“En blau adorable” de Friedrich Hölderlin, versió catalana de Carles Riba

 

 

 

 

En blau adorable

floreix amb el teulat de metall el campanar.

Al voltant hi planen xiscles d’orenetes,

l’abraça el blau més impressionant.

El sol s’enfila enlaire

i arroenta les planxes de bronze,

però, dalt de tot, al vent,

en silenci canta el penell.

I quan algú baixa els graons sota el batall,

la vida és dolça, perquè

si la figura s’ha separat tant, llavors

es mostra la concreció de l’home.

Les finestres, d’on dringuen les campanes,

són com portes a la bellesa. I és cert que,

puix que les portes són encara segons la natura,

tenen l’aspecte dels arbres del bosc. La puresa,

però, també és bellesa.

 

A dins, neix del divers

un esperit sever. Tan simples,

però, tan sagrades

són les imatges, que sovint,

en veritat, descriure-les ens fa por. Els Celestes,

però, que sempre són plens de bondat, ho tenen tot,

semblant als rics, virtut i goig.

En això l’home els pot imitar.

¿Pot, un home, quan la vida és un feix de fatics,

mirar enlaire i dir: també

jo voldria ser així? Sí.

Mentre l’amistat, la pura,

roman al cor,

no dissortadament

es mesura l’home amb la divinitat.

 

¿És desconegut

Déu? ¿És visible

com el Cel? Això és el que crec.

Aquesta és la mesura de l’home.

Ben mereixedor, però poèticament habita

l’home en aquesta terra. I no més pura

és l’ombra de la nit amb les estrelles,

si ho podia dir així,

que l’home, que és com dir una imatge de la divinitat.

 

¿Hi ha en la Terra una mesura? No n’hi ha

cap. I és que no frenen el camí del Tro

els mons del Creador. També

una flor és bella,

perquè floreix sota el sol. Sovint

en la vida l’ull troba éssers, que fora

més bell anomenar-los que les flors i tot.

Oh!, prou que ho sé! Perquè

sagnar de cos i cor i ja no ser sencer,

¿plau al Déu? Però

l’ànima, i ho crec, cal que romangui

pura, si no, volant

l’àguila s’atansa al Poderós amb cants

de lloança i la veu de tants d’ocells.

Això és l’essència, és la forma.

 

Tu, bell torrent, em commous

mentre t’esbalces tan clar,

com l’ull de la Divinitat per la galàxia.

Prou que et conec; però les llàgrimes

neguen l’ull. Una vida joiosa

entorn meu veig florir en les formes de la Creació,

perquè no a tort ho comparo als coloms

solitaris entre les tombes. Diríeu, però,

que m’acora el riure dels homes;

i és que tinc cor.

 

¿Podria ser un estel jo? Crec que sí. Perquè

tenen la rapidesa dels ocells; floreixen

amb foc i són purs com els infants. Desitjar

un bé més gran és desmesurat per a la natura humana. El goig

de la virtut, també mereix que el lloï

l’esperit sever, que alena

entre les tres columnes del jardí. Una noia

bonica s’ha de coronar el cap

amb flors de murtra, perquè és senzilla

d’ésser i de sentiments.

Però les murtres són a Grècia.

 

Si algú, un home, mira al mirall,

hi veu la seva imatge, com dibuixada,

i s’assembla a aquest home. Ulls té la imatge de l’home, llum,

en canvi, la lluna. El rei Èdip

potser té un ull de massa. Els sofriments

d’aquest home semblen indescriptibles,

inexpressables, indefinibles. Quan el drama

el representa, llavors això s’esdevé.

 

Però ¿què n’és, de mi, que ara penso en tu?

Com els rius, se m’enduu, cap allà, la fi d’alguna cosa,

que s’escampa com Àsia. És clar,

aquest sofriment, el coneix Èdip. És clar que és per això.

¿Hèrcules també el sofrí?

I tant. ¿Els Dioscurs també, en llur amistat,

no suportaren sofriments? I és que lluitar

com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir.

I compartir la immortalitat, enveja

d’aquesta vida, és també un sofriment.

 

Però també és un sofriment,

quan un home, cobert de cremades pel sol,

tot ell és una nafra! Vet aquí

el que fa el bell sol: ho fa esclatar

tot. Els joves mena pel camí

amb l’encís dels seus raigs, com amb roses.

Els sofriments, que Èdip suportà, s’assemblen

als d’un home pobre quan es plany, perquè li manca alguna cosa.

Fill de Laios, pobre estranger a Grècia!

La vida és mort, i la mort és també una vida.

 

 

Biografia de Hölderlin a la Viquipèdia:

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Friedrich_H%C3%B6lderlin

 

 

Kammermusik, de Hans Werner Henze, sobre el poema de Hölderlin que hem publicat en aquest post: