«Cerbantes Park» de Carlos Robles Lucena

CERBANTES PARK

Cerbantes Park, Carlos Robles Lucena, Navona Editorial, Barcelona, 2022

Dramatis personae:

Jacob Expósito, ex-editor, ex-escriptor, narrador oral, cofundador del Parc.
El Comisario: xarnego de segona generació, comissari d’art, cofundador del Parc.
Almudena: advocada, muller del Comisario, cofundadora del Parc.
Aran: activista política, antiga companya sentimental i d’estudis del Comisario.
Los Duques: nobles madrilenys, inversionistes a l’Ibex 35.
Argos
Octavio
Alba
Pares del Comisario
Policia, barman, lectors
Lloc de l’escena: Terradell

1. Una mica de context

Encimbellat sobre la modesta muntanyeta del Tibidabo, el parc d’atraccions del mateix nom representa i simbolitza, des de la seva creació a començaments del S.XX, la paròdia i les vicissituds de la no sempre fàcil relació entre la indiscutible capital del Pla de Barcelona, la gran ciutat, i d’altres ciutats, menors en quant a geografia i dades demogràfiques, però plenes de força i iniciativa industrial al llarg del darrer segle i mig, com ara Sabadell i Terrassa.

De banda i banda dels seus escassos 512 m, els habitants de totes tres poblacions poden veure, de nits, les agulles il·luminades del parc, el parpelleig elèctric i l’encanteri dels neons. El Parc del Tibidabo, encara avui, era lloc de preferència d’excursions escolars i visites familiars de la majoria de nens i nenes dels anys setanta i vuitanta del passat segle.

Pel que fa al nom, Tibi dabo (Et donaré) són les paraules amb les quals el diable tempta Jesús de Natzaret en un dels episodis més enigmàtics i lisèrgics dels Evangelis. «Després el diable se l’enduu dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del mon i la seva glòria i li diu: et donaré tot això si et prosternes i m’adores» (Mt, 4,1).

I certament, de nits, a banda i banda del cim, s’estenen inacabablement els llums urbans com pedruscalls d’un tresor arbitrari i dispers.
Qui no recorda el començament d’El Día del Watusi de Francisco Casavella al cim del Tibidabo?

De temptacions, de pactes amb el diable, d’aprenentatge de la fantasmagoria de l’èxit, d’ascensos i daltabaixos en parla Casavella i en parla Carlos Robles Lucena a Cerbantes Park.

2. Del Parc de Cervantes a Cerbantes Park

Segons explica l’autor a les diverses entrevistes i presentacions del llibre, una temporada en què completava els ingressos com a professor contractat temporalment, va treballar a la intendència d’un local que organitzava saraus nocturns a la zona alta de Barcelona. En acabar, mentre davallava cap a prendre el transport públic per tornar a Terrassa, passava, nit sí nit també, ran de l’esponerós Parc de Cervantes, a la Diagonal. La seva imaginació sempre alerta, sempre desperta, sempre literària va a anar confegint una mena de juguesca: Què passaria si, amb aquest nom tan lletraferit, enlloc d’un parc vegetal hi construïssin un parc literari?

Mig dibuixat, tenia un personatge que apareixia en un relat impecable anomenat «Malá Strana» i que formava part de l’antologia de relats Uno más ocho (Reservoir Books). En aquest relat, ple de lirisme, de fantasmagoria, carn i redempció, i ambientat a Praga, feia el seu debut literari el Comisario. Mig en broma, mig seriosament, aquest comissari, tot i desprendre un perfum crepuscular, chandlerià i no amagar l’homenatge al detectiu de Vázquez Montalbán, ho era d’obres d’art, i viatjava a la capital txeca per tal de resoldre un cas del seu passat sentimental.

Així les coses, tenia un personatge protagonista i la quimera argumental de la construcció d’un parc literari. Fidel al seu amor per la literatura fantàstica (llegiu, si us plau, «Último peón de reina» a No pregunten por Gagarin (Témenos edicions), el seu primer llibre de relats), la novel·la ràpidament es va anar omplint d’artefactes, mecanismes, estructures que confegien les atraccions del parc i la sala de comandament des d’on es dirigia l’enorme leviatan del parc. El pas de parc a park, anglosaxó i steampunk, era natural.

I la b?, la b al cognom del novel·lista, tot i semblar una provocació, que ho és, està ben documentada en papers signats per l’autor del Quixot. Fixeu-vos en la combinació diacrònica de mots al títol. Per una part, la fidelitat a les tradicions onomàstiques. Per altra, reventant-ho tot, el lúdic park ple de promeses —acomplertes— per al lector.

3. Càlcul d’estructures

Com ens va ensenyar el poeta i arquitecte Joan Margarit, qualsevol construcció, edifici, poema, novel·la, peça musical, requereix un pacient i savi càlcul d’estructures.

