ANNA MURIÀ: ELS CONTEXTOS I L’OBRA LITERÀRIA

Els orígens familiars

Anna Murià[1] va néixer el 21 d’abril de 1904 a Barcelona, al carrer de Regomir, al bell mig del Barri Gòtic. Va ser la més gran de cinc germans i pràcticament l’única noia, ja que la seva germana Maria va morir quan tenia deu mesos, l’any 1914.

La seva família era més aviat modesta. El seu pare, Magí Murià i Torner,[2] s‘havia iniciat en el món del treball com a obrer tèxtil, però en el moment de néixer Anna es trobava a l’atur.

Anna Murià, des de petita, va viure envoltada d’un ambient d’interès per les arts i les lletres. Magí Murià, que era afeccionat a la literatura i tenia tracte amb alguns escriptors, va dirigir la productora cinematogràfica Barcinógrafo i el setmanari La Dona Catalana. [3]

Entre 1913 i 1917 va participar en la publicació de la revista literària quinzenal Festa, editada entre Molins de Rei i Barcelona, a la redacció de la qual destacava el prolífic escriptor i publicista Ramon Surinyac Senties i entre els seus col·laboradors es trobaven autors com Joan Arús, Ferran Canyameres, Adrià Gual, Apel·les Mestres o Joan Salvat-Papasseit. A les seves pàgines, Magí Murià va escriure textos molt diversos, adreçats a un públic no gaire exigent: historietes fulletonesques de sang i fetge, pàgines de divulgació històrica, humorades…

Barcinógrafo era una productora cinematogràfica fundada el 1913 a Barcelona per un grup vinculat, majoritàriament, a la Lliga Regionalista. Adrià Gual, que n’era accionista, exercia inicialment de director artístic: es responsabilitzava de la programació, triava obres literàries d’autors de fama universal i les adaptava. Quan, davant les pèrdues econòmiques degudes a la freda recepció per part del públic, el consell d’administració va decidir donar una orientació més comercial a l’empresa, va escollir Magí Murià per assumir-ne la direcció administrativa i artística. A més de les tasques de gerència, va dirigir personalment deu pel·lícules —cinc d’elles interpretades per la famosa actriu Margarida Xirgu— entre 1915 i 1918, fins a la dissolució de la productora.

La Dona Catalana,[4] editada per Edicions Bosch, era una publicació pensada —com el seu subtítol, Revista de Modes i de la Llar, indica— per facilitar que les dones catalanes assolissin l’objectiu tradicional d’encarnar l’etern femení i esdevinguessin unes perfectes mestresses de casa, sense deixar-se d’ornar, però, d’un cert vernís de modernitat. Magí Murià va dirigir de facto aquesta revista des de la seva aparició el 1925 fins ben bé el 1930.

S’ha de dir en favor del director d’aquesta primera publicació periòdica per a dones escrita en català que a les seves pàgines hi havia més continguts culturals que en cap altra de l’Estat adreçada al públic femení i que, tot i sovintejar-hi el to paternalista i els punts de vista tòpics, va defensar personalment algunes postures avançades en relació amb la situació de la dona, per la qual cosa es va haver d’enfrontar a opinions reaccionàries.

La presència literària a les seves pàgines era important. S’hi podien llegir textos d’escriptors com Gabriel Alomar, Josep Carner, Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias, Alexandre de Riquer, Jacint Verdaguer… i també d’altres com Clovis Eimeric i Josep Maria Folch i Torres. Així mateix, Magí Murià va incloure noves mostres de la seva escriptura, ja força més suavitzada: escenes de la vida quotidiana, textos pietosos, cròniques de viatges… la culminació de les quals va ser la novel·la De l’odi a l’amor,[5] catalogable dins l’àmbit d’una ensucrada narrativa subliterària.

La mare, Anna Romaní,[6] era una de tantes dones de la seva època,[7] forçades a ser un zero a l’esquerra com a persona, sempre subordinades al marit i abocades a no tenir més perspectiva a la vida que fer goig, procrear i pujar una família pendents sempre dels aspectes subvalorats que podríem anomenar d’intendència de la llar.

 

Els estudis i la feina

Anna va fer part dels seus estudis primaris en una escola de monges situada al Portal de l’Àngel, la de les Dames Negres, en la qual tot l’aprenentatge es feia en francès. Potser ara seria bo de recordar que en aquells anys l’ensenyament primari adreçat a les noies no tenia el mateix programa que el dels nois: totes les matèries es tractaven de forma superficial i, com a compensació, es dedicaven moltes hores a la formació religiosa i a la preparació per a les feines domèstiques.

Les Religioses de la Congregació del Sant Infant Jesús —o Dames Negres, com eren conegudes popularment— regien l’Escola Infant Jesús de Barcelona, fundada cap a mitjan segle xix. Aquest centre tenia la consideració d’escola per a nenes distingides, però és fàcilment imaginable que no totes les noies que hi assistien ho eren, ja que algunes, com Anna, devien pertànyer simplement a famílies que aspiraven a elevar el seu rang social i, de fet, la família Murià-Romaní havia anat pujant l’escalafó social, tal com ho corroboren ¾a més de la millora professional del pare¾ els seus diversos canvis de domicili, cada vegada en zones de més categoria.

La idiosincràsia de l’època comportava que les famílies no es plantegessin la possibilitat que una noia fes estudis universitaris i, per això, en acabar aquesta etapa, en lloc d’estudiar batxillerat, Murià es va matricular a l’Institut de Cultura i Biblioteca per a la Dona i entre els anys 1917 i 1923 hi va cursar estudis de caire mercantil, hi va aprendre anglès i una mica d’alemany, va participar en les seves activitats excursionistes i va utilitzar a fons la seva biblioteca.

L’ICBPD,[8] fundat l’any 1909, era una institució de caràcter privat i no religiosa, però confessional, dedicada a l’educació i a la promoció de les dones de la petita i mitjana burgesia, i que en els seus orígens responia a una nova proposta de l’alta burgesia que menava el desenvolupament capitalista: la integració de la dona burgesa al procés productiu, com abans s’hi havia integrat la dona de les classes populars. Obeïa, també, a uns altres objectius, els de la petita i mitjana burgesia nacionalista, a la qual interessava la culturalització de la dona per potenciar el seu paper de mare o d’educadora que havia de preparar la formació de futurs ciutadans i ciutadanes amb una cultura moderna d’alt nivell, assegurar que coneguessin les manifestacions de la cultura tradicional catalana, ben perfilades en els seus trets identitaris, i garantir així el manteniment del geni de la raça.[9] Però tots dos objectius es contemplaven sempre —de manera coherent amb el punt de vista masculí preponderant— des del pressupòsit de mantenir la posició subalterna de la dona dins la jerarquia social i laboral.

En tot cas, però, a l’ICBPD el professorat era excel·lent: Manuel Ainaud, Jaume Bofill i Mates, Jordi Rubió i Balaguer, entre d’altres. I, sobretot, un altre aspecte altament positiu de l’entitat era que les mateixes dones s’adonaven de la pròpia capacitat femenina per autorganitzar-se.

El 1921 Murià va començar a treballar a les oficines de la Junta Provincial de Protecció a la Infància i cap el 1923 la van contractar d’administrativa en una adrogueria, la Casa Vicenç Ferrer, al carrer del Rec, on es respirava un ambient estagnant que ella reflectiria més endavant a la seva segona novel·la, La peixera.[10]

El 1929 deixa aquesta feina i treballa durant uns mesos per a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre[11] en la preparació d’un estand per al Palau d’Agricultura de l’Exposició Internacional que s’havia de celebrar aquell mateix any a Barcelona.

Cap a l’any 1933 va aconseguir un plaça de funcionària a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, centre d’estudis per correspondència depenent de la Generalitat de Catalunya, del qual era secretari Alfons Maseras i professors Cèsar-August Jordana, Joan Sales, Emili Vallès i altres personatges menys coneguts.

En aquell mateix any, insatisfeta amb la seva formació intel·lectual, Murià, amb el propòsit de preparar-se per accedir als estudis universitaris de Filosofia i Lletres, es va matricular a les classes nocturnes de batxillerat a l’Ateneu Enciclopèdic Popular[12] fins que la Guerra Civil la va obligar a abandonar-los.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular l’havien fundat el 1903 un petit grup d’estudiants republicans i d’obrers llibertaris amb l’objectiu de facilitar la instrucció integral dels treballadors en tots els camps del saber, no limitant-se als estudis de capacitació professional. El claustre de professors de la seva Secció d’Estudis Universitaris, que impartia les classes de batxillerat, comptava amb personatges tan coneguts com Carles Pi Sunyer i Marc-Aureli Vila, però potser va ser més important per a la formació de Murià l’ambient d’intel·lectualitat obrerista i d’esquerres heterodoxes que impregnava aquella entitat, i la manca de relacions jeràrquiques autoritàries entre professors i alumnes.

En el mes de febrer de l’any 1937 se li concedeix un trasllat que havia sol·licitat com a funcionària de la Generalitat i deixa l’Extensió d’Ensenyament Tècnic per entrar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, acabada de néixer, de la qual eren president, vicepresident i secretari Josep Pous i Pagès, Carles Riba i Francesc Trabal, respectivament. En aquesta entitat va exercir de secretària d’arxius i registre, però també va desenvolupar altres tasques com organitzar conferències i lectures, participar en la realització del seu programa radiofònic o gestionar les Biblioteques del Front.

Les Biblioteques del Front, especialment dedicades a difondre l’obra d’autors catalans, eren uns petits mobles de prestatges en els quals cabien una cinquantena de llibres i que eren deixades al front, a cadascuna de les unitats de l’exercit, a càrrec del seu corresponent milicià de cultura.[13] El mes de maig de 1937, la mateixa Murià, acompanyant Lluís Montanyà i Joan Oliver, es va traslladar al front d’Aragó amb un bibliobús propietat de la ILC per fer lliurament de les primeres biblioteques a les tropes que es trobaven a Alcañiz.

 

Els inicis en el món de l’escriptura 

Des de molt petita, Murià va sentir l’impuls d’escriure. Als deu anys va escriure el seu primer text amb vocació expressiva i cap als dotze o tretze va trametre a En Patufet un conte que, tanmateix, no va ser publicat.

L’any 1926 comença a prendre part en la redacció de La Dona Catalana, i, sota diferents pseudònims,[14] hi aporta tota mena de col·laboracions: poemes, contes, proses de creació, referències bibliogràfiques, consells de bellesa, reflexions sobre el feminisme, moda, jardineria, etcètera.

Durant aquest període, Murià rep alguns guardons: el primer, en el Concurs de Poesia Femenina, organitzat pel mateix setmanari. El seu poema —certament insípid— serà publicat un any després al Llibre d’Or de la Poesia Femenina;[15] més endavant obtindria al Jocs Florals del Rosselló el Premi de Prosa de 1929, amb el conte “Anníbal al Rosselló”,[16] i als mateixos Jocs Florals, però a l’edició de l’any següent, la Confirmació del Premi de Prosa amb el recull Apunts.[17]

Poc abans de produir-se el canvi de direcció de La Dona Catalana va iniciar una col·laboració fixa, entre 1930 i 1931, al diari editat per Antoni Rovira i Virgili, La Nau, i, entre 1931 i 1935, al setmanari La Rambla.[18]

En iniciar-se la Guerra Civil va formar part de la redacció del Diari de Barcelona, confiscat per Estat Català entre 1936 i 1937, i a continuació, del Diari de Catalunya,[19] l’òrgan del partit —que va acabar dirigint— durant els mesos finals de la República.

Altres publicacions que van comptar amb la participació habitual de Murià, ja fos de forma professional o bé per altruisme cívic, van ser el Diario Oficial de la Exposición Internacional de Barcelona, entre 1929 i 1930; el Portantveu del Club Femení i d’Esports de Barcelona, especialment entre 1931 i 1933, un butlletí que segons sembla també va dirigir, si més no tècnicament, fins a la seva desaparició el 1936; i la Revista de Catalunya, l’any 1938, en la qual va treballar de manera anònima.

Esporàdicament va col·laborar en publicacions com Bondat-Bonté, editada el 1934 per la Unió Femenina Franco-Catalana, una entitat dedicada a millorar la qualitat de vida material i intel·lectual dels pobres i aturats; Companya, adreçada a les dones i editada l’any 1937 pel Partit Socialista Unificat de Catalunya; Meridià, la revista literària editada pel mateix partit, entre els anys 1938 i 1939, com a prolongació de Mirador; i Catalans!, una publicació cultural apareguda l’any 1938.

Al marge d’una edició no venal, no literària i certament anecdòtica,[20] i a més de les col·laboracions esmentades amb la premsa periòdica, durant aquests anys Murià va publicar dues novel·les: Joana Mas[21] i La peixera,[22] i dues obres no narratives: La revolució moral[23] i El 6 d’octubre i el 19 de juliol.[24]

Anna Murià explicava sempre que va publicar La revolució moral per poder pagar amb els guanys de la venda el deute de l’edició de Joana Mas, però també que llavors creia sincerament en les opcions que defensava.

El text conté una sèrie de reflexions, presentades d’una forma una mica caòtica, sobre les relacions sexuals —el text també s’hauria pogut titular La revolució sexual—, reflexions a partir de les quals proposa diverses actituds davant qüestions com les unions de fet, l’adulteri i la prostitució; fent constar però que sense una revolució econòmica, social i moral cap solució no pot ser eficaç a llarg termini.

L’origen del llibre és un text sobre la prostitució que Murià havia aportat a una ponència preparada per a un congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya i sobre aquest tema tracten la meitat de les seves pàgines, en les quals proposa, a més de mesures abolicionistes i preventives, la desmitificació de la virginitat i l’alliberament sexual femení, per tallar d’arrel l’origen el problema. La resta de pàgines es dediquen a la defensa de l’amor lliure, del dret a la maternitat de les mares solteres i a reflexions sobre la monogàmia i la castedat.

Més que pel valor intrínsec de les consideracions i propostes,[25] aquesta obra és interessant perquè mostra fins a quin punt l’autora s’havia anat radicalitzant ideològicament i manifesta la seva voluntat d’explorar nous camins morals, sense sentir-se lligada a cap tradició ni autoritat.

