«L’instant», poema de Cristina López García

L’instant

Veloç
la vida s’esquitlla
entre milions de minúscules
noses estranyes
i és que tots som tants
i tan sencers

que ens perdríem
diluint-nos entre l’estímul
i la resposta correcta
amb la gola seca
la pedra al ventre
i el límit de la pell
si no fos pel tremend rastre
l’impossible oblit
de l’instant de glòria

en què l’horitzó
era sols a una passa
i la mar udolava
i esclafava onades
contra els ports
i les barcasses,
però en aquell instant
sentíem el miracle
del cos jove i audaç
i desafiàvem mar i tempesta
i fins en fèiem burla
estirats a la platja
panxa enlaire
i amb la rialla forta trons i bramuls de vent
tot ho omplíem
morien les puixances
i apagàvem el buit
ballant com si creméssim
tocant-nos, torçant-nos
dins la lluita dels cossos
que s’estimen
obrint la vida pels budells
per crear-ne de nova
lligant els nusos amb els nusos
i calant-los foc
tot espurna i tot cendra
endevinant el brot
de la primavera nua
corrent pels marges
pintant-ho tot de verd
i omplint-ho tot de grills
amb la veu ronca de tant pregar,
i mai més
hem vist tan clar
ni ha estat tan fàcil
menjar-se la por
ni dir-te
t’estimo.

Després de l’instant de glòria
sempre més
hem estat orfes.

Cristina López Garcia neix a Terrassa el 1982. Ha estudiat filosofia i filologia catalana, ha viatjat a l’Índia i cerca respostes a través de la contemplació i pelegrinatge dins la naturalesa. Ha publicat el llibre de poemes Naturant (2015).