Un poema de Jordi Sala Franc

LA MALDAT DEL PENSAMENT

1

Encara amb l’absència arrelada,

l’ovalada boira del món a la intimitat del cos.

Encara amb l’artifici de les artèries

empresonant el moviment dels membres assedegats,

jo entraré en la curvatura de la por

I buscaré acaronar la mirada,

on diuen que s’amaga la veritat.

I la tardor, i els habitants de l’aire

em diran quina cronologia s’escriu al vent

amb branques estèrils, quins espais enquistats

patiran el vertigen del tro,

esmicolant-se en bocins d’oxigen plens d’aigua,

oferint el refrigeri paorós d’un parany

ocupat per imatges de déus antics.

Serà aleshores, quan la presència invisible

volarà damunt la gropa veloç de tempestes,

excitant-me,

que voldré imitar el còmplice i el botxí

ensenyant aquestes mans de guillotina i de fèretre.

Perquè ja no seré res més que apàtrida

d’un món de conceptes exhaurits,

una nafra adolorida al domini inescrutablei prohibit,

allà on destil·la el làudanum malaltís,

a l’hòrrida profunditat del cervell.

2

Ho haig de dir, finalment,

que sóc altra vegada diable,

corc pudent: ésser humà,

que em sodomitzo el ventre camforat

amb alcohol de tota mena,

burxant la ferida del melic,

camuflada a l’ombra xinesa de qualsevol principi,

amb l’aparença d’un sofisma

anquilosat a la genètica de l’ànima.

Jo dic que és intel·ligència la maldat del pensament.

(Tangència obscura d’un silenci, 2003)

Jordi Sala Franc (Terrassa, 1958). Ha publicat dos llibres de poemes: El rosari dels ulls (2001) i Tangència obscura d’un silenci (2003); i una novel·la: La tempesta de cristall (2001).