Monthly Archives: novembre 2017
Cinc poemes i un haikú de Felícia Fuster
POC
Que poca cosa
és tot. I jo voldria
ser mar, donar-te,
pinyó madur, la vida,
en la meva clofolla.
AMB TINTA ROJA
Com una ombrel·la
t’obro la meva veu sota dels núvols
i m’empasso la neu per fer-me forta
escric les notes
del vent
i canto amb tinta roja
JA SÓC
Amb quina ratlla
demà faré camí amb quin desfici
sabré temptar la sang i també l’aigua
Perquè tu em sentis
ja sóc
ja em percudeix la pluja
EL VERB EL VENT
El Temps
El Vent La Sorra
El Verb
Acció Damunt del verb camino
Esborro amb vent la roca Sàfica
des d’on es feia el salt profund
Ocells remots s’enfilen pels meus braços
notes de l’aire en clau de sol
Amb veu amb vent el cant s’aixeca
Amb sorra i verb la pàgina Amb verb
Amb Verb Amb Vent
El Vent regira
I qui sap qui amb Verb
ho gira tot
NOMÉS
Es temps de sorra
És el temps del silenci del cargol marí
que sembla que enraoni avançant
el llenguatge insonor
dels fantasmes
Només mirant enrere
li sabré contestar preguntes bàrbares
amb l’índex trèmol i un rogall
de claror endintsant-me
pedra de llum en la
perplexitat mòbil
de l’aigua
QUI GOSA BEURE
Qui gosa beure
l’aigua del pou burxada
De nit la Lluna
Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París 2012). Poeta, pintora i traductora. Obra poètica publicada: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987), I encara (1987), Au bout des os au bout des mots (1989), Passarel·les/Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001).