Calia, doncs, incorporar d’altres personatges per acompanyar el Comisario a l’aventura de la construcció del parc. Però calia també incorporar-los per tal d’evitar que la novel·la que l’autor tenia entre mans s’esllavissés cap als territoris de la literatura de gènere, el fantàstic i la ciència ficció. Empeltar el to i la imatgeria de la part més aparent i vistosa de les atraccions literàries, amb altres subtrames i tons que ajudés l’autor a acomplir una de les seves declarades ambicions a banda de la fantàstica: alçar el retrat sociològic d’una ciutat, Terrassa, d’una època, la dels fills de la immigració que han tingut accés als estudis superiors, i una manera d’entendre la cultura en un món sobreinformat i sobreexcitat.

Per tal d’aconseguir-ho, l’autor alterna al llarg de la narració dues veus: una, la de Jacob Expósito, en primera persona i que explica, a través de missatges de veu que s’envia ell mateix, les circumstàncies gairebé postapocalíptiques que l’envolten després de l’esfondrament del parc.

La seva veu febrosa, al·lucinada, dispara flashos lírics contra una realitat difícil d’empassar. Constitueix el nucli visceral, visionari i shakesperià de la novel·la.

L’acompanya el gos Argos, tan carregat de xacres i resignada saviesa com el del mític heroi.

L’altra veu, en tercera persona, carrega el pes en les circumstàncies externes de la construcció del parc i les internes, biogràfiques, de la vida del Comisario. Fill de xarnegos, nascut i criat a una ciutat de l’extraradi, el narrador es qüestiona, en cert mode, el victimisme ideològic que encara avui omple els discursos i sovint la literatura de ciutadans amb formació universitària, professions liberals i hipoteques raonables.

Aquesta veu, la veu Chirbes, per entendre’ns, pel que té de descripció i denúncia de corrupcions ètiques i polítiques, però també la veu cervantina, pel to de compassiva humanitat i l’humor que mostra el narrador en presentar i acompanyar les seves criatures, ens permetrà conèixer la relació difícil del Comisario amb el seu pare; la seva fugida cap a Viena, un cop acabats els estudis, i la coneixença de la seva companya, l’Almudena, advocada madrilenya que l’ajuda en certs embolics a la capital austríaca; la parella d’inversionistes madrilenys, els Duques, que com els cervantins, posen a disposició d’Expósito i el Comisario la possibilitat material d’acomplir el seu projecte, el seu somni; ens permetrà també conèixer Aran, altermundista, utòpica, antic affair, fada lleugera i consciència moral del Comisario.

4. Quan la cultura esdevé —només— espectacle

A L’agulla daurada, el reportatge sobre el seu viatge a la Unió Soviètica l’any 1980, l’enyorada Montserrat Roig explica com, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, les dones del poble rus, malgrat les inenarrables penalitats que havien sofert, encara tenien l’esma d’acostar-se a l’estàtua del poeta Puixkin a Sant Petersburg per a deixar als seus peus, com a homenatge, rams de roses i de flors boscanes. Em fa pensar en el mateix respecte solemne, gairebé religiós, que bona part de la comunitat gitana rendeix a la figura del gran poeta granadí Federico García Lorca.

A Cerbantes Park, en un cert sentit, assistim al trencament i a la perversió d’aquest respecte. Si en els dos casos esmentats, a tall d’exemple, el que regna no és sinó la flama dolça i discreta d’una transmissió, sovint de pares a fills, d’avis a nets, la radiografia cultural que Carlos Robles Lucena ens proposa en la seva novel·la és la que correspon a una societat accelerada, infantilitzada, addicta als estímuls externs i poc o gens interessada a cercar en la interioritat la ressonància que les grans obres de la literatura provoquen quan ens hi acostem en silenci, amb respecte, atrets pel seu misteri perdurable.

Si a la novel·la de Cervantes, fundadora de la modernitat en tants aspectes, els seus protagonistes són sovint apallissats malgrat les seves bones intencions, i acaben acceptant la derrota definitiva que els infligeix un món desencantat, a Cerbantes Park un darrer bri de consciència ètica del Comisario serà la causa que precipiti el final del parc, i desperti en els lectors, en apropar-se a la conclusió del llibre, la mateixa humana sensació de reconeixement en la derrota que provoquen les grans novel·les, miralls que ens acompanyen.

Xavier Rodríguez Ruera

Xavier Rodríguez Ruera (Barcelona, 1975). Poeta i crític cultural. Col·labora a publicacions com Kopek, Quimera i Malarrassa. Autor dels poemaris Suburbio y lejanía (Ediciones Oblicuas, 2014), La vida enorme (Témenos Edicions, 2017) i El ocio nocturno de los pájaros (Témenos Edicions, 2022).