El 6 d’octubre i el 19 de juliol es una obreta de propaganda, feta per encàrrec, farcida de retòrica pamfletària i de llocs comuns, que no mereix gaire atenció.[26]

 

Joana Mas i La peixera

La primera novel·la publicada per Murià va ser Joana Mas. Josep Farran i Mayoral i Maria Teresa Vernet li van aconsellar que la publiqués perquè la trobaven correcta, encara que no fos una gran obra; i Mercè Rodoreda, després de reconèixer que no tenia res de transcendental, la va qualificar, tanmateix, de lloable i llegívola.[27]

Aquesta narració descriu l’experiència vital d’una noia de molt bona família, Joana Mas, des de la ignorància i innocència dels seus divuit anys fins que les adversitats quotidianes la fan madurar als vint-i-un.

La narració es divideix en tres fragments. El primer consisteix en el breu soliloqui d’un personatge masculí a través del qual se’ns ofereix una caracterització inicial de la protagonista. En el segon fragment —vivint en la il·lusió d’un món format meitat per convencions socials encarcarades i meitat per fantasies romàntiques— experimenta una successió d’experiències venturoses: festeja amb xicots banals, juga a tennis, s’emprova vestits, estiueja en un balneari… es casa forçada, per interessos econòmics, amb el soci del seu pare, basteix una llar “xiroia i enflocada”, fa labors i visita botigues, espera ansiosa la maternitat; però aquesta etapa de felicitat cega es clou amb la frustració de l’embaràs, de la maternitat assumida com a obligació moral i social inherent a la seva condició femenina. En el tercer fragment, l’anterior successió de ventures es veu substituïda per una successió semblant, però en aquest cas feta d’infortunis: ha perdut el fill que esperava, el marit l’enganya, cerca una bona amistat sense acabar mai de trobar-la, trenca algun cor, se li mor el marit… Infortunis que la menaran de forma gradual, però accelerada, cap a la descoberta de la realitat de la vida. La novel·la acaba amb Joana Mas vídua i novament embarassada, però més madura, plena de voluntat i conscient del valor d’una maternitat responsable.

Els ambients i els costums propis de la mitjana burgesia d’aquella època, bé que d’una manera senzilla, hi queden ben reflectits, però els personatges són massa simples, plans, encara que no deixen de ser molt coherents, perquè tenen la simplicitat que els correspon per la seva condició de prototipus, ja que sembla que Murià en escriure aquesta novel·la dubtés entre la possibilitat d’escriure un relat de caire psicològic, centrat en l’estudi de les emocions d’un individu, i la de compondre un relat crític amb certes situacions socials i determinades conductes d’alguns patrons humans, que, a més, s’apropés a la narrativa moralitzant i sentimental.

Durant molt anys, des de l’exili fins al final de la seva vida, l’autora no va voler ni sentir parlar de Joana Mas, però és una obra congruent amb la seva època i les necessitats d’un determinat públic, consumidor majoritàriament d’una literatura popular de qualitat. Fins i tot podem imaginar-nos que, amb un bon aggiornamento contextual i algunes dosis d’erotisme morbós, encara se’n podria fer una novel·la d’èxit segons els esquemes de la indústria cultural i els gustos del públic consumidor de fast-books dels nostres dies.

L’any 1936, Murià havia acabat una altra novel·la, La peixera, que no va ser impresa, però, fins el 1938. Novament se’ns presenta la trajectòria vital del protagonista, en aquest cas un noi de la petita burgesia, Josep Maria Gaspar. La narració també torna a mostrar una visió crítica amb certes situacions socials i les conductes d’alguns prototipus humans concrets, descriu amb encert l’ambient i els costums de la petita burgesia de començament del segle xx, i els personatges secundaris —ara nombrosos, fins a una vintena— fan en bloc una funció més important que els de Joana Mas, a més que la caracterització que se’n fa té major riquesa i profunditat.

Josep Maria Gaspar narra la seva lenta agonia espiritual a la rància oficina d’una fàbrica on es treballa en unes condicions embrutidores. Sense gaires més opcions que passar l’estona en tafaneries i discussions ridícules, ensarronar noies a la caça de marit o enganyar-se portant una doble vida insostenible, veu passar els anys sense cap altra perspectiva que anar envellint fins a convertir-se en una desferra i, després d’una vida frustrada, morir i no merèixer ni un record per part de ningú.

Endeutat i acorralat, acabarà deixant la feina i fugint de Catalunya. Sembla aleshores com si la suma del dinamisme d’una feina moderna i dinàmica —un treball dins el món de la cinematografia—, l’estada a unes terres en les quals gaudeix d’unes relacions humanes més franques i joioses, unes circumstàncies polítiques més favorables i el naixement d’un amor més madur l’acabaran portant cap a assolir l’estabilitat dins el marge de les convencions socials més usuals. I sí que arribarà a una estabilitat… però no gràcies a l’adaptació a les directrius socials establertes, sinó com a conseqüència de l’inconformisme i la fidelitat a les pròpies necessitats emocionals, fet que li permetrà encarar la vida sota el signe d’un epicureisme serè, tot i haver perdut una altra vegada la feina i disposar-se a emprendre, tal vegada, una vida sota el signe de l’atzar.

Tampoc en aquest cas l’autora no sembla haver optat estrictament per seguir un model de novel·la d’orientació psicològica  —tot i que l’abundància d’introspeccions del narrador, alhora protagonista, corresponguin a aquesta opció—, sinó que, en tot cas, la seva representació de la realitat se situaria més aviat sota la influència objectivitzadora de la psicologia social.

Aquest peculiar punt de vista apropa aquesta obra a una tendència que tornava a emergir en la narrativa catalana —representada de manera heterogènia per algunes de les obres d’autors com Xavier Benguerel, Joan Duch, Josep Navarro Costabella i Joan Oller i Rabassa— que no es concreta en allò que a l’època es va anomenar novel·la social o novel·la obrera, però sí en una narrativa d’un realisme empeltat de consciència de les qüestions socials.[28]

De fet, per comprendre l’actitud de Josep Maria, el lector trobarà respostes no tant en la personalitat que es descriu en el text com en les circumstàncies socials i econòmiques pròpies de l’època. En primer lloc, aquestes circumstàncies, concretades en una educació desacobladora de la realitat social i unes relacions familiars mancades d’afecte i comunicació, li deformen el caràcter durant el període de formació de la seva personalitat —tal com els succeïa a tants fills de petitburgesos—, i després el submergeixen en una situació col·lectiva d’alienació, la dels productors als quals unes condicions de treball deshumanitzades sense alliberar-los d’una quasi misèria material, els aboca a la misèria vital. No es tracta, doncs, de la típica novel·la que presenta als lectors curiosos l’estudi del caràcter d’una persona desequilibrada que no encaixa en la societat, sinó que en aquest cas es denúncia una societat que desencaixa i desequilibra les persones.

Murià també es va desentendre aviat d’aquest fill de la seva imaginació, tot i que Joaquim Ruyra —que l’havia llegit com a jurat del premi Creixells, sense saber qui era l’autora, amagada rere un pseudònim— va elogiar la novel·la en aquests termes: “És l’obra d’un escriptor mestrívol. El seu estil, deliciosament enganyador per tant fàcil i planer, sembla que no tingui cap pretensió literària; però la veritat és que resulta saborosíssima; un hom se l’empassa com unes bresques i, si parem esment, ens adonem que és ric de modalitats retòriques i sintàctiques, que li donen una agilitat extraordinària; i que aporta un doll de pensaments, sempre variats i oportuns, que flueixen sense cap esforç, com vinguts d’una deu abundosa […]”.[29]

Totes dues novel·les coincideixen a tenir uns començaments força sintètics, no gaire motivadors de la lectura, i uns finals una mica precipitats, però tant des d’un punt de vista estructural com pel que fa a la fluïdesa de l’elocució i de la versemblança dels diàlegs, La peixera és una obra més aconseguida i més en consonància amb el seu context històric que Joana Mas.

Si a Joana Mas no quedava clar, gairebé ni de manera implícita, que el conflicte sentimental i familiar de la protagonista no és un cas desafortunat i aïllat, sinó un problema habitual derivat d’una determinada estructura social; en canvi a La peixera, en tot moment queda clar que el conflicte que viu Josep Maria és una manifestació particular d’un conflicte col·lectiu —en alguna escena, quan fugaçment apareixen un obrers, pren un abast més ampli, d’enfrontament entre classes— que afecta tots els personatges secundaris, però que es manifesta en cadascun d’ells amb efectes diferents.

Joana no podia reeixir com a senyora burgesa perquè li mancava complir amb la convenció de la maternitat i el seu marit no havia estat prou hàbil per mantenir una doble vida amorosa amb discreció, com era acostumat entre els la seva classe social —una situació que deixarà d’existir així que prengui consciència de les peculiaritats i necessitats de la seva condició de dona, de persona, no hagi de patir l’actitud patriarcal del marit i assumeixi la maternitat de manera responsable. A Josep Maria li succeeix que ni es conforma amb el seu destí gris, ni pot eixir com a burgès —perquè li manquen o maduresa o absència d’escrúpols o un pare ric—, ni es decideix a incorporar-se al proletariat perquè no pot trencar amb la imatge de petit, petitíssim, burgès que té de si mateix. Sembla que intenti eludir aquest conflicte en el que es troba immers desclassant-se, evadint-se, restant al marge de tothom, o ¿potser és que, en realitat, Josep Maria s’ha adonat que la veritable revolució social hauria de defensar el dret a assolir el dret al benestar físic i mental, i no el dret al treball assalariat i al consumisme?

Murià no analitza explícitament les causes dels conflictes en què es troben situats els seus protagonistes, es limita a suggerir-les; tampoc ofereix alternatives clares per superar les situacions problemàtiques. En tots dos casos, a Joana Mas i La peixera, si les situacions se solucionen no és pas per l’activitat conscient de Joana i Josep Maria, sinó per atzar o com a conseqüència no premeditada dels seus actes; i això no podem saber si és per cru realisme o perquè l’escriptora no volia embolicar el desenllaç del relat.

Pel que fa a la qüestió femenina, la recerca d’una nova forma de relació entre els sexes i d’un nou model de dona es presenta a Joana Mas d’una manera molt simple, com a una simple dicotomia entre la forma tradicional de submissió i una conducta més lliure però insatisfactòria per marginal i vituperable, mentre que a La peixera es mostren diferents models de conducta femenina i alguns representen possibles patrons de dona autosuficient, alliberada de tota subordinació a l’home.

En aquestes dues obres es pot apreciar ja un fet que serà definitori, en certa manera, de tota la seva obra literària: l’escriptora no fa gaire ús de la fantasia, els seus escrits sempre es presentaran caràcters, situacions, ambients, oficis, conflictes… que ha conegut per experiència o observació directa. La seva serà una obra fonamentalment testimonial.

 

L’activisme sociocultural

Anna Murià, impulsada per les seves inquietuds culturals i cíviques, va interessar-se per dues entitats fundades per dones i adreçades específicament a les dones: el Lyceum Club i el Club Femení i d’Esports de Barcelona.

El Lyceum Club va ser fundat el 1931 per iniciativa d’Aurora Bertrana. Tot i que l’escriptora volia que fos una mena d’universitat obrera femenina, des del mateix moment de la creació les seves activitats van ser les d’un ateneu per a senyores i senyoretes de classe mitjana. Aquesta entitat —en la qual es feien conferències, recitals, concerts i berenars— va ser freqüentada per Murià, però sense que s’hi arribés a implicar gaire.

Al Club Femení i d’Esports de Barcelona, Murià sí que s’hi va integrar, i amb l’objectiu de desenvolupar la tasca sociocultural que s’havia imposat realitzar motivada per les seves conviccions.[30] El Club l’havien fundat l’any 1928 dues mestres, Teresa Torrens i Enriqueta Sèculi,[31] primeres presidenta i secretària respectivament, per a què fos una entitat essencialment esportiva adreçada a les dones de tota condició social,[32] tot i que, de manera progressiva, les activitats culturals hi van adquirir un notable protagonisme.

La idea que, en general, es tenia a l’entitat —i que en bona part tenia la mateixa Anna Murià en aquelles dates— sobre el paper de la dona moderna es corresponia força amb una visió burgesa renovadora. La nova dona havia de ser mestressa de casa, però sense quedar relegada a la llar, capaç de ser una bona acompanyant del marit en la seva vida social, tant pel seu refinament estètic com per la seva formació cultural; però, com que l’objectiu essencial per al qual l’havia dotat la naturalesa era el de ser una mare sana i robusta, també havia de tenir cura del seu estat físic mitjançant la pràctica d’activitats esportives; i una vegada fos mare hauria d’estar preparada per transmetre als fills els valors cristians o de civilitat, segons les preferències, que mantindrien la puixança de la nació catalana.

A partir del gener de 1931, un cop integrada dins la junta directiva de l’entitat, com a nova secretària, Murià va procurar impulsar les activitats culturals de tipus literari: es van organitzar concursos literaris, cicles de conferències d’orientació literària, cursos de gramàtica catalana, es va crear un servei de préstec bibliotecari i van començar a publicar-se de manera continuada textos de creació literària al butlletí de l’entitat.

A més, Murià va aconseguir la implicació d’una escriptora de gran prestigi i projecció, Maria Teresa Vernet, a les activitats i publicacions del club. Comptant amb la seva aportació, plena des dels inicis de 1932, l’entitat va continuar la mateixa tasca de difusió cultural tot ampliant-la als àmbits de la música, la dansa, la fotografia… Tampoc no es van oblidar d’organitzar altres activitats més vinculades amb la condició femenina: conferències i cursets d’orientació social femenina, sobre la història de la moda, d’agençament de la llar, sobre el problema de la delinqüència infantil, de puericultura…

Una crisi interna deguda a l’enfrontament personal entre diverses dirigents i al descontentament de moltes sòcies que creien que el club es desnaturalitzava degut a l’excessiva atenció prestada a certa mena d’activitats culturals en detriment de les activitats esportives, va implicar la desvinculació gradual de Murià i Vernet d’una entitat que podia haver arribat a ser, encara més, un element fonamental per a la formació d’una consciència femenina més progressista a Catalunya, però que a partir d’aleshores va entrar en un període de recessió fins que la Guerra Civil va acabar de desbaratar totalment la seva activitat i la postguerra en va comportar la desaparició definitiva.

