Tres poemes del llibre «Versió original» (1996), de Felícia Fuster

I

No. No em ve
ni d’Amic ni d’Amat

Aquest desfici em ve
del que és         i sembla
I se’ns desfan els dits que saben regar el viure
Amb ulls de nit i pedres
els homes —provisoris— es despullen
de sentits         tatuats
fins al morat dels ossos
Capcinejant        en desvariegen
dins del vestit tallat a mida de la guerra
cosit      tacat amb la sang de Caín
nova i més nova i sense estrelles
Caín      Caín centre del fil
sastre de mort
eina sense perdó enllà de la distància
nus maleït que ofegues
dintre de les conques
tota claror viscuda
La destrucció per sempre
indestructible

Per què ens has segellat
—parany— amb la teva immanència

III

Ara
no em ve
ni d’Amic ni

Aquest desfici
em ve d’aquesta pluja
feta mort i metralla
del gel encès      que es llencen      I
que llencen
damunt de la història
ulls aclucats      els homes

IX

Aquest desfici
avui no em ve ni d’Amic ni

Em ve d’aquesta estranya pol·lució
de les paraules sense alçada
del morir no assumit
sense un perfum de cants ni ciris ni pregàries
Se’ns han clavat les dents
als sostres
que només saben caure
a la negror que ens filtra
la memòria
i ens oprimeix amb esquelets      el raig del cor
la vida desitjada

Em ve d’aquest tothom enderiat
per tatuar la terra
les muntanyes dels cossos
amb l’índex inflexible
de les bales

Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París 2012). Poeta, pintora i traductora. Obra poètica publicada: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987), I encara (1987), Au bout des os au bout des mots (1989), Passarel·les/Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001).