«Marinejant», de Pere Gimferrer. Ressenya d’Òscar Rocabert

GIMFERRER (Pere), Marinejant.
Pròleg de Giuseppe Grilli.

Barcelona: Proa, 2016.
(Els llibres de l’Óssa menor, 350).

Ara mateix, potser caldria recuperar la presentació que el mateix Pere Gimferrer va fer per a la seva selecció de poemes a La poesia catalana segons Pere Gimferrer (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, 2008) per tal de donar compte d’un fet indiscutible: aquest poeta, membre de la Real Academia Española de la Lengua, mai no ha deixat en l’oblit els poetes que han conformat la història de la poesia catalana. Aquest fet, gens menyspreable, es pot trobar ben present al seu últim poemari, Marinejant, que, ja de primeres, amb el títol, ens indica que el seu recull provindrà d’una brisa, d’un efluvi, d’un nou buf de poesia catalana. Encara cal que bufi?

Al pròleg del volum, Giuseppe Grilli ens dóna força claus de lectura del recull. La més important, la idea de Gimferrer com un heroi mitològic de la poesia catalana, que posa la seva escriptura al servei de la contiuïtat de la poesia de postguerra, és a dir, de la de Foix, Riba i Brossa. Com a bon deixeble, Gimferrer no ha llençat mai a les escombraries aquests referents, cosa que sí que han fet certs poetes i poetesses de la colla dels mal anomenats postmoderns: poetes i poetesses que han decidit, pel sol fet que Foix i Riba acostumaven a portar americana, que hi ha una part de la poesia catalana del segle XX que es pot negligir sense problema.

La tesi principal del poemari de Gimferrer respon bastant fidelment a l’excusa contingent que el presenta: una convalescència hospitalària a partir d’una operació quirúrgica, fruit, sens dubte, d’una edat avançada. Des de temps bíblics, l’edat avançada ha estat relacionada amb la saviesa. Però, al mateix temps, amb la decrepitud. L’heroïcitat de Gimferrer rau, precisament, en crear missatges heroics (o gairebé) a partir de la decadència física. (Ara, de veritat, cal remarcar: de debò us penseu, poetes suposadament vitalistes, que arribareu a la poesia sense tenir en compte la decrepitud dels vells?). Car és la vellesa, tan menyspreada avui dia, qui dóna accés a la veritable saviesa, malgrat la falta de vitalitat aparent.

Aquesta és la lliçó d’aquest poeta, ja vell, però savi. Un poeta, Gimferrer, que ha fugit de l’opció d’un altre dels novísimos de Castellet, Leopoldo María Panero, el qual es va agradar, finalment, en la seva imatge de vedette de la poesia adolescent espanyola. Gimferrer, a l’altre costat, continua donant referències d’alta cultura que us obligaran, lectors i poetes adolescents, a buscar entre llibrots de biblioteca, i no entre ampolles de cervesa en antres de poesia gracienca i del Raval. La poesia, encara que no ho cregueu, es troba als llibres. En la lletra impresa.

És prou remarcable la vitalitat que, des de la manca de força bruta, és a dir jove, presenta Marinejant. La seva vitalitat prové de l’alta alquímia que resulta de la unió d’una decadència del cos amb una llibertat, espatarrant, de la ment. Aquesta és la paradoxa última que ens dóna el llibre: com més vell, més decrèpit. Al mateix temps, però, com més vell, més lector i més savi. Però no més lector en extensió (és a dir, d’haver llegit més autors), sinó en profunditat (haver legit els mateixos autors, molt més profundament). La lectura extensa en el temps d’una vida, i intensa en el cau d’un esperit, han portat el nostre poeta a una paradoxa ben feliç: el cos es troba en perill, però la ment es troba més segura que mai. Aquest és el seu heroisme: ell ha estat allà on és la poesia, i n’ha tornat per a explicar-nos-ho.

Pere Gimferrer, tot seguint els veritables clàssics, ha decidit que res d’allò humà no li és aliè. No ha donat l’esquena als medievals, tampoc als barrocs, ni a Verdaguer, ni tampoc a Carner, Foix, Riba, Brossa, Ferrater, ni a Maria-Mercè Marçal. El seu llegat és digne de ser recollit per poetes joves com Josep Pedrals més que no pas per poetes vells com Enric Casasses. I, més enllà de sortides de to amb parenostres absurds com els de Dolors Miquel, trobem que cal reclamar, per als lectors catalans, una poesia arrelada, ferma, sàvia (així doncs, divertida), que no se’n vagi per avorrides branques neo-post-modernes.

Òscar Rocabert

Òscar Rocabert (1975) ha publicat els llibres de poesia La mandonguilla (1998), Hi ha pus res: 1998-1999 (2001), Però jo ja no sóc jo (2003) i FIA: un poema (2009). Va formar part del duet poètic-musical Víctima i Botxí (2003-2009).

Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) és un poeta, traductor i crític literari català. Membre de la Real Academia Española des de l’any 1985. Ha desenvolupat la seva obra indistintament en llengua catalana i castellana. Poesia publicada: Mensaje del Tetrarca (1963), Arde el mar (1966), La muerte en Beverly Hills (1968), Els miralls (1970), Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L’espai desert (1977), El vendaval (1989), La llum (1991), Mascarada (1996)…