Poesia
Jordi Parramon: dos poemes
LABERINT DE MIRALLS
Una filera de reflexos
ens ha cridat a penetrar-la:
semblava un rusc de dolces cel·les
el seu ordit, però resulta
una enganxosa teranyina.
Vinga, valents, passeu a perdre-us
enmig d’un carnaval d’imatges
familiars: sempre la vostra
per tots els angles repetida,
on sigui que mireu, ad nauseam,
fins que esdevé, de tan grotesca,
sinistra, hostil… Per esquivar-vos
us desvieu, i cara a cara
al cap de poc torneu a veure-us.
Captius d’aquest espai simètric
que us perpetua en tots els eixos
potser us creieu els únics éssers
de l’univers; però apareixen
de tant en tant alguns intrusos
no sabeu d’on, que com vosaltres
busquen, erràvols, la sortida.
De pressa; si voleu seguir-los
no perdeu temps, perquè en girar-vos
podria ser que no els trobéssiu:
us quedareu de nou tan orfes
com al principi, arrossegant-vos
per atzucacs inacabables
que imiten sales espaioses.
Què té aquest lloc que us desespera?
Si hi heu entrat heu de sortir-ne
encara que el camí s’allargui
inútilment. Què podeu témer?
No hi ha motiu d’esgarrifança:
sota una llum tan freda i pulcra
vosaltres sou els únics monstres.
FAR EN LA BOIRA
Són invisibles les escumes,
però se senten a la vora
que bramen, com si desmentissin
aquest no-res que sembla estendre’s
per tot l’entorn. Els seus esquitxos
es perden en la capa grisa
de la humitat, i el promontori
desapareix, com a les costes
fantasmagòriques d’Hibèrnia.
És invisible la gran massa
de líquid gairebé infinita
que es fa notar en la rodalia
sempre agitada i tan profunda
com si amagués els admirables.
secrets d’un úter primigeni:
ja que el seu ésser tot és aigua
deixa el vapor que l’embolcallí.
De tant en tant, però, ens arriba
des de l’extrem de l’escullera
un raig de llum; després s’allunya.
i ve de nou per l’altra banda;
algú, invisible, fa la vetlla
al capdamunt dels murs ciclopis
i amb ganivet de fulla clara
esquinça la cortina fosca
perquè les barques, invisibles,
trobin la cala si gosaren
llançar l’ormeig a les palpentes
enmig d’onades insegures.
(Claustres i àgores, 1994)
Jordi Parramon i Blasco (Barcelona, 1956) ha publicat diversos llibres de poesia entre els quals destaquen: Dotze cançons amb tornada (1987), Personatge isòsceles (1990), Quadern del seny pretés (1992), Claustres i àgores (1994). Ha traduït els llibres Poesia francesa contemporània (1987), Les metamorfosis d’Ovidi (1996), Poesies completes de Gai Valeri Catul (1999), Amors d’Ovidi (2000), Llibre primer d’elegies de Sext Aureli Properci (2004), Tragèdies selectes de Pierre Corneille (2008)… Com a filòleg ha publicat Repertori mètric de la poesia catalana medieval (1992), Diccionari de mitologia grega i romana (1996) i Diccionari de poètica (1998), Ritmes clàssics: la mètrica quantitativa i la seva adaptació accentual (1999).
