetes barcelonins, d’aquella colla que es dedica a fer recitals vinculats a la barra del bar i a convertir l’oralitat en gairebé l’única finalitat del text. En aquest segon viatge, també clarament iniciàtic, múltiples poetes han experimentat les delícies de sentir-se membres d’alguna cosa poèticament especial, d’un sistema estel·lar català, d’una autenticitat que sembla informar-los que no cal esforçar-se per fer-se entendre com cal amb els lectors, atès el fet que la poesia, en aquest àmbit, ja no es llegeix, sinó que es viu com a experiència esotèrica, de Dharma, de punk, de la noche es joven. Al capdavall, d’American underground, de movida madrileña. Com a resultat, els lectors vam haver de suportar una bona part del segon llibre de la poeta, La matinada clara (Accent, 2009). Per una banda, aquest recull ens donava poemes seriosos, vinculats a la pròpia tradició i, per aquesta raó, reconeixibles per una lectora de poesia de 69 anys que visqués a Sort o a Mont-roig del Camp. I, per l’altra, tot un seguit d’experiències d’escriptura que, efectivament, donaven a entendre que la poeta havia experimentat tota una aventura creativa a l’hora de perpetrar-les, però, que, fet i fotut, no podien comunicar gairebé res a una lectora de 69 anys que visqués a Sort o a Mont-roig del Camp.

La Catalunya Ciutat, vell somni noucentista que Convergència i Unió va agafar com a propi, no és cap bajanada. Un país sa i culte necessita d’autors que puguin comunicar-se amb gairebé tota la població lectora del territori. I per aconseguir això, cal que els referents siguin compartits. En aquesta opció de cultura, allò que comparteixen autors i lectors és la pròpia tradició. Comunicar-se dins aquesta tradició és ben senzill: només cal que, quan el poeta jove digui «ocell», estigui parlant del mateix ocell de què parlen Verdaguer, Carner, Salvat, Foix, Brossa, Desclot, Dodas i Badal, per exemple. Només cal que, quan se’ns plantegi una escena, la puguem reconstruir com a lectors a partir d’allò que, com a catalans, compartim amb el poeta. Comunicació. Els lectors necessitem, com el pa que mengem, l’anhelada comunicació.

La matinada clara va voler viure dins aquesta ambivalència. Hi trobem poemes de molt alta volada, que perfeccionen i van més enllà d’allò que ens ofereix Jonàs, però també hi patim aventures pseudofonètiques i pseudoconceptuals que ens deixen amb molta gana quan acabem la pàgina. Per a gran sort per a nosaltres, la poeta Cabrera no ha acabat mai de cedir al cant de sirena underground. Encara que hagin hagut de compartir el llit de l’autora amb tota una colla de referents o pràctiques de poca substància i contingut, les arrels, el troncs i les branques de la tradició han trobat sempre el seu lloc en l’obra de Maria Cabrera. I La ciutat cansada n’és una demostració clarament plausible. Com a poeta que és, la Cabrera ens forneix, en aquest llibre, d’una sèrie de textos intensos, rics, plens de sentit perquè, quan Maria Cabrera diu «ocell», hi podem llegir tots els ocells dels poetes que l’han precedida. D’una manera molt valenta, la poeta es deixa amarar, una altra vegada, per tot un mar de lectures que els lectors compartim amb ella. De tan respectuosa que es mostra amb la tradició, aconsegueix d’anar uns passos més enllà. Lingüísticament plena, fa que ens adonem que la nostra llengua és, encara, ben capaç de portar-nos a mons nous que sempre han estat dins d’aquest. Tot deixant enrere la faceta d’estrella del rock que trobàvem a La matinada clara, Maria Cabrera assoleix en múltiples moments de La ciutat cansada l’estadi de mèdium, de guia, de sacerdot lingüístic que sempre ens agrada trobar en els poetes que llegim. Cabrera ha estat valenta i s’ha tornat a arrelar en l’humus dels antics conreadors de la pròpia llengua. I és per això que, un cop n’ha estat amarada, ha pogut donar-nos una poesia completament lliure, comunicable, que podrà córrer, ben digna, molts anys pel territori. Una poesia que, de tan arrelada, ja pot volar ben lliure.

Òscar Rocabert

Òscar Rocabert (1975) ha publicat els llibres de poesia La mandonguilla (1998), Hi ha pus res: 1998-1999 (2001), Però jo ja no sóc jo (2003) i FIA: un poema (2009). Va formar part del duet poètic-musical Víctima i Botxí (2003-2009).

Maria Cabrera i Callís (1983) ha publicat els llibres de poesia Jonàs (2004), La matinada clara (2010) i La ciutat cansada (2017), i va col·laborar junt amb altres setanta poetes al llibre Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (2011).