Tres poemes del llibre «Naturant», de Cristina López Garcia

Una casa mai no és una llar

Una casa mai no és una llar
si no hi ha terra i arbres
si no hi esclaten flors
en arribar la primavera.
Si no s’hi escolta el batre de la píuja
contra les fulles
contra la serra
contra el mar
si no hi ha indicis de tempesta
de batalla
de quelcom gran.
Si no hi ha foc
si no hi ha sang
si no hi ha pedres enterrades en fang
si no hi és possible la ferida
si no hi habita el record de la mare
ni el desig de l’infant.

No deixis de creure

No deixis de creure
en les mans de l’home que et serveix el vi
l’arrel de l’amat que et penetra
ia mirada que se’t creua
la compassió del botxí
en el batec de la fera
que t’impulsa
t’aboca
t’escup vers l’horitzó
et revolta
et mareja
et fa perdre el nord i la raó.
El batec de la fera
que no cessa
no cessa
té pressa
vol un glop d’aire i vi.
No deixis de creure
o cauràs en l’oblit.

No podrà ser, pare

No podrà ser, pare
el restar clos
pell enrampada
la caixa dels morts.

Si ho hem de fer
fem-ho salvatge
com mana el seny.
Cavem forat
al ventre de la terra
car no hi arriba el fred
ni l’allau de la tristesa.
Mentre tinguis els peus bruts
i les cames esgarrinxades,
la sang et serà calenta.

Cristina López Garcia neix a Terrassa el 1982. Ha estudiat filosofia i filologia catalana, ha viatjat a l’Índia i cerca respostes a través de la contemplació i pelegrinatge dins la naturalesa. Ha publicat el llibre de poemes Naturant (2015).