De tota manera, Murià no va aturar la seva intervenció en el marc de la societat catalana, perquè ja havia començat a desenvolupar una important activitat en un altre àmbit: el polític.

 

L’activisme polític i social

La mateixa Murià assenyala com a moment clau per al naixement de la seva consciència de la necessitat d’adoptar en política una actitud independentista el de la lectura de la Història de Catalunya d’Antoni Aulèstia, tot just quan iniciava els seus estudis a l’Institut de Cultura i Biblioteca per a la Dona.

L’any 1930 forma part d’un comitè de dones amb projecció pública —dones públiques, en el sentit positiu de l’expressió, al qual ja ens hauríem d’anar acostumant— que recollia firmes per demanar l’indult per als empresonats per l’intent d’atemptat al Garraf[33] contra el rei Alfons XIII.

L’any 1931 la veiem formant part del secretariat del nucli femení d’Acció Catalana Republicana, partit centrista al qual s’havia afiliat a invitació d’Antoni Rovira i Virgili, i una mica mes endavant, a començament de 1932, és proposada per formar part de la direcció del partit.[34]

El mes de maig de 1932 es va constituir un Front Únic Femení Esquerrista —a fi d’unificar els esforços de la campanya a favor de l’Estatut de Catalunya, l’anomenat plebiscit femení—, del qual Murià va ser una de les principals impulsores. A l’assemblea fundacional va obtenir tan sols un vot menys que la candidata més votada i va ser escollida per formar part del seu comitè central, en el qual va assumir la vicepresidència segona.

Així, amb aquesta elecció, es feia evident la seva vàlua personal, ja que la van promocionar els vots de base de les dones i no el fet que fos familiar d’algun capitost o que comptés amb el seu aval, com havia acostumat a succeir anteriorment en el cas de moltes altres dones i en altres organitzacions.

Com a representant d’aquest front unitari va participar fent d’oradora en molts mítings per tot Catalunya i si ho va fer fou per responsabilitat cívica i política, ja que aquesta tasca no li atreia, ella s’estimava més el treball organitzatiu.

Quan va començar a treballar en el si del FUFE, ja havia abandonat ACR per integrar-se a ERC, concretament a les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català, el grup liderat pels germans Josep i Miquel Badia. Poc abans de les eleccions generals de novembre de l’any 1933, que van significar el triomf de la dreta, va participar en un míting electoral de la secció femenina d’ERC a Barcelona, al costat de Francesc Macià, i després va repetir aquesta activitat en molts altres llocs de Catalunya.

Quan es va fundar de nou el partit Estat Català, escindint-se d’ERC, el juny de 1936, Murià s’hi va afiliar, i el 1938 es va integrar al seu comitè central.

L’any 1937 va participar en la creació de la Unió de Dones de Catalunya, l’equivalent a l’Agrupación de Mujeres Antifascistas i va ser escollida membre del seu comitè executiu.

Quan, en el decurs de la guerra, la sindicació va esdevenir obligatòria, Murià, juntament amb el seus companys periodistes d’EC, es va afiliar a la Confederación Nacional del Trabajo. Dins d’aquesta organització va formar part del Grup Sindical d‘Escriptors Catalans, adscrit al Sindicat d’Arts Gràfiques, i es va responsabilitzar de les seves edicions, les Edicions Populars Literàries, que van publicar títols com: Escriptors de la revolució,[35] Els dos puntals,[36] Diplomàcia[37] i La peixera.

Els anys de militància política no van ser fàcils. Tant a ACR com a ERC i després a EC va lluitar —amb èxit— contra la idea que les dones havien de formar una mena d’organització segregada, una secció femenina, unida al partit pare mitjançant unes simples representants. Fins i tot, dins ERC, va haver de defensar el dret al vot femení contra alguns parers temorosos que, en general, l’orientació conservadora de les dones no acabés afavorint les formacions dretanes.[38]

Més dura i menys coneguda va ser la seva pugna contra la facció titllada de feixista que actuava dins de les JEREC[39] i la seva oposició radical al lideratge de Miquel Badia. Per eradicar la influència d’aquesta orientació que també s’aixoplugava dins d’EC, Murià i Marcel·lí Perelló, quan aquest va ser escollit secretari general del partit, van redactar conjuntament uns nous estatuts que conferien a l’organització una orientació més social i l’allunyaven de les temptacions totalitàries.

Fins aquell moment, Murià havia seguit un recorregut intel·lectual que l’havia portat des el seu inicial posicionament feminista mediatitzat, supeditat a altres objectius, a assumir la importància de l’alliberament real de la dona com a fi en si mateix, i des d’una voluntat separatista a comprendre la necessitat de renovar profundament les estructures de la societat, tot arribant finalment a la conclusió que tant l’alliberament nacional com la desaparició del patriarcat tan sols es podien assolit plenament —sense subordinar-los a la lluita de classes, però tampoc substituint-la— en el context d’una nova ètica social.

Murià semblava trobar-se a un pas d’assolir un protagonisme públic de primera línia gràcies a la seva tasca organitzativa. La fi de la Guerra Civil —que tantes il·lusions, projectes, realitats i vides va malmetre— va interrompre aquesta projecció ascendent i va malmetre els seus fruits més prometedors.

 

L’exili

L’activitat cívica, sociopolítica i l’obra literària de Murià havien estat motivades per l’influx de tres factors cohibidors que, com a reacció, havien provocat efectes expansius.

D’una banda, la seva pertinença a una comunitat que, ja sigui per romanticisme historicista, perquè veu amenaçada la seva tradició cultural o per crues raons econòmiques, se sent una nació dins un estat que no satisfà les seves expectatives, la va fer abocar-se en la defensa d’aquesta identitat i d’aquest poble.

De l’altra, la seva condició femenina, que li barrava un desenvolupament normal dins una societat en la qual les dones es trobaven privades de referències per desenvolupar una personalitat segons uns models femenins genèrics, la va menar a treballar per la normalització de la presència pública de la dona i en la recerca d’aquestes referències.

En tercer lloc, podem conjecturar que el seu origen com a membre d’una família petitburgesa, d’arrel popular, però amb aspiracions de superació social, possiblement la fa viure una situació de desclassament, d’inclusió en un context social al qual era una nouvinguda i hi era menystinguda. Aquesta situació potser li va provocar un cert afany d’assolir mitjançant la creació literària i la tasca social una notorietat que no podia obtenir pel seu origen familiar, cosa que explicaria l’origen de la seva activitat publicista, societària i literària; però també li va conferir una consciència social que la va apropar a uns pressupòsits populars i socialitzants que la impulsen a actuar políticament dins d’un republicanisme d’esquerres.

Si bé Anna Murià va lluitar amb èxit per superar aquests tres condicionants negatius que havien amenaçat d’impedir que es realitzés plenament com a catalana, com a dona i com a persona, la fi de la Guerra Civil va fer aparèixer dos nous condicionants, un d’inevitablement negatiu i un altre de decisivament positiu, que canviarien profundament la seva trajectòria vital: l’exili i l’amor.

Després d’haver-se d’exiliar, sembla que decideix retirar-se absolutament de la política; en cap moment, ni immediatament després de la derrota militar ni més endavant, no se sent motivada per participar en l’activitat —d’altra banda, una activitat conspiratòria de saló voluntariosa, però ben estèril— dels que s’organitzaven per al retorn i el retorn al poder, objectius que —com ja sabem prou— serien frustrats definitivament quan les democràcies occidentals van decidir quedar-se a mig alliberar Europa.

La seva concepció de la política era més la d’una activitat que es constitueix en una plataforma de formació de consciència i de federació de voluntats, que la d’una activitat que se centra en la tasca parlamentària i el foment de la carrera personal. En conseqüència, pensava que, transitòriament, l’aportació que volia i podia assumir hauria de desenvolupar-se de manera més humil, però més efectiva, a través de l’activitat cultural, tot i que forçosament restringida a l’àmbit de l’exili, aïllada per força de la majoria dels seus receptors naturals, sense cap possibilitat d’incidir de manera efectiva a l’interior de Catalunya.

Tot i la importància d’aquesta renúncia i d’aquesta nova orientació, serà la trobada amb Agustí Bartra la que essencialment dóna un nou sentit i una nova orientació a la seva vida.

En quines circumstàncies es produeix aquesta convergència de camins? El 23 de gener de 1939, Murià va abandonar Barcelona en el bibliobús de la ILC, juntament amb un grup d’escriptors i les seves famílies;[40] l’acompanyaven els seus pares i el seu germà més petit. Al cap d’una setmana, el grup va passar la frontera i es van dirigir tots a Tolosa de Llenguadoc on es van allotjar fins al començament del mes d’abril, i després es van traslladar al castell de Roissy-en-Brie, prop de París. A principi d’agost es va afegir al grup Bartra, un escriptor gairebé novell, que arribava directament des dels camps de concentració, en els quals havia viscut mig any; i que, davant el contrast entre l’horror que havia deixat enrere i la vida relaxada dels que s’allotjaven al castell, es va recloure en un cert aïllament, dedicat a llegir i a escriure.

A l’octubre, Murià i Bartra, després d’uns tempteigs no gaire esperançadors, decideixen unir els seus destins. Els inicis són difícils, ell es mostra esquerp i a més condiciona el futur de la relació a la submissió d’ella al seus interessos, essencialment la creació de la seva obra. Això implicava una renúncia total per part de Murià a abocar-se de ple a una obra literària o periodística pròpies, i encara més a reprendre una activitat política o associacionista, si així ho hagués desitjat.

Resulta difícil imaginar-se què devia sentir o pensar Murià per a què una dona amb la seva trajectòria ideològica acceptés una relació amb aquestes condicions. A la Crònica de la vida d’Agustí Bartra,[41] ella mateixa ho justifica al·legant que per fi havia trobat un home a qui considerava molt superior. És a dir, la dona que fins a aquelles dates no havia pogut o volgut apassionar-se per un home qualsevol i convertir-lo sota l’influx de l’enamorament en un ésser únic, n’havia trobat realment un amb una singularitat manifesta entre els altres homes, al qual estava disposada a donar-se totalment.

La guerra, la derrota i l’exili havien suposat un cop molt fort per a Murià, i la invasió de França pel nazisme que havia començat a principis de setembre prometia més angoixes; a Tolosa havia patit dificultats i s’havia trobat sola i envoltada de conflictes i dificultats;[42] havia arribat a una edat en la qual, en aquella època, una dona no casada com ella quedava marcada per l’estigma de la solteria. La vida a Roissy-en-Brie no era pas tan idíl·lica com podia haver semblat en els primers moments, s’havia convertit en una cosa monòtona, i això encara si les tensions no esclataven, després que les picabaralles entre alguns dels residents haguessin anorreat l’harmonia inicial, que algunes persones la decebessin en mostrar sense atenuants les seves facetes més mesquines i que el conflicte generat al voltant de la vida sentimental de Mercè Rodoreda acabés d’enverinar les relacions i dividís el grup en dues faccions irreconciliables. Aquestes podrien ser algunes de les raons de la seva actitud d’interès profund davant el nou arribat, Bartra.

De fet, si ella havia comprovat la feblesa davant les dificultats més simples de la vida quotidiana d’un dels intel·lectuals catalans més brillants del primer terç del segle, un dels protagonistes de l’avantguarda catalana, o el seu neguit més primari en l’espera que servissin un plat a taula, ¿com no s’havia d’encisar per un Bartra en qui no va veure cap fissura notable entre la persona i el poeta, que se li presentava ferm després de les doloroses experiències del front i els camps de concentració, ple de projectes creatius, semblant a un il·luminat i dotat amb una voluntat acerada i capaç de dur a terme el que fos necessari per assolir el seu objectiu?

En una estremidora carta al seu pare, Bartra deia: “[…] soy también un hombre que sabe lo que quiere y lo que hace, que no obedece a caprichos, ni a veleidades, ni a ‘chiquilladas’, sino a impulsos profundos y meditados. […] Tengo una voz y mi deber es elevarla hasta que se rompa o la rompan, pero yo no puedo romperla porque no es exclusivamente mía. Tener una voz se paga con silencio y soledad y con dolor. Tú has conocido durante muchos años mi silencio y mi soledad. Ahora quizás empieza el verdadero dolor. Tú has oído también mi voz y te has reconocido en ella. No puedes querer de ninguna de las maneras que enmudezca. Daría todo lo del mundo para ahorrarte que mi voz tuviera que necesitar tu dolor. Pero no puedo. Es ‘nuestra’. Y por ella lo haré todo, estoy dispuesto a todo por mi vocación”. [43]

Tot i que era inevitable, per part de Murià, una certa idealització apassionada de Bartra, resulta innegable que es tractava realment d’un home ben especial.

A més, malgrat que hagués de  renunciar a algunes coses, no tindria al seu abast, com a contrapartida, la maternitat, tan desitjada? Per tot això va decidir, amb serenitat i senzillesa, unir-se a ell amb l’emoció madura, però alhora intensa, dels seus trenta-cinc anys.

La resta de la seva vida es pot llegir, a partir d’aquell moment, entre línies de la de Bartra. El viatge a Amèrica, un any de residència a la República Dominicana, mig més a Cuba, l’establiment a Mèxic, les temporades als Estats Units (1949-50, 1961, 1963 i 1969), el viatge a Europa (1961) i per fi el retorn a Catalunya (1970). Trenta anys densos i joiosos de publicacions de Bartra, premis per a Bartra, fills amb Bartra… de feina domèstica, de traduccions mercenàries i també de lectures, reflexions i enriquiment mutu.

