Joan Todó: dos poemes inèdits i un autoretrat

 

ALBADA

 

Palpentes blanques de les teues mans

calcigant-me la galta,

el cos que cec m’amera de fragants

respirs. Baf que m’exalta

 

quan et despertes, lent

retorn al dia. Bauba malaptesa

dels braços resseguint-me, a cient

dels ulls que una lleganya emmalesa.

 

La natja humida, si amb la llengua hi passo

i hi bufo per glaçar-la. Els mugrons

erectes si amb els llavis els amasso.

 

Els dits. La matinada, que és més vella

que l’anar a peu, ens demana cançons,

i res: juguem amb ella.

 

 

CANÇÓ

 

La teua pell, mig de mel, mig de sal,

Flum de cloïssa, dins la nit fremeix.

I quan la dic, l’alè la destrueix,

Resto tot sol, amb l’aroma animal

Dels teus cabells, i el baf ocult, roent,

Dels teus palmells. I intento retrobar

El tacte dolç, amb l’olfacte a la mà,

La vista als dits, de la galta exigent.

 

O bé els teus ulls: el doble llac absent

Que em xucla, cec. M’hi podria ofegar,

En els teus ulls, oberts com un volcà

Que dins la nit esclata, refulgent.

I tan endins els busco, tan distants

Els sé trobar, que perles del pregon

Abisme, del més fondo i inhòspit, són.

S’eclipsen, clucs, moren per uns instants.

 

I tornen, fan de mi, goluts i amants,

L’objecte mut, per un àcid segon,

Del teu desig, que engoliria el món

Per fer-me teu. Asprius com diamants,

Mig de la nit, mig del demà, furtius

Com cada bes que sobre el cos perfàs,

M’avisen perquè el dia ens vol, tenaç,

Que el nostre ball l’aturen sols altius.

 

Perquè la nit té recolzes bacius

On va perdut el joc. I cada braç

Busca un bessó amb qui estrènyer un enllaç

On siguem un, de nosaltres captius.

Ens vol el sol, ens desitgen els cels

De l’endemà, la llum sense sentit

Que feny el pa que ens salva de l’oblit,

I cap allà te’m dus amb gest excels.

 

El pa guarit del dia, entre els pèls

De l’espavil, me’l menjo, migpartit

En els teus flancs, els crostons sobre el pit.

Les galtes, frec a frec. Com folls estels.

 

 

 * * *

 

 

AURORETRAT

 

(Fa una setmana, en una taula rodona a Terrassa sobre poesia actual, jo hagués pogut llegir-hi això. És el que duia preparat a la butxaca, llest per treure-ho si em demanaven alguna explicació gaire extensa sobre què faig i com ho faig. Finalment no va ser necessari, cosa que sempre és preferible que arribar allà i no saber què dir. Qui sap si té algun interès, de tota manera)

 

He de començar dient-vos que segurament no sóc la persona més adequada per explicar-vos com és la poesia que he signat. No és només una qüestió d’objectivitat, que ja sabem que no existeix, sinó més aviat de distància. Us hauria de descriure un bosc, i jo només hi veig arbres; sóc més conscient de les petites excepcions, dels detallets singulars, que no del dibuix general. Un dibuix general que, per postres, jo percebo inacabat: també sóc més conscient dels propòsits que no dels resultats. Tinc una certa idea de cap on volia anar tot això, de què volia fer-hi, però no tant de si ho he aconseguit. A tot estirar, conec força bé les meves «manietes», una sèrie de decisions prèvies que en realitat expliquen sobretot allò que no vull fer de cap manera. Us n’explicaré dues, per no fer-me gaire llarg.

 

La primera, la més visible d’elles, aquella per la qual la gent sempre em pregunta (sobretot en aquest país on tothom, a banda d’entrenador de futbol, és filòleg), és la del dialecte. Potser caldria desfer, al respecte, un petit equívoc: no tots els mots «rars» que empro són ebrencs (o tortosins, o patxets, o com vulgueu dir-ne), no són allà com una marca localista. No hi ha cap pretensió de puresa, ni tan sols una elucubració tel·lúrica. N’hi ha de balears, per exemple, que són un empelt involuntari derivat de les lectures juvenils de Blai Bonet, Miquel Bauçà o Andreu Vidal. Són, senzillament, paraules que m’anaven bé per dir el que volia dir. I que, al primer llibre,Los fòssils (al ras), hi són d’una manera inconscient; vull dir que jo també em pensava que estava escrivint amb les formes lingüístiques de la meva terra, i que va ser en revisar les proves que em vaig adonar que no del tot. En un segon moment, a El fàstic que us cega, ho he intentat aprofitar: el lèxic és igualment ampli, una mica menys recargolat, però em vaig fixar força, a l’hora de triar una paraula, en la seva etimologia, en el seu ròssec d’història. Tot allò que batega per sota de la seva superfície. És a dir: cada mot hauria de ser-hi no només pel seu sentit actual, sinó també pels pretèrits. Naturalment, això no és sistemàtic, seria impossible, però aquest era el propòsit.

 

La segona manieta: mai en ma vida he escrit en «vers lliure». Menteixo: potser quan era adolescent. Però ja fa molts anys que sóc incapaç de fer això que fa molta gent (i que a mi, com que sóc incapaç de fer-ho, m’admira, ho dic sense ironia): tallar els versos per qualsevol banda. De vegades podria semblar que ho faig: cada vers del poema té una mesura distinta. Però si us hi fixeu veureu que tots tenen un nombre parell de síl·labes. D’això sovint se’n diu «vers lliure», també (jo he vist el terme aplicat a Juan Ramón Jiménez, per exemple); Salvador Oliva crec que en deia «mètrica anisosil·làbica no recurrent», que clar, fa de mal dir. Sigui com sigui, tendeixo a fer això. I també em sento força còmode amb els decasíl·labs, especialment els que tenen accents forts a la quarta o la sisena, potser perquè és un vers tan fressat que per poc que hagis llegit poesia catalana se t’enganxa a l’orella. Em costa més, però, allò que se’n diu «art menor», els versos curts. I més d’un cop he fet servir rimes; cada vegada més. No em crec gaire allò que diuen que aquests artefactes, la mètrica i la rima, no et deixen dir el que vols dir: no hi ha res que jo vulgui dir abans d’haver escrit el poema, i en qualsevol cas el llenguatge no en té cap culpa, de la meva incapacitat per fer-lo servir. Es tracta, però, d’una opció personal: em diverteix escriure així. I en realitat és una forma de tenir present que la poesia pot apropar-se a la música. Jo, en realitat, sóc un músic frustrat. Aleshores, el que jo sovint he intentat fer era quelcom que potser es podria descriure com «música per uns altres mitjans».

 

No sé, naturalment, si ho he aconseguit.

 

 

Joan Todó Cortiella (La Sénia, 1977). Estudis de Teoria Literària i Literatura Comparada. Ha publicat dos llibres de poesia; Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012). També ha publicat narrativa: A butxacades (2011) i L’horitzó primer (2013). 

El seu blog: http://fastic.wordpress.com/