Poetes essencials del segle XX: José Ángel Valente, Phillippe Jaccottet i Joan Vinyoli

POETES ESSENCIALS DEL SEGLE XX

LECTURA I COMENTARIS

José Ángel Valente, Phillippe Jaccottet i Joan Vinyoli

Instructor: Antoni Clapés
Tipus de curs: Virtual
Dates: 7, 14 i 21 març, 2023 
Horari: Dimarts, de 19:00 a 20:00h (3h en 3 sessions)
Preu: 9€ (20% descompte persones associades a Amics de les Arts i Joventuts Musicals) les tres sessions

José Ángel Valente (Ourense, 1929 – Ginebra, 2000 ) fou un escriptor i poeta gallec. Adscrit en un primer moment a l’anomenat «Grupo poético de los años 50», des de 1966 la seva poesia evoluciona cap a una metapoesia que defineix la seva lírica dins el corrent denominat «Poesia del silenci», molt influïda per la mística. Assimilant tendències filosòfiques i tradicions culturals històriques en poesia i prosa i també a través de la música i la pintura, l’escriptura de José Ángel Valente és considerada com una de les més ambicioses i profundes de la literatura espanyola contemporània.

Philippe Jaccottet (Moudon, 1925 – Grinhan, 2021) fou un poeta suís francòfon, establert a França des de 1953. A més de crear una obra extensa com a poeta, prosista i assagista, traduí nombrosos autors i poetes al francès, incloent Goethe, Hölderlin, Mann, Mandelstam, Góngora, Leopardi, Musil, Rilke, Homer i Ungaretti. La poesia de Philippe Jaccottet es caracteritza per la seva sobrietat expressiva, però és alhora corprenedora per la reflexió profunda sobre el dolor i pel diàleg malenconiós i enigmàtic amb el paisatge natural més proper.

Joan Vinyoli (Barcelona, 1914 – 1984) fou un poeta català. Concebia la seva poesia com a una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. La seva lírica, deutora del romanticisme alemany i el postsimbolisme, evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d’un realisme de caràcter experiencial i moral. La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per superar l’estat d’indigència que ell creia inherent a la condició humana.