Pep Julià: dos textos en prosa

suïcidam

manca la finestra amable d’un setè, joan, i manca una xeringa i habilitat, i manca una dosi prou aspra, i manquen tantes coses… i tries un matxet menut, el germà petitet i mal esmolat d’un company dels viatges furtius i enyorats, i apliques la intuïció infal·lible de la feblesa al canell, en perpendicular al sentit —heràclit— del fluix sanguini… i renegues perquè saps que en un nen la fulla s’enfonsaria tova, perquè l’odi d’un enemic o d’un desesperat trobaria un inquilí tou, un vedell, un xai, i tu topes, t’encalles, ets un tendrum entossudit.

mentre penses, prèviament, en amics i amants, i frenes, i notes, sòlids també, un dolor i una por insuportables, i allibera el desig fort de fondre’t, d’aniquilar la vida dels ulls, oberts, de dissoldre els perills quotidians: que si esclata el cor, que si es rebenta el fetge, que si s’infla la cara, que si es cremen els pulmons, que si s’escampa la sang: i és un dolor tan intens i un alliberament tan rotund que maldes per trobar la sang, tota, i tremoles i esbufegues de tant esforç, fins que s’acaba l’estona vulnerable de la carn oberta i l’absolució de metall ja no xerrica al pols esgarrifós de tubets blaus i de cucs.

és tard i procures, debades, dormir.

(La tortuga, novel·la inèdita)

un viatge de plaer i la veu lletja

en espècie l’amor, encens i sàndal perfectament, i volen ells amb carrosses immaterials i feixugues d’or i ocres, a parís-santa-la-closca, i el menjar bretó o alsacià es fa record de banderetes i patxanga, si és que han de passar per la guixeta pública i un segell i dos certifictats, dues línies de conversa, parís, entre la costura xic dels teus texans i els cabells del cristo o a l’estil d’una poma, dos certificats més, i que si és que t’has llegit l’última d’aquell, d’aquell és a dir un sudamericà de moda o un jueu molt molt brillant, i tots dos a la cartutxera, que és que s’ha d’acumular sàndal i encens i lluir el reflex lluent d’uns mots sobre la moda, la moda de debò, la moda excelsa i compromesa, un zeugma de salons i plomes i una mena de manila, al barri de sant pere, i de l’altra els viatges a l’eldorado i califòrnia, pasta fàcil, un viatge cada cop més vulgar, i serà avorrit de rutina i falta de públic, un viatge de taxació, és a dir que mentrestant ni els camells ni els patges ni els concubins ni les concubines ni els reis injectats de tanta democràcia i les progressions geomètriques de la vanitat, mai ningú no caga ni pixa ni sua ni vomita foie-gras ni pas cap re, cosa que recorda aquella pell un pèl plomissada o llisa dels baixos d’un capó, o del coll lluent i flexible d’una gallina, incidits d’uns dits gruixuts bruts de fem i de sang, que es rebenta i escup la llardor que mengem els gossos: freedom is…

 (La tortuga, novel·la inèdita)

Pep Julià va néixer el 1960 a Terrassa.

És traductor literari. De la seva feina en aquest àmbit literari destaca la traducció de Quer pasticciaccio brutto de via Merulana de Carlo Emilio Gadda (Quell merdé hurrible de la via Merulana, 1995).

Entre 2003 i 2004 va escriure l’extensa novel·la La tortuga.