«Anar i tornar» [Els Papers Díscols, n. 4-6]. Ressenya d’Òscar Rocabert

BADAL (Josep L.), 12 cants materials. Dibuixos de Josep L. Badal / SOLÀ (Lluís), Dansa la flama. Fotografies d’Antoni Casassas / TARGA (Adrià), Liorna. Dibuixos d’Anna Roca Barbarà.

Barcelona: Els Papers Díscols, 2015, n. 4-6.

Un cop abandonada, suposem que definitivament, l’edició regular de poesia en català per part del Grup 62, han hagut de ser els propis afeccionats a la poesia els que s’hagin hagut d’arromangar i posar-se a editar-la ells mateixos. Aquesta mena d’imposició provinent del mercat, sempre salvatge, ha acabat provocant una ben feliç florida de petites, minúscules, empreses editorials de poesia.

Aquest és el cas de la col·lecció «Els papers díscols», editada per L’Esvoranc Associació Cultural, que s’ha sumat a aquesta lloable aventura amb molta imaginació: bon paper, bona impressió, i un cosit «fet a casa» que deu abaratir molt els costos de producció. Al mateix temps, tot un ús intensiu de les xarxes socials per tal de fer-ne promoció i difusió. Resultat: càpsules, o píndoles, poètiques, ben presentades i amb il·lustracions originals. Per això mateix és una llàstima que la distribució sigui tan casolana, de moment.

Els números 4, 5 i 6, publicats aquest octubre, ens presenten tres tipus de poetes: Josep L. Badal (Ripollet, 1966), figura de culte entre els lectors de poesia més agosarats, molt poc estimat encara pels lectors més tradicionals; Lluís Solà (Vic, 1940), poeta consagrat i figura importantíssima en la construcció de la cultura catalana després de la mort de Franco; i Adrià Targa (Tarragona, 1987), poeta jove i primerenc, provinent del món de la filologia clàssica, i l’únic dels tres que utilitza un compte de Facebook.

Amb 12 cants materials, Josep L. Badal va uns passos més enllà del punt en què va deixar la seva recerca al final del llibre (Blanc) (Eumo, 2010). Després de preguntar insistentment a la matèria i de preguntar-se ell mateix quina mena d’home (o de cosa) és, ha acabat per donar veu a algunes persones que han viscut, o que viuen encara, per tal que cantin aquesta relació tan estreta que tenim amb el nostre cos, amb les coses que ens envolten, amb la nostra llengua i els nostres records. Algunes d’aquestes persones, com per exemple un esclau o una dona assassinada a Auschwitz, no van tenir l’oportunitat de deixar escrit el seu cant, tot i que és ben clar que el tenien dins. Mitjançant textos en forma de conjunts de versicles, tenim accés a tot un món de sensacions materials, que podem reconèixer com a pròpies perquè també estem, per molt que a vegades ho oblidem, lligats a aquest món material. L’aposta de Badal per fer-nos notar allò sensorial mitjançant un treball de llenguatge elaboradíssim continua fent passos endavant en aquests cants, que podem suposar mostra d’un conjunt de poemes encara més ampli.

Lluís Solà, ja com a mestre de poetes, ens dóna una breu lliçó sobre la matèria elemental: terra, aigua, aire i foc. I hi afegeix l’espai buit, el silenci, el no-res que els agombola i els defineix de manera indefugible. Al mateix temps, ens hi col·loca a nosaltres mateixos, humans que llegim els seus textos, i ens porta cap a llocs mentals, espirituals, religiosos, místics. Ens presenta una poesia d’alt contingut filosòfic que ens interpel·la amb imperatius, i que sembla adreçar-se en alguns moments a Déu, o a la Natura, o a allò Inefable, per tal d’explicar, una vegada més, dues naturaleses sobrehumanes: la del cosmos i la de l’home mateix. Embrancat amb la millor tradició poètica catalana, Solà ens fa seguir la línia que començaren J. V. Foix i Carles Riba, una línia que, amb una pràctica del tot diferent, va marcar la trajectòria de Joan Brossa, el qual va fer culminar aquest camí en el seu poema «Sumari astral». La força de Lluís Solà rau en el fet d’obrir portes a mons superiors que retrobem a dins nostre un cop conclosos els poemes. Com un veritable guru, amplia l’abast de la nostra percepció, fet que cal agrair-li amb molta consideració.

Ja en l’àmbit de la més estricta postmodernitat, Adrià Targa ens proposa un conjunt de textos que, pel que sembla, volen reflexionar sobre les relacions que s’estableixen entre el poeta, el seu entorn, i la cultura que els atrapa. No voldríem pas enviar el poeta a Liorna perquè no en tornés, però sí que és veritat que Adrià Targa se’ns mostra força captiu del verb, sense prou habilitat per fer-ne poesia sincera. Practica un cert discurs del refregit, d’impostació un pèl buida de la veu, que fa que tinguem, en alguns moments, la sensació de no saber què se’ns vol dir. En aquest sentit, el missatge es pot arribar a fer confús per culpa de massa ganes de semblar un poeta, de voler fer-se un espai en la constel·lació de poetes catalans. És aquest l’aspecte més postmodern d’aquest fer poètic: uns textos que, de tant voler ser poètics, acaben per fer opaca la poesia. Ben humilment li recomanaríem, sense ànim d’ofendre, que guardés silenci un temps i continués treballant a l’ombra.

Òscar Rocabert

Òscar Rocabert (1975) ha publicat els llibres de poesia La mandonguilla (1998), Hi ha pus res: 1998-1999 (2001), Però jo ja no sóc jo (2003) i FIA: un poema (2009). Va formar part del duet poètic-musical Víctima i Botxí (2003-2009).

Josep Lluís Badal (1966) ha publicat els llibres de poesia O pedra (2002) i (Blanc) (2010); i els de narrativa La casa sense ombra (2000), El duel (2003) i Mestres (2006).

Lluís Solà (1940) ha publicat els llibres de poesia Laves, escumes (1975), L’herba dels ulls (1993), De veu en veu: obra poètica I (1960-1999) (2001), L’arbre constant: obra poètica II (1994-2000) (2003), Entre bellesa i dolor: obra poètica inèdita (2010) i Al llindar de l’ara (2010).

Adrià Targa (1987) ha publicat els llibres de poesia L’exili de Constança (2008), Boques en calma (2010) i Ícar (2015).