Encara que a la Crònica de la vida d’Agustí Bartra es presenta sempre com una simple lectora que fa petits suggeriments a l’obra del company, no es aventurat pensar que la seva influència, més o menys indirecta, en aquesta obra, si més no com a lectora crítica, fos més important del què ella mateixa era conscient. Així es pot deduir d’alguns testimonis com, per exemple, el del poeta mexicà Jaime Labastida: “Anna hizo de ese hombre un poeta, le moduló la voz”.[44]

 

L’obra literaria d’Anna Murià a l’exili

Tot i que Anna Murià va donar absoluta prioritat a crear unes condicions a la llar que permetessin a Bartra assolir els seus objectius, no per això va deixar de seguir la crida del seu propi impuls creatiu, perquè per a ella no va existir mai cap separació entre la vida i l’activitat creativa: “Escriure […], per a mi, més que una afecció ha estat una necessitat.”[45]

Així va continuar bastint una obra literària pròpia —encara que fos a estones i amb entrebancs—, i amb més exigència i serenitat, afavorida per l’emulació del company i per l’estabilitat emocional.[46]

Via de l’Est,[47] un quadernet de vint-i-quatre pàgines que conté set narracions de to introspectiu, va ser la seva primera publicació a l’exili. Els protagonistes, innominats, són projeccions d’alguns dels escriptors acollits a Roissy-en-Brie: Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Cèsar A. Jordana, Sebastià Gasch, Domènech Guansé, Agustí Bartra, la mateixa Anna Murià i, en el magnífic conte que dóna títol al recull, una noia francesa d’aquelles contrades.

Aquest llibret ja anuncia el camí que emprendrà en altres obres posteriors, especialment El llibre d’Eli i Aquest serà el principi. A partir d’aquesta obra, la narrativa de ficció de Murià —sense abandonar mai, però, ni els punts de referència testimonials ni les projeccions biogràfiques i autobiogràfiques—, deixarà de caracteritzar-se preferentment per tenir una marcada orientació ideològica i per contenir unes propostes d’actuació una mica simplistes. L’autora comença a reflexionar sobre les peculiaritats del temperament i el caràcter de certes personalitats individuals, en la seva evolució, en els fenòmens psicològics concrets dels grups de persones amb forts lligams d’interdepèndència emocional, en les característiques d’algunes de les possibles connexions i relacions específiques entre persones dels dos sexes, en les diferents menes de reaccions i actituds dels individus davant les dificultats imposades per les circumstàncies polítiques i socials, i en els conflictes existencials inherents a la condició humana. A partir d’aquest moment, enlloc de proposar solucions, s’estimarà més invitar els lectors a compartir les seves reflexions.

Tot seguit, dins l’àmbit de la literatura per a infants, veu editada, l’any 1947, en conte El nen blanc i el nen negre,[48] inspirat en la “Cançó de bressol”[49] d’Agustí Bartra.

L’any 1967 publica a Catalunya l’esmentada biografia Crònica de la vida d’Agustí Bartra,[50] un llibre que magnetitza i emociona el lector des de la primera pàgina i que demostra el seu mestratge absolut com a narradora, gràcies a una estructura molt encertada, perquè encaixa dins la narració materials molt diversos com notes de dietari, fragments de cartes i cites de poesia i prosa bartrianes.

Murià va participar a diverses edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana i va col·laborar amb diferents revistes catalanes: Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires); Lletres,[51] La Nova Revista i Pont Blau (Mèxic); Germanor (Santiago de Xile); Occident (Gènova [Barcelona]) i Tele/Estel (Barcelona).

A més de les traduccions professionals de llibres de psicologia, medicina i narrativa, traduí per iniciativa pròpia Riders to the Sea del dramaturg irlandès John M. Synge, que es va publicar a la revista El Pont,[52] a Catalunya.

Un dels contes continguts a Via de l’est va ser traduït al portuguès l’any 1954: “A mulher que nunca tinha sido menina”.[53]

 

Els anys del retorn

El gener de 1970 la parella Bartra-Murià va tornar a Catalunya i un any després es va instal·lar a Terrassa, on ja tenien bons amics i on van arrelar fàcilment perquè la ciutat de seguida els va donar caliu.

En aquest període, Bartra va publicar bona part de la seva obra més significativa i es va endegar l’edició de les seves obres completes. I també va aconseguir, no sense alguna dificultat, anar penetrant en l’àmbit literari: es va donar a conèixer plenament al públic català, va trencar les barreres d’una crítica i una historiografia que l’havien negligit força i va establir lligams d’amistat amb escriptors i activistes culturals d’altres generacions diferents de la seva. No cal dir que, perquè a Bartra li fos possible assolir aquestes fites, la figura d’Anna Murià va ser decisiva.

Després de la mort de Bartra, el 7 de juliol de 1982, Murià, sense deixar de dedicar-se amb totes les seves forces a afavorir la consolidació i la difusió del llegat literari, intel·lectual i documental del poeta, i de seguir “exercint el seu mestratge modèlic de persona modesta, més aviat silenciosa, però extraordinàriament inquieta i activa [erigida en] un punt de referència ineludible: un exemple moral i humà, però també un exponent de quin és el paper que encara pot exercir l’intel·lectual d’esquerres en la societat actual i [de] com [s’ha] d’entendre, des d’aquesta perspectiva ideològica la fidelitat a la llengua i la cultura,”[54] va veure com la seva persona i la seva obra eren de nou objecte d’atenció per mèrits propis.

L’any 1990 va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, en reconeixement a la seva trajectòria literària i cívica.

El 1992 l’Ajuntament de Terrassa li va concedir el títol de filla adoptiva i li va lliurar la Medalla d’Argent de la ciutat en agraïment a la notable i positiva influència literària i cultural que, conjuntament amb Bartra, havia exercit i exercia a la ciutat.

Anna Murià va morir el 27 de setembre de 2002 a Terrassa, la ciutat on, ara mateix, tantes persones s’enorgulleixen d’haver-la coneguda i d’haver gaudit del seu exemple.

 

L’obra literària d’Anna Murià dels primers anys després retorn

Després del retorn, la seva primera publicació va ser la novel·la per a nois i noies El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Méxic,[55] un agraït homenatge al país que la va acollir i una sàvia lliçó d’equilibri entre somni i realitat, amb la qual havia guanyat el premi Josep M. Folch i Torres de 1973, i a la qual va servir de model El meravellós viatge de Nils Holgersson a través de Suècia, de Selma Lagerloff. A Becerola fan ballades[56] i Pinya de contes,[57] una obra de teatre i un recull de contes per a infants que contenia narrativa infantil publicada prèviament a les revistes Cavall Fort i Tretzevents, van ser editats respectivament el 1978 i el 1980, i més o menys per aquells anys també va ser representada una adaptació seva d’una obra de Txèkhov titulada El fantasma del contrabaix.

El 1978 va publicar una tria molt heterogènia de contes i narracions, d’intenció antològica, en un volum titulat El país de les fonts.[58] En aquest llibre trobem des de “Sota la pluja”,[59] una narració breu publicada anteriorment el 1937, fins a l’inèdit “Retrat de dues finestres” que pertany a El llibre d’Eli,[60] obra que serà publicada íntegrament l’any 1982. La resta de les deu narracions que constitueixen l’obra són tres textos publicats durant els anys de l’exili, “Via de l’Est”[61], “Airemar”[62], “El darrer bes de la muntanya de les roses”;[63] tres editats després del retorn en sengles obres col·lectives, “El vianant de les esteles”,[64] “La finestra de gel”[65] i “Conversa ran del mur gris”;[66] un inèdit, “El país de les fonts”, i encara un altre, possiblement també inèdit, “La muralla blanca”.

 

El llibre d’Eli, Aquest serà el principi i Res no es veritat, Alícia

El libre d’Eli, editat quan tenia setanta-vuit anys —la seva primera obra de ficció extensa i homogènia després de La peixera, publicada quaranta-quatre anys abans!—, és una obra en la qual novament es fa palesa la seva mestria com a narradora. Les temàtiques principals són el procés de relació entre els dos sexes des de la primera jovenesa fins a la maduresa, les difícils relacions entre generacions diferents i la maternitat en si mateixa, com a fruit d’un desig  atàvic.

Aquesta obra es caracteritza per una ambigüitat genèrica que, ja abans de ser publicada, va encendre una certa polèmica: Murià la va presentar al premi Víctor Català de l’any 1980 i va ser rebutjada pel jurat perquè va considerar que es tractava d’una novel·la i no d’un recull de contes. En el seu pròleg, Pere Calders qualifica aquesta obra de singular, remarca que té per subtítol “Narracions”,[67] i avisa sobre el fet que el llibre “ofereix […] des de les primeres pàgines els fils d’una trama que, al final, descobreixen el teixit d’una subtil unitat, conviden a una reflexió de conjunt que no fa aconsellable aïllar-los els uns dels altres, perquè tots obeeixen a un propòsit d’encadenament que l’autora manté amb un pols ple de seguretat”.[68]

El llibre consta de vint contes o capítols —Calders mateix dubta sobre com anomenar-los— , disset dels quals sembla, sens dubte, que formin un tot —un tot presentat, però, amb l’estructura de trencaclosques desmuntat i incomplet, d’altra banda una estructura força usual a la novel·la del segle xx— i que no siguin tan sols un simple recull de contes que comparteixin personatges. Els relats “Les memòries de Joan del Món” i “La formigueta que volia veure l’àngel”, encara que esmentin alguns personatges presents als altres suposats contes, queden una mica deslligats del conjunt. Un cas a part es “El llibre d’Eli”, que dóna nom al conjunt i que és tot el que va arribar a escriure per a un seu primer projecte de dedicar un llibre sencer a la seva filla Eli. Aquest capítol inicial desprèn un intens lirisme i fa pensar més aviat a un conjunt meravellós i tendre de petits poemes en prosa escrit sota un estat de mística maternal.

Entre la gairebé trentena de personatges que apareixen en total a l’obra, en primer lloc, en volem destacar sis, i no tan sols per ells mateixos, com a individus aïllats, sinó per la seva pertinença a dues sèries que configuren dos mostraris tipològics. A la primera sèrie, la masculina, formada per Batitan, Raül i Romeu, cadascun dels tres joves manifesta un tipus diferent de caràcter que el fa reaccionar de manera diferent davant la vida adulta i l’amor. La segona, la femenina, integra Eulàlia, Àgata i Coraura que, al marge de pertànyer a tres generacions diferents, responen a tres maneres extremes i molt contraposades de viure l’amor i l’instint maternal. Encara un altre personatge, Sandra, la parella de Romeu —implícitament el model masculí d’actitud vital per a l’autora—, es presenta, tot i que es mou prudent en un segon pla, com un model amorós i maternal més madur que el que ofereixen les altres tres dones. Algunes d’aquestes personalitats, com succeeix a Via de l’Est, corresponen a personalitats reals o, a vegades, a combinacions de fragments d’aquestes personalitats reals, però sempre són projectades sobre àmbits i intrigues imaginaris.

Aquest serà el principi[69] és el fruit d’una feina àrdua que va ocupar Murià, bé que amb llargues interrupcions, un període de més de trenta anys. Tal com va ser editada, es divideix en sis parts que corresponen respectivament als anys de la Segona República, la Guerra Civil, els últims dies de la República, el primers i difícils anys a l’exili, la integració al país d’acollida i el retorn a Catalunya.

Aquesta novel·la és el resultat de refondre’n en una de sola dues de diferents —els títols de les quals eren Focs de ciutat i Aquest serà el principi. Posteriorment la refosa es va ampliar tant amb fets anteriors com amb fets posteriors als del seu primer marc cronològic.

A la primera i la segona part de l’única edició que s’ha fet fins ara, que constituïen originalment Focs de ciutat, novel·la acabada ja el 1954, hi tenen molt més pes els personatges femenins que els masculins, molt més protagonisme els col·lectius socials que els individus que els representen —un ampli cor de personatges, des d’obrers fins a membres de l’alta burgesia—, i hi és particularment rellevant el context històric i social —república, guerra, revolució i derrota—, mentre que, a partir de la tercera part, entre la seixantena de personatges que, amb diferents graus d’importància, apareixen en l’obra, s’hi acaben de perfilar com a essencials els que componen tres parelles: Berta i Abel, Roger i Maria, i Víctor i Martina; i les relacions de parella, els trets psicològics i la formació de projectes vitals deixen en segon terme els grans fets històrics i les inquietuds socials.

Si Joana Mas era poc més que la simple plasmació, en el seu context més usual, d’un caràcter prototípic que evoluciona de manera previsible, i a La peixera, en canvi, ja prenia relleu un personatge de trets una mica més complexos, la trama era més densa i assolia major importància la presentació d’una determinada concepció del món, ara l’autora ens ofereix, mitjançant una gamma àmplia de veus i figures, una veritable crònica dels avatars de tota una generació i el desenvolupament més profund de tot un ventall de caràcters i de visions del món que es destaquen en un entramat de situacions molt variades, i avança així encara més en la transformació del seu ofici narratiu que ja s’havia anunciat a Via de l’Est i El llibre d’Eli.

Com també ocorre en aquestes dues obres, dins els personatges més rellevants hi palpiten —en un context de conjuntures fictícies, però sovint reflex força nítid de circumstàncies i esdeveniments històrics— personalitats del tot reals i fàcilment identificables: Mercè Rodoreda rere el nom de Berta Mariner, Pere Calders rere el de Roger Galzeran i Agustí Bartra rere el de Víctor Montclar. En algun cas concret, les situacions descrites no són gens fictícies, com les que envolten el destí tràgic d’Haima, transsumpte d’Andreu Nin.

Sobretot a la quarta part de l’obra —la més extensa—, es fa bastant evident que tota la novel·la procedeix de la conjunció de dos projectes novel·lístics diferents, que, a més, corresponen a dues perspectives narratives força dissemblants. L’atenció minuciosa a l’experiència sentimental de les parelles i a les perspectives i condicionants dels seus integrants, i la utilització de mostres abundants de comunicació epistolar, alenteixen excessivament el ritme de la narració, en contrast amb el de les parts anteriors. A la cinquena part les conseqüències d’aquesta diferència s’accentuen, ja que, a més, sobten algunes escenes que recorden massa tòpics de la literatura sentimental i algunes intervencions extemporànies de la narradora, que bona part del llibre havia passat destrament inadvertida.

