Tres poemes de Joan Vinyoli traduïts a l’asturià per Antón García

Dalguién me llamó

Yo nun soi más qu’un árbol que s’alloñó del monte,
llamáu por una voz de mar fonda.
Solu, al pie del mar, consagré les mios fueyes a los aires
de tres allá de la oriella.
Los mios raigones nun saben yá afondar na tierra y tener por min,
y pela rama bebo soledá.
Por eso vago siempre
baxo’l silenciu de les constelaciones
d’estes altes nueches de fabulosa riqueza.

Pero de sópitu ilumínense les nueches
con palabres como llapaes,
vuelve la voz, la voz, nocturna siempre, del mar,
llamándome y llamándome tan solo.

Yo tenía los campos, la brasa de la tarde,
pero agora soi oreya y pasu insomnes.

Algú m’ha cridat

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Les agües paraes

Una muyer sentada en poyu,
¿cavilga’l tiempu o mira simplemente
la tarde como cai
sobre les fueyes, descendiendo poco
a poco?
            «Finísimu llenzu, párate
nesti puntu, rebrota, voz antigua
del reiseñor y faime tremecer».

Pero los nenos cuerren peles agües
de la vacia riega y ruempen col gritu
esti fluyir compactu de les hores
pasaes qu’ella llora.

                                Van volver pa casa
pela vieya cai, cuando la tarde madura
caiga del too. Realidá ye esto:
qu’al riscar la tardada van volver,
demientres la campana toca a víspores.

Años depués diremos: d’esta parte fluyíen
les agües paraes.

Les aigües aturades

Una dona asseguda en el pedrís,
consira el temps o mira simplement
la tarda, com es posa
sobre les fulles, descendint a poc
a poc?
            «Finíssim llenç, atura’t
en aquest punt, rebrota, veu antiga
del rossinyol, i fes-me tremolar».

Però els infants corrien per les aigües
del buit torrent i trenquen amb llur crit
aquest fluir compacte de les hores
passades que ella plora.

                                    Tornaran a casa
pel vell carrer quan la madura tarda
caigui del tot. Realitat, aixó:
que tornaran amb l’alba del foscant,
quan la campana toca a vespres.

Anys a venir direm: d’aquest indret fluïen
les aigües aturades.

El silenciu de los muertos

La tierra cobra’l diezmu. Nun falemos,
sicasí, de los muertos y faigámonos
despaciu a que dalguna cosa d’ellos
hai mui cerca.
                        Vivamos al so llau
como si namás hubiera una paré de fumu
qu’estorba pa venos. El so silenciu
fáisenos sensible, a vegaes,
intensamente, nun recuerdu.

Nun dexes d’arrodiate
de les sos imáxenes. Cada día,
pon-y flores al llau, por si pudieren
percibir l’arrecendor de les roses.
                                               ¿Qué sabemos
de verdá de cómo son? Guardemos les coses
que tocaron, dexémosles au taben,
quietes. Y seique un día
van revélasete.
                        Y si nun lo fain espera
con paciencia, contemplativamente,
la vida entera. Vive la to vida
mecida con ellos.
                        Usa asina los muertos.

El silenci dels morts

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.
                        Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
                                          Què saben de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.
                        I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
                        Usa dels morts així.

Publicats a «Aniversariu d’un paséu: Joan Vinyoli (1914-1984)», Campo de los Patos: revista asturiana de cultura, n. 4, 2013.

Joan Vinyoli (1914-1984). Obra poètica: Primer desenllaç (1937),  De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), El Callat (1956), Realitats (1963), Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), Llibre d’amic (1977), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1983),  Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984).

Antón García (Tuña, 1960). Poeta, narrador, traductor, historiador i crític en llengua asturiana. Se’l considera una de les figures claus de la Segona Generació del Surdimientu. Obra poètica publicada: Estoiru (1984), Los díes repetíos (1989), Venti poemes (1998) i La mirada aliella (2007).