Poesia
Eudald Puig: tres poemes
XXXIV
Trona i llampega sobre la ciutat,
però des d’aquí estant tot resta sord.
Amb paraigües oberts, la gent travessa els carrers
o espera que un semàfor canviï el color
mentre va caient la pluja de primavera.
Per les cunetes corre aigua polsosa
arrossegant papers i fulles seques…
Deixeu-me fer volar el pensament
cap a totes les incerteses i més enllà encara,
molt aviat seré sobre la mar profunda
i res no distraurà els meus sentiments,
que el cor és un caçador solitari.
XXXV
Des de la penombra glaçada del pis buit,
veig la pressa dels transeünts
que s’acalen a la negror;
i tot de cop, el reflex d’un miratge que s’allarga
en la llum rosada d’impaciència
es desplega part damunt dels seus caps.
Llavors m’aboco a la finestra i veig
que l’albada només acaba de començar
i sento que en la soledat de les idees
tot el passat s’escola en el reialme
evanescent dels navegants errants.
XXXVI
Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra de l’alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins del fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.
(La vida entredita, 2005)
Eudald Puig va néixer a Manlleu el 1948 i, pocs anys després, va anar a viure a Terrassa. Va publicar els llibres de poesia Cel de nit (1979), La vinya cremada (1986), Parc de gessamins (1987), Poemes per a Clara (1998) i La vida entredita (2005). També va escriure dues obres memorialístiques en prosa: Paradís perdut (1985) i El traç d’un any (1989). Va morir a Terrassa el 2013.