Per acabar-ho d’enredar, com que a l’hora de publicar la novel·la, la mateixa autora va escapçar-la —per suggeriment de l’editorial—, fent-ne desapareixer la infantesa, l’adolescència i la joventut de molts dels personatges,[70] en determinats moments es poden trobar a faltar punts de referència.

Tot plegat pot produir un cert desconcert transitori que queda prou compensat per l’interès d’una trama en la qual les peripècies dels personatges, molt ben explicades i entreteixides, copsen l’atenció del lector, i per un “estil que no [recorda] cap altre, una originalitat en el fet de narrar que sorgeix, no de la recerca a ultrança d’aquesta originalitat sinó de la facultat de cercar —i trobar— el to que l’autora sap que cal per explicar allò que vol explicar. Una originalitat que […] només es troba amb una actitud d’absoluta llibertat davant l’escriptura”.[71]

De tota manera, l’aspecte que pot captivar més el lector comú, és el conjunt dels seus temes essencials, alguns ja presents a Via de l’Est i El llibre d’Eli: la relació, canviant, entre els dos sexes —des dels primers apropaments més primaris, amorals, fins als de la maduresa, quan l’amor és lluita i fusió—, l’experiència de la maternitat i la manca de comunicació o les divergències radicals entre pares i fills; i d’altres que s’hi afegeixen o que adquireixen igual preponderància com els de l’imperatiu del pensament crític, la irreductibilitat de la voluntat creativa, la fraternitat fèrtil dels esperits lliures, l’anhel de donar un sentit a la vida, la necessitat d’actuar sent fidel a les pròpies creences, la convivència estoica amb el gran misteri de l’existència, la immarcescible esperança que converteix cada final en un principi…

Abans d’Aquest serà el principi, Murià va publicar una obra que, si atenem a la data de la seva redacció, en realitat és posterior: Res no es veritat, Alícia.[72] Més convencional formalment que les altres dues seves grans obres narratives de ficció d’aquest període de postguerra, però d’interpretació potser més complexa, és, de les tres, la que ha tingut més bona acollida per part dels lectors,[73] encara que va ser rebuda amb indiferència per part de la crítica dels grans mitjans de comunicació.[74]

Res no és veritat, Alícia manté certa similitud amb les altres dues obres en algunes de les temàtiques tractades i en les característiques dels seus personatges. No sembla que darrere aquests personatges hi torni a haver determinades personalitats reals, però en tot cas sí que es poden advertir, aïllats, alguns dels seus trets característics. Però les coincidències es manifesten sobretot en la creació de certes conjuntures i en el contingut de determinades reflexions.

Pel que fa als temes, novament tornen a girar al voltant de les relacions personals: de parella, entre adults i joves, la típica relació familiar que es deriva del concepte que d’aquesta institució social té la burgesia… Però també n’hi hem d’afegir d’altres més pròxims a l’àmbit del  coneixement: la concepció de projectes vitals, el caràcter relatiu de la cognició, la veritat heteromòrfica, la conveniència d’inquirir la perspectiva del proïsme… i el gran tema matriu: la vida i el fet que, tal com és en tota la seva complexitat —plena de condicionants, de contradiccions, de conflictes, d’absurds, d’angoixes…—, resulta tan desitjable que sempre ens torna a seduir.

Els personatges, menys nombrosos que a les altres dues obres, només una dotzena, són un altre cop caracteritzats com a prototipus —ara gairebé símbols, integrants d’una mitologia, en una novel·la que es pot llegir en clau al·legòrica—, però, tot i això, a Res no es veritat Alícia, la introspecció psicològica vol tenir una profunditat i una funció que potser no trobàvem a la seva obra des de Via de l’Est. El protagonisme torna a ser plural, tot i que és innegable la importància de la figura d’Alícia, al voltant de la qual es vertebra tota la trama.

Anna Murià mostra el seu grau de mestratge literari en aconseguir que el personatge d’Alícia —amb la seves dificultats per definir la seva orientació sexual, el veritable receptor del seu afecte, els seus objectius a la vida, la seva veritat…— resulti absolutament versemblant al lector.

 

Altres produccions literàries

Una altra obra destacable de Murià, en aquest cas no narrativa, és el seu assaig L’obra de Bartra[75] que es va editar l’any 1975. A la primera part presenta i analitza detalladament els temes que vertebren l’obra d’Agustí Bartra i a la segona contextualitza i comenta un per un tots els seus llibres. Segons el parer de Sam Abrams, és “el millor estudi monogràfic que existeix sobre un autor català modern [gràcies al qual] Anna Murià proposa nous i fecunds camins per a la crítica literària, allunyant-la de l’aridesa academicista que impera”.[76]

També va escriure o participar amb relats, pròlegs o articles en diverses edicions de llibres, opuscles i monografies: Quaranta i quaranta[77], Contes de guerra i revolució,[78] El gallo canta para los dos;[79] Cartes a l’Anna Murià, 1939-1956[80]; Les dones i la literatura catalana;[81] Homage to Mercè Rodoreda,[82] Literatura de dones: una visió del món;[83] Quetzalcoatl;[84] Barceldones,[85] Conversa amb Bartolí,[86] Les danses d’Eros,[87] Mercè Rodoreda, una dona enigmàtica,[88] Dolors Monserdà de Macià i Argentona[89] i Ferran de Pol, fill predilecte de la Vila.[90]

L’any 1997, es va editar, sense títol,[91] un estoig que conté setze textos breus —alguns eren inèdits i altres eren fragments de diverses obres seves—, cal·ligrafiats i acompanyats d’il·lustracions.

El 2001 li van editar un altre llibre per a infants Les aventures d’una pota de ruc i altres contes[92] que inclou un conte inèdit, el que dóna títol al recull, i d’altres publicats anteriorment, entre 1948 i 1974, a diverses revistes de l’exili i l’interior.

Durant els anys posteriors al seu retorn a Catalunya, Anna Murià va col·laborar amb nombrosos articles a publicacions periòdiques d’àmbit català com Serra d’Or; Oriflama, La Vanguardia i Avui ; d’àmbit comarcal o local com L’Actualitat, Al Vent, Campos de Soria, Diari de Terrassa, El 9 Nou; especialitzades com Capçalera, Catalan Review, Ciutat, Crònica d’Ensenyament, Laberint, Taula de Canvi, El Urogallo…; i també d’editades en un altre país com Estudios i La Jornada Semanal (Mèxic).

També després del retorn, va traduir al castellà el llibre de Teresa Pàmies Dona de pres[93] i, estudiosa autodidacta de la llengua grega moderna, va fer una versió d’un llarg poema de Giorgos Seferis que va publicar l’any 1977 a la revista Faig.[94] Continua parcialment inèdita la seva traducció al castellà dels Haikús d’Arinsal[95] d’Agustí Bartra.

Algunes de les seves obres s’han publicat traduïdes en castellà, en versions realitzades per ella mateixa; aquest és el cas de El maravilloso viaje de Nico Huehhuetl a través de México[96], Hay fiesta en Abecé[97] i El libro de Eli.[98]

 

Constants temàtiques i visió del mon

L’obra literària d’Anna Murià, a més de semblar poc unitària, a causa de l’evident discontinuïtat temporal en la seva redacció i publicació, que expliquen les circumstàncies personals i històriques d’una vida plena de dificultats, també queda desdibuixada per la varietat de gèneres o subgèneres conreats: assaig, crítica, narració, novel·la, memorialisme i periodisme d’opinió; però això no implica pas que darrere el conjunt de la seva obra no hi hagi una visió del món que, de fet, en la seva essència, roman inalterable.

En els seus textos, s’adverteix la presència constant d’uns temes fonamentals, bé que en evolució: la relació de parella, les relacions entre pares i fills —perdoneu el sexisme de l’expressió—, l’obligació del pensament sistemàtic, la necessitat d’un projecte vital, el dubte humanitzador, la desesperançada esperança dels escèptics; tots ells tractats des de l’òptica d’una concepció del món i d’un projecte vital molt concrets, forjats en els anys llunyans del primer quart del segle passat, quan Anna Murià va escollir l’execració d’una burgesia senil, mesquina, mancada d’ideals —esvaït ja el miratge d’ordre estupefaent dels noucentistes—, i  la lloança dels esperits rebels i constructius.

La valoració d’Anna Murià com a escriptora no s’hauria de basar tan sols, doncs, en el seu grau de competència tècnica estructural i en l’habilitat del seu llenguatge expressiu per crear ambients i personatges, sinó també en la seva voluntat de generar missatges ètics i en la seva capacitat de transmetre’ls, d’una manera subtil, i d’aconseguir que s’endinsin i arrelin en la consciència del lector.

 

Els llibres de la vellesa d’Anna Murià

Les dues últimes produccions literàries d’Anna Murià, Reflexions de la vellesa[99] i Vet aquí la bellesa de la vellesa,[100] són fruit de dos diferents estats intel·lectuals que convivien dins d’ella: un que li feia escriure sota el signe del dubte per intentar conèixer-se a si mateixa, per orientar-se existencialment, per trobar un sentit al seu destí com a ésser humà, i l’altre que l’abocava a adreçar-se al proïsme, a cadascun de nosaltres, a cadascun dels interlocutors desitjats, sense nom ni rostre concret, amb qui compartia la condició humana, per oferir la seva experiència amb veu ferma i fraternal. Tots dos es manifestaven ja feia més de mig segle amb inquietuds, interessos, propostes i conclusions semblants, bé que presentats d’una manera més simple.

Ambdues obres poden ser llegides amb plaer i profit per qualsevol lector, però, tot i això, s’ha d’indicar que potser els lectors més madurs i amb més tendència a la reflexió introspectiva —a bona part dels quals, a més, els temes tractats els resultaran més pròxims— rebran amb millor disposició la major densitat intel·lectual de Reflexions de la vellesa, rica de referències a l’experiència d’envellir, poques vegades grata, i d’especulacions sobre la vida, la vellesa i la mort; així com la seva nuesa expositiva, sense cap concessió a la imaginació ni a la retòrica més formal, no condicionada per cap necessitat d’agradar a cap tipus concret de lector, ja que el seu primer destinatari era ella mateixa.

En canvi, en els textos que integren Vet aquí la bellesa de la vellesa, malgrat que hi predominin els que fan referència a llibres i escriptors, s’aborden una gran varietat de qüestions no estrictament literàries, tractades d’una manera més planera i més fluïda del que resulta habitual a Reflexions de la vellesa, i a l’abast de la mena de lector que, enlloc d’enfrontar-se al misteri i els conflictes de l’existència humana, prefereix descobrir nous punts del vista que enriqueixin la seva perspectiva sobre diferents aspectes de l’ésser humà i del seu món social: la creació artística, els projectes culturals, els conflictes col·lectius, els successos històrics…

Això, potser, els fa més accessibles a un públic més ampli, a uns lectors que gaudeixen amb una escriptura menys abstractiva, més referencial, més apassionada; però, alerta, perquè es tracta d’un apassionament intel·ligent i crític —qui cerqui evasió o simple esbargiment, ja pot plegar ara mateix—, i alguns textos  fins i tot  traspuen una inquietud o rebel·lia tan radicals davant fets concrets que probablement siguin més ben rebuts pels lectors més joves i inconformistes.

Deixem a criteri de cada lector si maduresa i rebel·lia s’han de mesurar per l’edat del cos o per l’edat de l’esperit, i si la qualitat de corprendre i la condició reflexiva s’han de considerar o no antagòniques i excloents en un discurs.

 

Reflexions de la vellesa

Aquest títol no tan sols queda justificat pel període de la vida de l’autora en què va escriure el recull de reflexions, sinó també pel motiu fonamental que la va empènyer a escriure-les: l’encontre sobtat amb la realitat crua de la vellesa —una vellesa de la qual ja havia d’haver de ser conscient, però que es negava a admetre—, precipitat per la malaltia i la mort d’Agustí Bartra.

En llegir les pàgines d’aquesta obra, hi podem anar trobant reflexions desenvolupades d’una forma poc sistemàtica, més aviat erràtica, sobre la vida i la mort i altres fenòmens molts pròxims com la vellesa i les seves circumstàncies, el jo, el temps, la realitat… i també sobre la creença —o més aviat el desig de  creure— en una permanència dels éssers gràcies a la metempsicosi.

La vida és un dels seus principals objectes de reflexió: l’ésser, l’existència de l’individu com a ens autònom i com a membre de l’espècie humana enfront del misteri còsmic, l’angoixa de l’existència sense sentit aparent, l’angoixa derivada de la suposició d’una possible immortalitat decebedora també mancada de sentit i l’impuls irracional de supervivència.

La vellesa —des del moment en què admet que viu aquesta condició—  és contemplada per Murià com una època de transició cap a la mort, en la qual ja no troben cabuda ni projectes, ni il·lusions, ni esperances; una època d’angoixa en la qual es fa dolorosament palès l’absurd de l’existència, que contrasta amb els dies en què gaudia de la companyia de Bartra, el poeta de la fe cega en la vida, i cap hipotètica manca de sentit existencial no havia assetjat, aparentment, la seva consciència. Però gràcies a l’instint atàvic de supervivència —tot i la seva constant tendència a la desesperança i al cansament de viure—, Murià accepta continuar essent i, en conseqüència, vol viure en el present i no dels records, i arriba fins i tot a fer plans i a pensar en el futur.

Un futur al qual —i precisament perquè sent la vida com un ens irreal i, en canvi, com a reals els somnis i les creacions artístiques— desitja donar forma, en un acte de força de voluntat, transformant la resta de la seva existència en obra d’art.

Murià concep la trajectòria humana com una experiència regida per forces oposades, per l’atzar i la determinació, per la raó i l’instint, i configurada per factors circumstancials, però també per la voluntat individual.

Compassadament, apareix i reapareix l’antagonista de la vida: la mort. La consciència de l’escriptora s’hi estavella perquè no se la pot explicar; i tant o més inaprehensibles troba el no-res i l’eternitat, el misteri còsmic. En aquest punt, novament angoixada, manifesta la seva esperança en alguna forma de transcendència, sota el signe d’una mena de panteisme materialista.

