Club de lectura d’Amics de les Arts: «Les flors del mal»

CLUB DE LECTURA D’AMICS DE LES ARTS 2017-2018

■ 8 novembre de 2017 ■

Les flors del mal de Charles Baudelaire

Poemes de Charles Baudelaire que recomanem haver llegit:

De Les flors del mal
II – L’albatros / IV – Correspondències / X – L’enemic 
XXI – Himne a la bellesa / XXIX – Una carronya
LXXVII – Spleen / LXXVIII – Spleen / LXXXVI – Paisatge
CIX – La destrucció / CXI – Dones damnades / CXIV – Al·legoria
CXIX – Abel i Caín / CXX – Les lletanies de Satan
CXXII – La mort dels pobres

De «Les despulles»
III – Dones damnades (Delfina i Hipòlita)

II – L’ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

(Versió de Xavier Benguerel)

CXI – DONES DAMNADES

Com bèsties pensatives en la sorra ajaçades,
giren els ulls en cerca de l’horitzó marí,
i els seus peus que es percacen i les mans apropades
tenen dolces llangors i un amarg frenesí.

Unes, cors que s’agraden de confidències llargues,
al fons de les bosc úries amb rierols brogents,
van confegint l’amor d’infanteses amargues,
graven la fusta tendra dels troncs adolescents;

d’altres, com dues monges, avancen greus i lentes
a través dels penyals plens d’aparicions,
on sant Antoni ha vist com laves violentes
sorgir els pits nus, purpuris, de les temptacions;

n’hi ha, que a la claror de resines enceses,
dels vells antres pagans allotjant-se en els clots
udolen enfebrades i et criden per ser ateses,
oh Bacus, que mitigues remodiments remots!

I aquelles, de qui el pit ama els escapularis,
que, encobrint un fuet entre vestit i pell,
mesclen dins les nits llòbregues i els boscos solitaris,
l’escuma del plaer als sanglots del flagell.

Oh verges, oh dimonis, oh víctimes, oh harpies,
de la realitat despectius esperits,
àvides d’infinit, disbauxades i pies,
adés plenes de llàgrimes, adés plenes de crits,

Jo, que en aquest infern he encalçat vostres vides,
pobres germanes, tant us planyo com us vull,
pels vostres dolors tristos, vostres sets no extingides,
urnes d’amor del qual teniu el cor curull!

(Versió de Xavier Benguerel)

LXXVII – Spleen

(Interpretat per Leó Ferré)

Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Carrer de Sant Pere, 46, primera planta – Terrassa