Set poemes del Bestiari de Josep Carner.

L’ELEFANT 

-Salut i alegria. 
Jo só l’elefant, 
el forçut més gran 
que la terra cria. 

Tinc una estatura…! 
Qui més s’expandí, 
al davant de mi 
sembla criatura. 

Per plans i muntanyes 
duc al meu davant 
la trompa, dansant 
entre dues banyes. 

Bé em faria trist 
de perdre-la un dia, 
però pel que he vist 
mai no s’esgarria. 

I en pena o en pompa, 
redreçat o cot, 
arribo amb la trompa 
gairebé pertot. 
 
 

L’ESTRUÇ 

 Ocell com só 
 tan corredor, 
mai no m’atrapa cap minyó. 

Dues coses em fan pena; 
per immemorial abús, 
d’un babau de testa dura 
tots en diuen un estruç; 

i com passa de vegades 
a poetes de secà, 
em reca la feixuguesa 
que m’impedeix de volar. 

 Ocell com só 
 tan corredor, 
mapo la terra i el cel no. 
 
 

EL FALCÓ 

El falcó de llargues ales, 
quin envestidor cruel! 
tot seguit que veu la presa 
es dispara des del cel. 

Estén tot el seu plomatge 
com en un adéu al cim; 
urpes i bec es convenen 
en el deler de llur crim. 

Bat les ales, mou les urpes 
el tirà de cims llunyers; 
presa que ell hagi topada, 
no la topa ningú més. 
 
 

EL GALL DINDI 

-Hores ha que, per ma pena, 
no em passejo enravenat; 
una gàbia se m’emmena 
per a dur-me a la ciutat. 

Gran gentada, veus cofoies 
a la fira trobaré; 
allí van a veure noies- 
i galls d’indis, ai, també! 

Amb freqüent coqueteria 
exhibiré mon ventall; 
m’han contat que s’hi extasia 
gent que vagi amunt i avall. 

O, passant entre la gent 
i, d’un cop d’ull, convençuda, 
una cuinera traçuda 
em palparà tot rient. 

Quin enyor tindré d’aquelles 
gaubances del meu passat! 
Ja un esglai m’haurà agitat 
les carúncules vermelles. 

I el que és encara pitjor, 
se’m veurà, mala negada, 
mort en cuina aqueferada 
i enterrat al menjador. 
 
 

EL GAT 

-Amb diferents matisos 
d’ira o de goig, arreu 
el meu instint modula 
el mèu o el marramèu. 

El mèu encara tímid 
suplica a un d’atansat; 
hi ha un mèu de la tendresa 
i un mèu d’exasperat. 

I si un mèu-mèu pidola 
a mig camí dels plors, 
un marramèu imposa, 
irat, el cos a cos. 
 
 

LES GAVINES 

-Vivim de tristes deixalles 
i de pesca de peixets; 
podem per la llum i en colles 
enfilar-nos com coets. 

Als que sirguen per la terra 
des d’amunt els dem conhort; 
viatgers en adonant-se’n 
diuen: -Vaja, som a port-. 

Gent de testes acotades, 
presoneres del costum: 
que l’ànima se us enlairi 
per les vies de la llum. 
 
 

EL GRILL 

-Em plau d’ésser vora l’home; 
sóc veí seu molt antic; 
tafanejo vora els marges 
i és de pau el meu xerric. 

Tot sovint, d’una aigua fresca 
vora el regueró m’estic; 
m’enamora l’estelada, 
i ella, ¿escolta el que li dic? 

Bona ànima que em somrigui 
m’ha pagat tot el fatic; 
xerricant, faig a qui trobo: 
-No m’esclafis; só un amic-. 

Val a dir-ho: de vegades, 
sense cap projecte inic, 
m’acosto a la llar de l’home 
i és per a escalfar-me un xic. 

Clar de lluna, boira fina, 
si só lleig i no sóc ric, 
la veu meva us acompanya; 
i, al que deia, poso pic. 
 Ric, ric, 
el que us deia és un nyic nyic; 
 ric, ric 
 ai, amic, 
m’entristeixo si no ho dic.