Mereixen també força reflexions el protagonista de l’experiència existencial, l’individu, i el seu context més immediat: la relació entre la personalitat i els accidents externs, la fama i la glòria, l’efimereïtat, la condició humana i la subjectivitat, l’exploració i l’acceptació de la part fosca de la consciència, la fragmentaritat i la dissolució del jo, la intersubjectivitat en les relacions familiars…

A continuació, Murià reflexiona sobre les percepcions primàries de la consciència: el temps i la realitat: el temps immòbil i la vida com a successió de fenòmens, les diverses vivències del temps, la realitat fenomènica i les idees, la realitat de la imatge constructiva literària…

Les seves reflexions també examinen el camí vers la saviesa: l’enriquiment espiritual mitjançant la lectura activa, l’estimació com a centre rector de la vida, l’ascesi, l’assoliment de la via intuïtiva cap a l’acció adient, la maduració i el retorn al tot… o al no-res.

El llibre també tracta altres qüestions “menors”, força deslligades de l’objectiu primigeni d’Anna Murià: projectes, records, justificacions i autocrítiques; disquisicions sobre les modalitats del pensament, sobre l’escriptura, sobre el poder i les ideologies, sobre la qüestió catalana… i fins i tot una escomesa contra el seu odiat Josep Pla.

Reflexions de la vellesa, que va començar a escriure un any i mig després de la mort d’Agustí Bartra, a diferencia d’altres dietaris de la mateixa Anna Murià, redactats amb una destinació exclusivament personal,[101] va ser concebut pensant també en uns hipotètics i futurs lectors, segons la voluntat expressada en el mateix text per l’autora.

Un dietari, sí, però sense gairebé dates, perquè, com ja hem vist, pràcticament no té —sobre tot al començament, els cinc primers anys— cap fet ni cap circumstància de la vida externa com a punt de referència, sinó que s’hi encadenen manifestacions atemporals del flux de la consciència de l’escriptora. Cent vuitanta-dos fragments d’extensió diversa que constitueixen una mescla heterogènia de pensaments, sensacions, sentiments, records, reflexions, meditacions, rumiaments, crítiques… fragments de vegades lúcids, de vegades fills de la recerca entre la confusió, però, això sí, sempre nus de nimietats: a l’edat i en les circumstàncies en què es trobava Murià aleshores, no se sol malbaratar el temps de què es disposa escrivint anècdotes banals.

La redacció d’aquesta obra —amb un cabal de producció decreixent a mesura que passaven els anys— es va perllongar entre una data indeterminada de 1984, segurament a començament de gener, i el mes de juliol de 1993. Es va iniciar immediatament després de la conclusió d’un altre dietari, Monòlegs de la soledat —un llarg plany estrictament íntim—, i es va acabar a la pràctica just en començar la seva col·laboració fixa amb la premsa terrassenca.

Una tercera part de Reflexions de la vellesa es va redactar el 1984, el primer any, i gairebé la meitat del total entre els anys 1985 i 1988; durant aquest període l’autora es va concentrar sobretot en el fenomen de la vellesa i en altres aspectes concomitants, tot i que, en algunes ocasions, però ja des dels primers fragments, es perd el caràcter exclusivament reflexiu del text.

Una cinquena part correspon als quatre anys següents, de 1989 a 1992; i ara, entre les qüestions tractades, comencen a sovintejar cada vegada més els temes socials i culturals, i el dietari s’extraverteix.

El darrer any, 1993, consta d’unes poques línies. Murià escriu el certificat de defunció del seu projecte i de l’intent de resposta a la nova situació en que s’havia trobat, intent que l’havia ajudat a donar de nou una raó, ni que fos de compromís, a la seva vida. També pot ser que al capdavall Murià, assolit aquest objectiu, ja no trobés gaire sentit a continuar emprant un mitjà tan privat, si més no a curt termini, que tingués altres objectius i que optés per utilitzar un altre mitjà que li permetés fer arribar els seus pensaments d’una manera directa i immediata al públic lector.

 

Vet aquí la bellesa de la vellesa

Vet aquí la bellesa de la vellesa és un recull de gairebé totes les seves col·laboracions —trenta-set ressenyes de llibres[102] i cent trenta-dos articles d’opinió, en total— als diaris L’Actualitat i El 9 Nou de Terrassa,[103] entre els anys 1993 i 2000.

Un cop superada, encara que fos mínimament, la pèrdua traumàtica del seu company, un cop assegurada la pervivència del llegat d’obra i d’arxius del poeta Agustí Bartra, i un cop tancada la redacció de Reflexions de la vellesa, Murià decideix, gairebé per primera vegada en mig segle,[104] plasmar públicament, per escrit i d’una manera regular l’eixam de reflexions —sempre present, sempre bullint en la seva ment— suscitades per les seves lectures, els fets de la vida quotidiana o el record de successos pertanyents a la memòria històrica, una necessitat que ja s’anunciava, cada vegada més, en les pàgines dels darrers anys de Reflexions de la vellesa.

Primer va escriure ressenyes de llibres i, a mitjan 1995, va començar a publicar articles d’opinió.

Les seves ressenyes són breus comentaris típicament periodístics: d’introducció a una obra o a un autor, d’incitació a una lectura atenta… de manera que no hi trobarem, doncs, cap estudi literari ni cap anàlisi crítica profunda.

Pel que fa als gèneres literaris, Murià va defugir la monotonia: disset de les ressenyes es refereixen a obres de narrativa, sense cap prejudici contra subgèneres com ara la literatura policíaca i l’adreçada als joves; dotze, a llibres de poesia; cinc, a llibres d’assaig; i la resta es dediquen a una obra de gènere epistolar que inclou poemes, a un article sobre la presència de la cultura als mitjans de comunicació inclòs en una revista i, finalment, a una altra ressenya sobre un llibre d’història.

Els autors són nascuts en diferents èpoques, des del segle xvii fins a la segona meitat del segle xx, tot i que, a causa del tipus de lectors al quals s’adreça i del mitjà en el qual van aparèixer aquestes ressenyes, para més atenció a llibres d’autors contemporanis. I hi ha gairebé el mateix nombre d’autors que d’autores. No cal disculpar que sovint hagi triat ressenyar obres escrites, traduïdes o promogudes per amics i amigues: és la conseqüència lògica de les afinitats intel·lectuals i de no trobar-se condicionada per subordinacions a la indústria cultural.

Pel que fa a l’idioma original de les obres ressenyades, vint-i-dues estan redactades en català, set en anglès, tres en rus, dues en espanyol i tres en estonià, gallec i basc.

Allò que Murià valora més en les obres de ficció comentades és sobre tot el batec vital, que reflecteixin la vida, adés perquè hi troba uns personatges que traspuen sentiments, adés perquè s’hi fa evident una voluntat rebel o una exigència de llibertat, o perquè es formula una crítica social més aviat des d’un punt de vista ètic que no pas econòmic, o perquè es defensa la dignitat humana, o perquè es destil·la la presència subtil d’un pensament que inciti el lector a aprofundir en les formes de vida individual i en les manifestacions socials i històriques que l’envolten… Quan es tracta d’una obra d’assaig, en valora especialment el rigor, la lucidesa i el seny, però també la implicació emocional de l’autor. Només indirectament parla alguna vegada d’una cosa que no li interessa gens: una literatura atuïdora, bovina, sense compromís amb la vida.

De manera puntual podem trobar-hi observacions sobre l’estil que prefereix, tant en la prosa com en la poesia: fluid i cadenciós, ric, però clar, mai amanerat. I exigeix que el llenguatge sigui precís, sobretot pel que fa al lèxic. Un altre valor que Murià aprecia de manera remarcable és l’originalitat en l’exposició.

Tot i que no comenta mai cap obra que no li hagi despertat un interès viu o, diguem-ne, d’un valor migrat —les ignora, com bona part dels crítics—, a les seves ressenyes també hi trobem, en poques ocasions, però sempre que li sembla necessari, admonicions contundents per més que no deixin de ser amables i constructives.

Els articles d’opinió que aplega aquest recull —que considera, de manera lúcida, textos de creació literària— se solen bastir a partir d’una atmosfera de complicitat intel·lectual i emocional amb el lector imaginat, ja  que Murià sap molt bé per a quina mena de lector vol escriure i quins valors ètics té. A les seves argumentacions sovint hi posa tanta passió que fan reviure la seva veu, i enyorem sentir-la; però els seus textos són plens també d’una retòrica hàbil de polemista, una retòrica que explota tots els recursos a l’abast: la interrogació fingida, la ironia paradoxal, la transposició de punts de vista, les relacions causals, la remissió a les autoritats en una matèria, la caracterització simbòlica…

Murià tracta de temes molt diversos i, a més, força articles aborden uns quants temes alhora, si el punt de partida motivador ho permet… Com que Anna Murià era una àvida lectora de premsa, molts d’aquests temes eren d’actualitat candent, sense deixar al mateix temps de gaudir d’interès atemporal, i com que també vivia una intensa vida social —no es movia gaire de casa, però hi rebia constantment tota mena de visites—, no es limitava a assabentar-se de les coses només des del punt de vista monolític al qual ens tenen habituats els mitjans de comunicació.

En aproximadament un terç dels articles s’hi fa evident una mirada interior. La majoria d’aquests —un vint per cent dels cent trenta-dos— són de caire memorialístic, i o bé testimoniegen fets viscuts que formen part de la història política i social catalana anterior al franquisme, o bé exposen vivències personals molt més directes, o bé evoquen personatges que va conèixer.

La resta —un quinze per cent del total— són introspectius. Gairebé la meitat d’aquests reflecteixen directament el seu pensament o la seva actitud davant els avatars de la vida, sense adoptar cap to doctrinari, i van més enllà del fet purament testimonial, com si fossin part d’una mena de testament existencial adreçat als lectors, lluny, però, del to i de les intencions usuals dels llibres d’“autoengany”. L’altra meitat, anecdòtics, o bé es refereixen a treballs intel·lectuals de familiars, o bé a l’actitud de persones o col·lectius als quals Murià volia manifestar el seu agraïment per l’ajuda prestada en els moments delicats de mala salut.[105]

Pel que fa als altres dos terços, els articles en els quals Anna Murià dirigeix la seva mirada cap a l’exterior, abunden els que se centren eminentment en el món de la literatura —un quinze per cent del total—, i que, a més fan palès que en aquest àmbit Murià no va restringir mai els seus interessos, ni tan sols per comoditat, al passat o al seu cercle més pròxim.

Altres —un tretze per cent dels cent trenta-dos— examinen i valoren una gran varietat de fenòmens i manifestacions culturals, des de certs hàbits lèxics a formes molt concretes de cultura tradicional.

La majoria —un trenta-sis per cent del total— corresponen a reflexions sobre esdeveniments polítics i a opinions crítiques sobre fets d’actualitat. En llegir aquests articles, no observareu cap símptoma de feblesa. Recordeu llavors que l’escriptora tenia més de noranta anys. Però encara que Murià fos una persona ferma en les seves conviccions, de vegades hi trobem dubtes i vacil·lacions, no gens dissimulats, davant la complexitat de les qüestions socials. Res d’actituds arrogants.

 

Visió existencial i pensament social

¿Sobre quina visió de l’ésser humà i la societat i sobre quins pressupòsits transcendents i ideològics basteix Anna Murià les seves reflexions i els seus articles?

Crec que la seva visió sobre l’ésser humà ja ha quedat prou explicitada: és un ésser tràgic, impotent davant forces que no pot aprehendre, víctima de la seva ignorància sobre el que l’espera després de la mort, un ésser que si, malgrat el seu desemparament, regeix la seva vida amb certa fermesa, ho fa bé per imperatiu atàvic o bé perquè gràcies al pensament, a la creació i, sobre tot, al servei als altres —ja sigui per instint o per raons ètiques— dóna un sentit, per petit que sigui, a la seva existència.

Ideològicament, Anna Murià sempre havia cregut en el paper fonamental del raonament i de la comunicació per establir les bases d’una relació equilibrada entre els individus o les comunitats. Mitjançant aquests dos elements metodològics, pensava —i així ho havia manifestat tant per escrit com en privat— que es podia arribar també a establir una pragmàtica combinació de les essències del socialisme, l’anarquisme i el liberalisme —lliures aquestes concepcions de tota corrupció partidista i sense dogmatismes— que permetés bastir un nou sistema polític i fes possible la superació per obsoleta de l’autocràcia estatista —i no es referia a les autocràcies oligàrquiques o totalitàries, que gairebé tothom rebutja, sinó a l’autocràcia pseudodemocràtica en què estem immersos.

Aquesta és la ideologia implícita en els seus articles. Si als seus ingredients essencials se’ls afegeix el respecte a les diversitats d’origen nacional i comunitari d’una persona que fruïa —gairebé sempre— d’una intel·ligent perspectiva internacionalista, haurem concretat encara més els trets característics que fonamenten la seva visió sobre com es podria fer rutllar millor el nostre món.

Conscient que els coneixements polítics i econòmics eren limitats i considerant que els seus lectors es devien trobar en les mateixes circumstàncies, als seus articles simplificava molt les característiques concretes de l’objectiu final i pràctic de la seva proposta d’un món de benestar per a tothom, i el concretava en la construcció d’una societat —diguem-ne, sense ànim pejoratiu, típicament petitburgesa— en la qual tothom pogués gaudir de “la caseta i l’hortet”.

(Rieu-vos-en —si ho creieu oportú—, però si gratéssiu fins arribar a algun dels racons més foscos de la vostra consciència, oi que no trobaríeu un rosebud gaire diferent?)

D’altra banda, darrere aquesta concreció aparentment anecdòtica, poden trobar-se sentits més profunds del què pogués semblar: no només pot haver-hi en potència tot un cos de consideracions econòmiques i sociològiques, sinó que també hi podem trobar els fonaments d’una espiritualitat laica, si advertim que compta amb la presència de dos dels elements que, íntimament, constituïen per a Murià una trinitat de valors universals vertebradora de l’ordre contra el desordre: terra, llar i paraula.

En resum, possiblement els articles de Vet aquí la bellesa de la vellesa, especialment els de caire sociopolític, són escrits amb un excés d’entusiasme, esperança  i candor —s’ha de ser innocent per parlar de benestar per a tothom en el moment en què més sotmesos estem a l’economicisme totalitari—, però ara mateix, quan la cínica xerrameca conformista dels epígons de la postmodernitat ja put, ¿podem retreure a Anna Murià la seva capacitat de creure en la fraternitat i en la justícia social?

