La vida que anava de debò: «Les fulles mortes» d’Andreu Grau

LA VIDA QUE ANAVA DE DEBÒ

Les fulles mortes, Andreu Grau Fontanals, Voliana Edicions, Argentona, 2023

L’art de la transparència i la claredat, de triar un tros de vida que bategui encara, adobar-lo amb un polsim d’espècies i una branca de farigola o quatre fulles de llorer, i amb un foc viu, cuinar una història que funcioni, que parli al lector, el remogui i l’acompanyi. L’art d’explicar històries, tan semblant, posats a mirar, al de la cuina, és quelcom que s’aprén als fogons, a la llibreta (o la pantalla), inclinat, en solitud, sobre la taula. L’historiador i documentalista Andreu Grau (Terrassa, 1973), n’havia publicades quatre, de novel·les, abans de presentar-nos aquesta en aparença senzilla, però fluent i saborosa Les fulles mortes.

Nouvelle epistolar, la compon un recull de cartes que un adolescent d’Orma (Terrassa), orfe de mare i en ple procés d’autoconsciència, de palpar, tentinejant, els límits del món, el seu món, envia a la seva tieta materna, emancipada, culta, viatgera i càlida, des de principis fins a mitjans dels anys vuitanta (del passat segle, és clar).

L’autor necessita ben pocs elements per aixecar un retaule d’aquella ciutat grisa, enfeinada, fabril que pot servir per retratar ensems qualsevol altra ciutat o nucli urbà on els noranta i les seves primaveres olímpiques i artificials encara no havien esclatat.

Els Vallès, pare i fill, viuen en un pis rellogat dins les instal·lacions de la fàbrica dels Canals. El pare hi fa de vigilant, i el fill, en Bernat, l’autor de les cartes, tira endavant els estudis i manté una llarga amistat amb la família dels amos. L’Albert, l’hereu de la nissaga, és un tarambana de manual, carismàtic, gandul, imprevisible i amb un cor generós. La Marta, la seva germana, manté una somorta relació d’atracció cap a l’amic del seu germà, que no serà fins al final, quan sigui massa tard (Les fulles mortes, Prévert-Montand) quan es desvetlli. En Bernat fa llargues estades a casa dels Canals i fins i tot estiueja amb la família a S’Agaró. El moment triat sàviament pel novel·lista per descabdellar la història és, com feia Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardo, el dels mesos que anuncien l’ensulsiada, l’esfondrament de la fàbrica i la família Canals. Com a macguffin, com a element catalitzador de la trama, dels esdeveniments que en Bernat va relatant a la seva tieta, trobem la figura mig fantasmagòrica, mig real de l’anarquista Patricio Adra, personatge que sembla sortir de les bones aventis d’un Marsé per la seva arbitrarietat, el seu carisma i la seva capacitat per fer-se témer i estimar. Després de passar molts anys desaparegut, i fer créixer al voltant de la seva figura una mena de relat llegendari, Patricio Adra torna a Orma i és assassinat. La mort de l’anarquista i les seves circumstàncies reobren velles ferides a la ciutat, tapades durant anys per un munt de silencis. En Canals pare, un dels principals sospitosos pels deutes familiars pendents i la seva afició a col·leccionar armes a les golfes de la fàbrica, en sortirà penalment indemne però familiar, industrialment ferit de mort. El seu matrimoni amb la Pepita es trenca, la fàbrica tanca, el seu hereu, l’Albert, desorientat, és una joguina trencada amb ulleres de sol i camises de marca. El pare del Bernat, vidu, ple de cabòries, es va desdibuixant incapaç de comprendre els desitjos de llibertat del seu fill, i es manté, vestit amb bata de conserge, en un racó. Només el món de la tieta del protagonista, i que el lector va coneixent a través dels comentaris que en Bernat fa a les cartes que li envia, omple de llum, de salabror i exotisme els carrers immòbils, grisos que l’envolten. Aquella tieta de qui el lector mai no coneixerà la veu sinó a través de les cartes i les opinions del nebot, i que no costa situar-la en aquella generació laietana que vivia en comunes, practicava l’amor lliure i viatjava a Samarcanda. Una tieta el rostre de la qual, com les madones italianes, aporta un nimbe de dolçor, color i esperança a l’aspror que envolta al Bernat.

Com li ocorre al Jim, l’inoblidable protagonista i narrador de L’Illa del Tresor de Stevenson, en Bernat en sortirà enriquit d’aquella adolescència i aquell viatge, i amb la lliçó ben apresa que a l’hivern, de nits, el vent mou i escampa ací i allà les fulles mortes, però aquest és el preu a pagar per fer-se gran i entrar al món, tan ple de meravelles i incerteses.

Xavier Rodríguez Ruera

Xavier Rodríguez Ruera (Barcelona, 1975). Poeta i crític cultural. Col·labora a publicacions com Kopek, Quimera i Malarrassa. Autor dels poemaris Suburbio y lejanía (Ediciones Oblicuas, 2014), La vida enorme (Témenos Edicions, 2017) i El ocio nocturno de los pájaros (Témenos Edicions, 2022).