Cinc poemes de «Com la veu», d’Anna Maria Alcàntara

Vivint en alegria

No va viatjar tot el que volia.
No va assolir cap objectiu especial.
No va tastar tots els plats del món,
ni va conèixer tanta gent.
No va guanyar grans fortunes,
però, tot d’una,
d’amor el cor tenia ple.

Situacions diverses

D’una lògica n’hi ha que en fa un laberint.
D’un laberint n’hi ha que en fa un jardí.
I de jardins abandonats i espesos per la bardissa,
n’hi ha que en fa una delícia
com de la delícia en fa

un arruïnat País.

Sentit comú

De tant tancar-lo no li entren ni escletxes.
Per on vol que s’hi filtrin, doncs,
fotons de necessària i “mental” claror?

Textures

El feréstec toc d’una pell avergonyida
d’ésser rebutjada per la seva estranyesa

però heus ací on rau la seva bellesa

i al mateix torn,

el turmentós punt feble d’ésser ferida.

-La Vida-

Afectacions de la pell… colors que separen… tonalitats per a la

defensa… Avergonyeix no trobar amb què pal·liar tant de dolor.

Mapes de pell de persones que aporten la diversitat plural de la

Terra.

Síència

No vull la pena de veure
el que creure em fas.
Ni fer el que esmenta el deure,
de veure per creure,
per no fer un pas en fals.

Sense el ‘fer sense veure’, no s’aconseguiria creure per veure.

Es fa per la fe, i el que dóna per fer, fa que es segueixi tenint fe.

Hi ha excepcions. I hi ha qui no les veu. I hi ha qui posa veu al que

es veu. I, per acabar hi ha qui beu per celebrar tot això.

Anna Maria Alcàntara, terrassenca, és llicenciada en Biologia i Màster en Neurociències i poeta. Com la veu (Emboscall, desembre de 2016) és el seu segon poemari després de Fonètica Ment – Mente Fonética (Autoedició, 2014).