 

Final de trajecte!

Amb aquestes dues obres Anna Murià va tancar la seva trajectòria d’escriptora professional. Sí, professional, perquè va viure de feines literàries “marginals”: periodista, publicista, traductora i funcionaria de l’ILC, però s’ha de valorar encara més un altre vessant de la seva professionalitat, la de persona que va viure per a la literatura o, més aviat, que va fer professió de fe en la literatura.

Escriure va ser per a ella una vocació, una necessitat, un impuls irresistible. Humanista, va creure en el poder de l’escriptura per intentar desentranyar el mecanisme del funcionament del món social i fer-lo canviar, en el poder de la reflexió per anar-se descobrint un mateix i evolucionar, i en el sentit dels valors morals per desenvolupar una trajectòria coherent en el si de la societat.

L’última etapa de la vida d’Anna Murià va estar caracteritzada per una paradoxa: tot i el seu envelliment corporal, va mantenir en tot moment un vigor intel·lectual, una rebel·lia crítica i un interès per les idees i realitats noves que semblaven —des d’una perspectiva estereotipada— pròpies d’una persona de molta menys edat. Algú potser dirà que això era un símptoma d’immaduresa. Beneïda immaduresa, doncs, almenys en aquest aspecte… O era més aviat un símptoma de manca de senilitat?

Recordem-la, sobretot, per haver estat sempre un exemple per als qui la van conèixer: per la seva voluntat de donar-se als altres, per la seva humilitat, pel seu entusiasme, per la seva integritat… per la seva capacitat de mantenir l’esperança —tot i la seva lucidesa— quan altres s’enfonsaven en el desànim.

Admirem-la, sobretot, perquè encara és, gràcies a la seva obra, un model per a totes les persones que, en lloc de deixar-se arrossegar per la inèrcia i la comoditat, s’estimen més reflexionar i dubtar; un model per a totes les persones que, en lloc d’aspirar a posseir, i per tant a malviure ensopits, volen ésser en el món i ésser en el misteri, malgrat que així hagin de conviure constantment amb el dolor i amb la presència de la mort.

                                                                       Jordi F. Fernández Figueras

(Introducció a Reflexions de la vellesa [Barcelona, 2003])

 

[1] Per a informació general sobre la seva vida i la seva obra literària, vegeu Quirze Grifell, Anna Murià, àlbum de records, L’Aixernador, Argentona, 1992; o el recull d’articles contingut a Serra d’Or, n. 467, Barcelona, novembre de 1998, ps. 41-52.

[2] Per conèixer més a fons la seva vida i les seves activitats, vegeu Palmira González López, Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona, 1906-1923, Edicions 62, Barcelona, 1987; Joan Francesc de Lasa, El món de Fructuós Gelabert, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1989; i Joaquim Romaguera i Ramió, Magí Murià, periodista i cineasta, Pagès Editors, Lleida, 2002.

[3] Magí Murià procedia d’una família humil, d’origen camperol, de les comarques tarragonines. El seu pare havia exercit diversos oficis i va acabar treballant com a policia municipal a Barcelona; la mare va treballar com a portera d’un bloc de pisos.

[4] Vegeu Isabel Segura i Marta Selva, Revistes de dones: 1846-1935, Edhasa, Barcelona, 1984.

[5] Magí Murià, De l’odi a l’amor, Edicions Bosch, Barcelona, s.d. [1926]. Va ser publicat primer com a col·leccionable dins de La Dona Catalana. La Biblioteca “La Dona Catalana” va publicar també obres d’autors com Jordi Brinsdor, Charlotte. M. Braeme, Charles Carignan, Henry Greville, Maria del C. Nicolau, Georges Ohnet i Henrick Sienkiewicz. Sobre aquestes edicions, vegeu Elisabet Nualart, Eulàlia Trías i Manel Xicota, “La Dona Catalana, una proposta de literatura popular”, Els Marges, n. 37, Barcelona, maig de 1987, ps.103-110; i Neus Real, “Espais de literatura popular i de consum en català. Maria del Carme Nicolau”, Serra d’Or, n. 459, Barcelona, març de 1998, ps.44-47.

[6] La família d’Anna Romaní havia residit sempre a la Barceloneta i era d’extracció molt humil. El pare era descarregador al port i ella abans de casar-se havia treballat com a cosidora.

[7] Per conèixer la situació de les dones catalanes d’aquella època, les seves aspiracions i les seves lluites, vegeu, per exemple, Maria Aurèlia Capmany, La dona a Catalunya: consciència i situació, Edicions 62, Barcelona, 1979; o Mary Nash (coord.), Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1988.

[8] En els seu millor moment aquesta entitat va comptar amb una matrícula anual de 8.000 alumnes.

[9] Sobre la qüestió de la tradició cultural i de la raça catalanes que calia preservar i sobre altres qüestions relacionades amb el programa nacionalista, vegeu Joan-Lluís Marfany, La cultura del catalanisme, Empúries, Barcelona, 1995

[10] Anna Murià, La peixera, Grup Sindical d’Escriptors Catalans-CNT, Barcelona, 1938.

[11] L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre era una organització corporativista que aplegava els grans terratinents catalana. De tendència molt dretana, fins i tot va arribar a donar suport a la coalició política encapçalada per José Maria Gil-Robles, la filofeixista Confederación Española de Derechas Autónomas.

[12] Per conèixer la història d’aquesta entitat, vegeu Ferran Aisa i Pàmpols, Una història de Barcelona: Ateneu Enciclopèdic Popular 1902-1999, Virus/AEP, Barcelona, 2000.

[13] Entre altres tasques, el milicià de cultura s’encarregava de l’alfabetització del combatents, de l’organització de xerrades, de la confecció de diaris murals…

[14] Des de aquestes primeres col·laboracions a la premsa fins a gairebé les últimes a La Jornada Semanal de Mèxic, Anna Murià va utilitzar sovint —per signar articles, pròlegs i, fins i tot, algun llibre irrellevant— diversos pseudònims: Roser Català, Rosario Catalá, Hortènsia Florit, Anna-Maria, Ana María, Marta Romaní, Doctor Òscar, R.M.A., etcètera.

[15] Diverses autores, Llibre d’Or de la Poesia Femenina, Edicions Bosch, Barcelona, s.d. [1927]. Aquest volum estava inclòs a la Biblioteca “La Dona Catalana”.

[16] Aquest conte va ser publicat posteriorment a La Dona Catalana, n. 192, Barcelona, 7 de juny de 1929, [ps. 6-7].

[17] Els textos aplegats en aquest recull —almenys alguns d’ells— van ser publicats poc després: Anna Murià, “Trinitat feliç”, La Dona Catalana, n. 244, 6 de juny de 1930, [p. 2]; Anna Murià, “Un poema de la misèria”, La Dona Catalana, n. 246, 20 de juny de 1930, [p. 7]; Anna Murià, “Rol de moralista”, La Dona Catalana, n. 247, 27 de juny de 1930, [p. 2]; A[nna]  M[urià], “El moment”, La Dona Catalana, n. 249, 11 de juliol de 1930, [p.13]; Anna Murià, “Visió blava”, La Dona Catalana, n. 252, 1 d’agost de 1930, [p. 4]; Anna Murià, “L’estel”, La Dona Catalana, n. 253, 8 d’agost de 1930, [p. 12]; Anna Murià, “Pel carrer”, La Dona Catalana, n. 255, 22 d’agost de 1930, [p. 13]; Anna Murià, “Força!”, La Dona Catalana, n. 257, 5 de setembre de 1930, [p. 12].

[18] Sobre l’activitat periodística d’Anna Murià, vegeu Josep M. Figueras, 12 periodistes dels anys trenta, Diputació de Barcelona, Barcelona, 1994, ps. 19-30.

[19] Es tractava d’un petit diari, el Diari del Comerç, també confiscat, amb una nova capçalera.

[20] Anna-Maria [Anna Murià], El cultiu de la bellesa. Secrets del meu tocador, Edicions Bosch, Barcelona, [1930]. Aquest llibre, editat en un tiratge molt limitat, personalitzat, recollia els seus articles sobre estètica femenina publicats anteriorment a La Dona Catalana i és possiblement el primer llibre redactat en català dedicat a aquesta temàtica. No ens consta que hi hagi cap exemplar localitzat.

[21] Anna Murià, Joana Mas, Llibreria Catalonia, Barcelona, 1933.

[22] Sobre la seva obra narrativa durant aquest període, podeu trobar referències a Anne Charlon, La condició de la dona en la narrativa femenina catalana (1900-1983), Edicions 62, Barcelona, 1990; vegeu també Neus Real, “Anna Murià, novel·lista dels anys trenta”, Serra d’Or, n. 467, Barcelona, novembre de 1998, ps. 48-49.

[23] Anna Murià, La revolució moral, s.e. [Llibreria Catalonia], Barcelona, s.d. [1934].

[24] Anna Murià, El 6 d’octubre i el 19 de juliol, s.e. [Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya], Barcelona, 1937.

[25] Durant aquell període es van editar a Espanya una gran quantitat de llibres, publicacions periòdiques i opuscles sexològics i sobre qüestions de gènere, amb orientacions molt variades i amb diferents graus d’encert, però molt pocs anaven signats per dones i menys si la posició defensada era d’avançada; van ser excepcionals els treballs de la socialista llibertària Hildegart [Carmen Rodríguez Carballeira] i els de les anarquistes Amparo Poch i Lucía Sánchez Saornil. La revolució moral és possiblement el primer text redactat en català que defensa posicions fortament heterodoxes en aquestes qüestions.

[26] D’aquesta publicació és va fer una edició en castellà: Anna Murià, El 6 de octubre y el 19 de julio, s.e. [Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya], París, 1937.

[27] M[ercè] R[odoreda] G[urgui], “’Joana Mas’, per Anna Murià”, Clarisme, n. 6, Barcelona, 25 de novembre de 1933, p. 2.

[28] A Catalunya no hi havia escriptors equivalents als escriptors espanyols en llengua castellana conreadors d’una novel·la realista sociopolítica revolucionària com el comunista César M. Arconada, el republicà d’esquerres José Díaz Fernández i l’anarcosindicalista Ramón J. Sender, però els escriptors catalans esmentats —ja fossin més, menys o gens propers a la causa obrerista—, encara que no assumissin d’una manera clara a les seves obres cap compromís amb una actitud revolucionaria dins el context de la lluita de classes —les propostes socials d’alguns d’aquests autors eren clarament reformistes o conciliadores—, ni analitzessin o expliquessin objectivament la societat d’aquell moment, com a mínim donaven testimoni de les seves xacres o manifestaven una decidida sensibilitat moral davant dels seus conflictes polítics i socials. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que, quan tractem el tema dels conflictes socials, no només hem de pensar en les accions destinades a aconseguir augments salarials, en la lluita pel control obrer dels mitjans de producció o en l’assalt al poder, ja que hi ha altres fonts de lluita com el rebuig a la proletarització dels obrers artesans, a la repressió sexual o a la família patriarcal. Sobre el rebuig del treball a la societat capitalista, vegeu, per exemple,  Paul Lafargue, El derecho a la pereza, Fundamentos, Madrid, 1973. Sobre la misèria sexual i el patriarcat a la societat capitalista vegeu, per exemple,  Wilhelm Reich, La irrupción de la moral sexual, Homo sapiens, Buenos Aires, 1973.

[29] Joaquim Ruyra, “La peixera” [Informe manuscrit presentat al jurat del premi Creixells de l’any 1937].  Es troba al Llegat Anna Murià, dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.

[30] Per conèixer detalladament aquesta tasca, vegeu Neus Real, El Club Femení i d’Esports de Barcelona, plataforma d’acció cultural, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1998.

[31] Dins la diversitat de punts de vista de les impulsores, Enriqueta Sèculi representava la posició que defensava una formació femenina més integral i més emancipatòria, superant el model del feminisme noucentista. Va ser la promotora de les principals activitats culturals, de temàtica molt diversa, de l’entitat, fins a l’arribada d’Anna Murià. Possiblement el seu feminisme, més radical, la seva politització i el seu qüestionament d’alguns tòpics, van fer que fos arraconada per altres membres destacades de l’entitat a partir de gener de 1931. Potser per motius semblants Murià va ser arraconada a partir de la tardor de 1933.

[32] Per aconseguir atreure les dones de les classes populars es va instaurar una quota assequible: no es pagava cap dret d’entrada i inicialment la quota mensual va ser d’una pesseta. De fet, però, no hi va ingressar gairebé cap treballadora manual, només excepcionalment; la majoria de les 1.500 sòcies amb què va arribar a comptar l’entitat eren mestresses de casa, modistes, dibuixants, administratives, etcètera.

[33] Una facció d’EC (Miquel Badia, Jaume Compte, Marcel·lí Perelló…), que havia format dins del mateix partit l’organització La Bandera Negra, va intentar atemptar contra el  tren que portava al rei d’Espanya, Alfons XIII, al seu pas per les costes del Garraf el 6 de juny de 1925.

[34] Vegeu Montserrat Baras i Gómez, Acció Catalana 1922-1936, Curial, Barcelona, 1984.

[35] Diversos autors, Escriptors de la Revolució, Grup Sindical d’Escriptors Catalans-CNT, Barcelona, 1937.

[36] Josep M. Murià, Els dos puntals, Grup Sindical d’Escriptors Catalans-CNT, Barcelona, 1938.

[37] Joan Sallarès, Diplomàcia, Grup Sindical d’Escriptors Catalans-CNT, Barcelona, 1938.

[38] Aquesta defensa, que ara ens pot semblat molt lògica, no ho era tant en aquells moments, quan es donava fins i tot la circumstància que, dues de les tres primeres parlamentàries espanyoles acabades d’escollir, Margarita Nelken i Victoria Kent, feministes de renom, s’oposaven al sufragi femení en nom de la manca de maduresa política de la dona.

