Poesia
David Casadellà: tres poemes
seixantanou-setanta
[ON]
Encara no camina
dormita
potser somnia
el que voldrà ser
el que no assolirà
Dorm
a la panxa de sa mare
prop del final del riu
a la gola front el far
el far de s’illa
buscant llum
espera expectant
el moment d’eixir
d’enlluernar-se
d’emmarar-se del viure
Vol ser, existir
tenir paraula
expressar-se
fer-se sentir
fer-se veure
Encara no camina
dormita
somnia
serà, estarà
no assolirà
dormirà
[OFF]
Platja de sorra gruixuda
el far del sant, dalt
ella i ell, sentadets
Somrients
il·lusos
il·lusionats
il·luminats
pel sol d’un jove estiu
No caminen, encara no
Sa vida lluu als seus ulls
no saben ni sabran
es camí cru
de la separació
de la desesperació
de la desaparició
del mutu desencontre
no s’endevina
Sa vida lluu als seus ulls
no saben que la seva addicció
només es perfeccionarà
en jornades de dol
en trobades furtives
en casuals causalitats
on hauran de descobrir-se
creuant les trampes del temps
Platja de sorra gruixuda
el far del sant assagetat
ella i ell, morts
Somrients
encegats de sol
Ni caminen, no
entrerrius
[Primavera]
Els braços trencats
i jugant a que em trenquin les cames
Dies sota la protecció dels meus coixins
de colònies up in the mountain
Ella també, no endevino per què
Parla sovint massa
mil quilòmetres enllà, massa
Inacabables finals
Ajupo el cap
aviat podré repassar-me
les ungles dels peus amb la llengua
Reciclatge del reciclat
veient com escric
somnio despert
policia infiltrat
en un món de plastilina
Maleït xarop
maleïdes veuades dels voltants
maleït atzucac per una decisió
maleït jo, moi, me
maleïda angoixa/ànsia
maleïdes addiccions
maleïda soledat que sento al teu costat
El món no s’acaba, no puc amb el món
però el món tampoc pot amb mi
Jo decidiré quan, com, a on, amb qui
Cendres entre les Medes i Sant Sebastià
onades fins al Cap de Creus
Escric
quan ets lluny
p r i m a v e r a
4. Prestidigitació (to be or not to be)
Dia rere dia
mirant la mort
Fit a fit
tort a tort, mort
Sobre protegit
per l’aura de la sort
Mais vivre, il faut vivre
Avec Caroline, avec Géraldine
ou tout seul, avec toi, qui m’aime
“Amores perros :
—Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar”
Ningú té la resposta
la certesa no existeix
No t’equivoquis
res és el que sembla
rés mai és el que hauria de ser
res, és: el que mai serà
Tingues sempre al cap:
“Across the border
on the other side”
Mr. Double P, says
David Casadellà Llavià, nascut a la Clínica Girona a finals de setembre de l’últim any de la dècada dels seixanta.
Negre, sempre negra (1ª edició publicada desembre 2012, El Llop Ferotge)
«David Casadellà Llavià ha escrit des que té ús de raó, però mai d’una forma tan fluïda i tan intensa com en aquests últims quatre anys de la seva vida, quan ha convertit la poesia en alguna cosa més que una eina voluble per bolcar-hi el seu talent, la seva vida, ell mateix i tot. Possiblement, Roberto Bolaño va encendre la metxa involuntàriament, però és que el foc va prendre amb una força inusitada que s’ha renovat i polint al llarg d’aquest temps fins culminar en aquest primer llibre, Negre, sempre negra» (Fragment del pròleg escrit per Antoni Vidal).
