Poesia
Joan Vergés: quatre cançons
PETITA I BLANCA
Petita i blanca
enyora el mar
la teva casa.
Enyora l’aire
d’una cançó
d’una besada.
La teva pell
és del color
sense mirall
de terres clares.
Els camps llaurats
vetllen de nit
el teu alè
la teva calma.
Moren els mars.
Petita i blanca,
es va morint
la teva casa.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.
DEUEN SER GRISOS ELS TEUS ULLS
Deuen ser grisos els teus ulls
rere la pluja.
Deus tenir fred d’un vell enyor
que se’t despulla.
Torno a estimar-te i he plorat
rere la pluja.
Que el llamp trencava entre tu i jo
totes les llunes.
Potser la pluja ens tornarà
la flor perduda,
quan se m’esqueixi la cançó
de massa pura.
AMIGA CALLADA
Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s’acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.
Voldria anar amb tu de camí,
una altra vegada.
Potser tens el blau d’aquell cel
que a mi se m’apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d’aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.
Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit.
Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d’esperança.
Potser només ploro d’enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d’amor,
amiga callada.
EM DIUS QUE EL NOSTRE AMOR
Em dius que el nostre amor
va ser com un infant,
que dónes al teu cor
als dies que vindran.
Perdut i sense nord,
mirall de coses belles,
em dius que el nostre amor
s’acaba a les estrelles.
Em dius que el nostre amor
només era el primer,
que un altre braç més fort
t’abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.
Em dius que plori,
si vull plorar,
em dius que mori
fins a demà,
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.
Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremola en el teu cor,
somnia en el meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.
(Poesia completa, 2012)
Joan Vergés (Barcelona, 1928-2014).
Va publicar els llibres de poesia Soledat de paisatges (1961), El gos (1965), La vida nova (1970), Antologia poètica (2006), Com un bosc silenciós (2007) i Poesia completa (2012).