[39] Els escamots paramilitars, obedients a Miquel Badia i Josep Dencàs, van ser molt criticats per la seva orientació feixista, tant des de dintre d’ERC, com des de fora el partit, tot i que les circumstàncies polítiques van dur els seus líders a càrrecs polítics d’alt nivell en el govern encapçalat per Lluís Companys. Vegeu, per exemple, M. Dolors Ivern i Salvà, Esquerra Republicana de Catalunya: 1931-1936, en dos volums, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988-1989, ps. 35-75; Enric Ucelay da Cal, “Daniel Cardona i Civit i l’opció armada del nacionalisme radical català (1890-1943)”, dins de Daniel Cardona, La batalla, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1984, ps. xxxix-xlvii; o Víctor Alba, Història del BOC, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1974, cap. 4.

[40] El grup inicial estava format, entre d’altres, per Xavier Benguerel, Pere Calders, Sebastià Gasch, Domènec Guansé, Cèsar-August Jordana, Lluís Montanyà, Anna Murià, Armand Obiols, Joan Oliver, Mercè Rodoreda i Francesc Trabal.

[41] Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra, primera edició, Martínez Roca, Barcelona, 1967.

[42] Per exemple, els seus pares havien marxat de Tolosa a París sense ni acomiadar-se i ella havia hagut de fer-se càrrec durant dos mesos del seu germà Jordi, molt jove i força delicat de salut. Vegeu Maria Campillo i Francesc Vilanova (eds.), La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, Quaderns de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, n. 4, Fundació Carles Pi i Sunyer, Barcelona, 2000; Maria Campillo, “El grup d’exiliats catalans a Roissy-en-Brie”, dins de Manuel Aznar (ed.), El exilio literario español de 1939. Actas del Primer Congreso Internacional, vol. I, Gexel/Associació d’Idees, Sant Cugat del Vallès, 1998, ps. 569-578; les tensions en aquell primer moment de l’exili, les particulars de Murià i les generals, queden ben paleses en el  testimoni directe de Sebastià Gasch, Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili, Quaderns Crema, Barcelona, 2002, si és que no es volen considerar les referències procedents de la mateixa Murià; un document que aporta un altre testimoni ben proper i especialment explícit és el mecanoscrit de Jordi Murià, Els meus records, que es troba al Llegat Anna Murià, dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa; i encara una altra referència —breu però força significativa— sobre les dificultats quotidianes viscudes per Anna Murià, la podeu trobar a Marc Aureli Vila, Temps viscut 1908-1978, El llamp, Barcelona, 1989, ps. 192-193.

[43] Carta datada el 24 de juliol de 1939 al Camp de Agde. Es troba al Llegat Agustí Bartra, dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, i es pot llegir sencera a Jaume Aulet, ”Agustí Bartra i el camp d’Agde”, El Pou de Lletres, n. 11-12, Manresa, tardor de 1998-hivern de 1999, ps. 27-30. La va redactar en castellà, com era habitual, per evitar que la destruís la censura franquista.

[44] Jaime Labastida, “La poesía de Agustí Bartra”, Memoranda, n. 42, México D.F., mayo-junio de 1996, ps. 39-40.

[45] Lluís Busquets i Grabulosa, “Anna Murià, esquinç d’esperit”, Mirall de Glaç, Quadern de literatura, n. 4, Terrassa, primavera-estiu de 1982, ps. 17-24.

[46] Sam Abrams, “Anna Murià i la seva crònica de la vida d’Agustí Bartra”, dins d’Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra, tercera edició, Pòrtic, Barcelona, 1990, ps. 5-14. La cita correspon a les pàgines 7 i 8.

[47] Anna Murià, Via de l’Est, Lletres, Mèxic D.F., 1946.

[48] Anna Murià, El nen blanc i el nen negre, primera edició, Biblioteca Catalana, Mèxic, D.F., 1947.

[49] “Cançó de bressol” és un poema contingut a Agustí Bartra, Cant corporal, Oasi, Barcelona, 1938.

[50] L’havia començat a redactar el 19 de setembre de 1943 i la va concloure l’octubre de 1966. La segona edició —Andorra, Serra Airosa, 1983— i la tercera  presenten l’addició d’un capítol final i algunes esmenes.

[51]  També pertanyia al seu consell de redacció.

[52] John M. Synge, “Genets cap a la mar”, traducció d’Anna Murià, El Pont, n. 12, Barcelona, 1958. ps. 15-30.

[53] Diversos autors, Os melhores contos catalāes, Lisboa, Portugália, [1954], ps. 227-233.

[54] Jaume Aulet, “Anna Murià, entre l’exili i el retorn”, Serra d’Or, n. 467, Barcelona, novembre de 1998, ps. 43-47. La cita correspon a la pàgina 43. Les paraules entre claudàtors no corresponen al text original transcrit.

[55] Anna Murià, El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic, primera edició, Barcelona, La Galera, 1974.

[56] Anna Murià, A Becerola fan ballades, La Galera, Barcelona, 1978.

[57] Anna Murià, Pinya de contes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1980.

[58] Anna Murià, El país de les fonts, Vosgos, Barcelona, 1978.

[59] Anna Murià, “Sota la pluja”, Companya, n. 5, Barcelona, 1 de juny de 1937, p. 10.

[60] Anna Murià, El llibre d’Eli, Selecta, Barcelona, 1982.

[61] Anna Murià, “Via de l’Est”, Via de l’Est, Lletres, Mèxic D.F., 1946, ps. 23-24.

[62] Anna Murià, “Airemar”, Lletres, n. 1, Mèxic D.F., maig de 1944, ps. 4-5.

[63] Anna Murià, “El darrer bes de la muntanya de roses”, Pont Blau, n. 20, Mèxic D.F., juny de 1954, ps. 173 i 175.

[64] Anna Murià, “El vianant de les esteles”, El Pont, n. 46, Barcelona, octubre de 1970, ps. 7-13.

[65] Anna Murià, “La finestra de gel” (Premi de Narració de la Colla Excursionista Cassanenca 1973), a Anna Murià i Jaume Tió, La finestra de gel-Proscrit pel Caid, Cassà de la Selva, Colla Excursionista Cassanenca, 1974, ps. 17-49.

[66] Anna Murià, “Conversa ran del mur gris” (Premi Puig i Llensa, Recull, 1978), dins de Diversos autors, Tots els premis Recull-Narracions 1965-1981, Pòrtic, Barcelona, 1981, ps. 235-249.

[67] A més, aquest subtítol no apareix per enlloc en l’obra impresa, mentre que, en canvi, tant al llom com a la pàgina posterior a la portadella hi consta clarament que es tracta d’una novel·la.

[68] Pere Calders, “Abans de girar full”, dins d’Anna Murià, El llibre d’Eli, Selecta, Barcelona, 1982, ps. 9-11. La cita correspon a la pàgina 10.

[69] Anna Murià, Aquest serà el principi, laSal, Barcelona, 1986.

[70] La propera nova edició d’aquesta obra, dins d’aquesta col·lecció, recuperarà la part inèdita, un quinze per cent del text original.

[71] Maria-Antònia Oliver, “Aquest serà el principi”, Crònica d’Ensenyament, suplement, Barcelona, setembre de 1992, p. 10. La paraula entre claudàtors no correspon al text original transcrit.

[72] Anna Murià, Res no és veritat, Alícia, primera edició, Picazo, Barcelona, 1984.

[73] Tres edicions en quatre anys (1984, 1986 i 1987).

[74] En canvi, la critica dels mitjans de comunicació va valorar força bé Aquest serà el principi.

[75] Anna Murià, L’obra de Bartra, primera edició, Vosgos, Barcelona, 1975.

[76] Sam Abrams, “Anna Murià i la seva crònica de la vida d’Agustí Bartra”, dins d’Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra, tercera edició, Pòrtic, Barcelona, 1990, ps. 5-14. La cita correspon a les pàgines 8 i 9. Les paraules entre claudàtors no corresponen al text original transcrit.

[77] Anna Murià, “Les tenalles i el martell”, dins de Diversos autors, Quaranta i quaranta, La Galera, Barcelona, 1979, ps. 115-118.

[78] Anna Murià, “Marta, la roja” i “Sota la pluja”, dins de Maria Campillo (ed.), Contes de guerra i revolució, en dos volums, Laia, Barcelona, 1982, ps. 63-70 (volum i) i ps. 219-224 (volum ii).

[79] M.R.A. [Anna Murià], “Prólogo”, dins d’Agustí Bartra, El gallo canta para los dos, UAP, Puebla, 1984, ps. 9-32.

[80] Anna Murià, “Mercè Rodoreda viva”, dins de Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià, 1939-1956, segona edició, Edicions de l’Eixample, 1992, ps. 7-49. La primera edició —laSal, Barcelona, 1985— contenia, en lloc d’aquesta introducció, un breu prefaci de Mari Chordà i una entrevista realitzada per ella mateixa i Isabel Segura a Anna Murià, ps. 13-32. Totes dues edicions reprodueixen també l’única carta tramesa per Murià a Rodoreda que es conserva, ps. 48-52 i ps. 65-69, respectivament.

[81] Anna Murià, “Pròleg“, dins d’Elizabeth Russell (coord.), Les dones i la literatura catalana, PPU Barcelona, 1986, ps. 5-13.

[82] Anna Murià, “Mercè, o la vida dolorosa”, dins de Diversos autors, Homage to Mercè Rodoreda, Catalan Review, vol. II, n. 2, Quaderns Crema, Barcelona, desembre de 1987, ps. 17-26.

[83] Anna Murià, “El temps i les escriptores de la ii República”, dins d’Isabel Segura (coord.), Literatura de dones: una visió del món, laSal, Barcelona, 1988, ps. 41-53.

[84] A[nna] M[urià], “La inspiración mexicana”, dins d’Agustí Bartra, Quetzalcoatl, segona edició en castellà, UAM, Mèxic D.F., 1988.

[85] Anna Murià, “Barcelona en poesia. De l’oda a la bugada estesa”, dins de Diverses autores, Barceldones, Edicions de l’Eixample, Barcelona, 1989, ps. 65-81.

[86] Anna Murià, “Bartolí, home del segle vint”, dins de Jaume Cañameras, Conversa amb Bartolí, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990, ps. 7-13.

[87] Anna Murià, “Eros diví”, dins de Diversos autors, Les danses d’Eros, Primavera Eròtica de Terrassa, Terrassa, 1991, p. 1.

[88] Anna Murià, “La candidesa de Mercè Rodoreda”, dins de Diverses autores, Mercè Rodoreda, una dona enigmàtica, Dones, tal com som, vol. 3, Ajuntament de Montcada i Reixac, Montcada i Reixac, 1993, ps. 9-13.

[89] Anna Murià, “La primera narratòria catalana a nivell actual”, dins de Diversos autors, Dolors Monserdà de Macià i Argentona, L’Aixernador, Argentona, 1995, ps. 7-8.

[90] Anna Murià, “Entre els poetes i la literatura en cursiva”, dins de Diversos autors, Ferran de Pol, fill predilecte de la Vila, Quaderns d’Estudis Arenyencs, n. 5, Ajuntament d’Arenys de Mar, Arenys de Mar, setembre de 1997, ps. 26-27.

[91] Anna Murià i Robert Cabeza, s.t. [Donar imatge a la paraula], s.e. [Robert Cabeza], s.l. [Terrassa], 1997.

[92] Anna Murià, Les aventures d’una pota de ruc i altres contes, Caixa Terrassa, Barcelona, 2001.

[93] Teresa Pàmies, Mujer de preso, traducció d’Anna Murià, Aymà, Barcelona, 1977.

[94] Giorgos Seferis, “Sobre una irradiació hivernal”, traducció d’Anna Murià, Faig, n. 7, Manresa, octubre de 1977, ps. 3-7.

[95] Només es va publicar la primera part del llibre, en edició bilingüe: Agustí Bartra, La flauta d’escorça, Mirall de Glaç, Poesia, n. 5 , Terrassa, gener de 1985.

[96] Anna Murià, El maravilloso viaje de Nico Huehuetl a través de México, primera edició en castellà, La Galera, Barcelona, 1974; primera edició mexicana, Amaquemecan, Amecameca, 1987.

[97] Anna Murià, Hay fiesta en Abecé, La Galera, Barcelona, 1978. Es tracta de la traducció del llibre A Becerola fan ballades.

[98] Anna Murià, El libro de Eli, Ediciones Casa Juan Pablos-Ediciones sin nombre, Mèxic D.F., 2000.

[99] De Reflexions de la vellesa se n’havien publicat fins ara tan sols alguns fragments en opuscles i publicacions periòdiques, però en molt bona part encara era una obra inèdita, que ara es publica sencera per primera vegada.

[100] Vet aquí la bellesa de la vellesa és un recull de textos publicats anteriorment en un periòdic terrassenc, L’Actualitat, convertit poc després en El 9 Nou. El títol s’ha extret d’un dels articles inclosos.

[101] Carnet de la meva vida (1939-1961), [Diari d’un viatge a París] (1939), Records (1939-1951), [Diari de l’estada a Nova York]  (1951), Monòlegs de la soledat (1982-1983) són alguns d’aquests textos que es troben en el Llegat Anna Murià, dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Sempre ens pot quedar el dubte de si alguns d’aquests altres dietaris no van ser redactats també amb el desig profund que en un futur més o menys llunyà fossin exhumats, ja que fins i tot l’autora en algun moment ho va insinuar.

[102] Les presentem agrupades sota el títol “L’horta dels llibres”.

[103] L’Actualitat va néixer el 18 de desembre de 1992  com a periòdic local, el 22 d’abril de 1994 va aparèixer amb la capçalera L’Actualitat-El 9 Nou i, finalment, el 9 de setembre de 1994 es va convertir en El 9 Nou (edició de Terrassa).

[104] Tot i que ja havia publicat algunes col·laboracions esporàdiques en la premsa catalana i d’altres de manera habitual en la revista mexicana La Jornada Semanal, entre 1989 i 1995 i amb el pseudònim Anna Romaní, Anna Murià ens havia privat fins aquell moment del plaer de llegir-la aquí, a Catalunya, i amb regularitat en textos d’opinió.

[105] A aquest darrer grup corresponen dos dels tres articles que no s’han inclòs en aquesta edició.